Dissabte

Estrés, presses, ràpid cap aquí, cap allà, corrents, anem tard...
Recollim a més gent i nem amb el trasto mòbil. Pugem, carreguem, descarreguem...
Finalment arribem a Bcn, on trobar lloc per aparcar és degut a la gràcia divina, i com k aquesta no existeix massa, et quedes llaaaaaargues estones buscant lloc, fins k algú marxa i per fi, amb sort, pots aparcar.
Estrés, ràpid, és tard.
I de cop, t'hi fiques.
Entres al mig de la multitud.
Una increïble sensació de calma, de pau.
El dia és tebi, no fa fred i encara hi ha solet.
Una immensa columna de gent avança per gran via, pausadament, passejant, juntets però sense estar aplastats. Estàs al mig de Barcelona i tothom al teu voltant parla en català. Passejant a peu per gran via, sota un solet de tarda en una catalunya que sembla existir.
No hi ha presses, no hi ha estrés, estem en un petit núvol, i simplement deixes que el teu cos i cervellet descansin en un suau coixí de pau interior.
L'esdeveniment transcorre tranquil, sense aldarulls, sense presses ni corregudes.
Avis ("'el boti boti boti, espanyol qui no boti!' no és vàlid pels jubilats, eh!!"), pares amb nens, jovenalla i gent de tot tipus, tranquils, anar passant.

Semblarà absurd, però va ser un petit trosset de cel. Aguantar cada dia la hispanitat de Bcn i k al arribar a casa al vespre, cansat i exhaust sentis per la TV algun desgraciadet comentant que es censura el castellà, va crispant els ànims. Trobar-te al mig de tanta gent, tanta pau, tant tranquil, simplement, era agradable.

L'Aram es pira!!

L'Aramet se'n va una temporadeta a la Índia... a meditar i fer cosetes d'aquestes de jipis... esperem que sigui prudentet i torni sencer...!!

abre los ojos

notes el vent fred del matí mentre esperes, pq esperes, com cada dia, k arribi el tren, mentre el maleït vent no deixa de bufar, i tu, esperes.
Espero.
I espero sense més impaciència que la usual.
Espero i noto alguna cosa.
Estrany. No passa res.
No, encara està aquí.
Sacseja el cap, que marxi.
Fa fred però ja no el noto.
El Golum em crida.
Em cirda dins meu.
M'absorbeix.
És la mateixa imatge que a Trainspotting, quan l'Ewan es col·loca, i del xute que porta és absorbit pel terra, en les seves pròpies profunditats.
Profund, pq em perdo dins mi mateixa, natural pur i sa si ho vols. Sense drogues.
Però m'enfonso.

El tren ha marxat.













Mig minut després k el treni arrenqui de l'estació, jo ja estic bé, però és massa tarda.
Massa no és suficient.


El meganen em porta a l'ambulatori. Tb ha perdut el tren, aguantant al golum.
Aconseguim el justificant mèdic.
Un altre dia per fer de maruja.

Ordeno el pis, frego i el puleixo, mentre espero k vingui la mama, que quan arriba, ni està prou net, ni prou ordenat, ni prou polit, o sigui k s'hi posa a la que em despisto.


Aaaahhh...
en fi, aquí estic, al sofà, tranquila, simplement, anar fent.




La meva perspectiva, neta, clara i ordenada, des del sofà.
El k estic pensant, la boníssima fideuà k vam fer la setmana passada.
La vista k la perspectiva té de mi (...), des de la seva dimensió en la qual els humans movem els objectes, però no som visibles. Estic al sofà, amb el cap sobre el coixí blau, però los otros no me ven, pero me intuyen...

més val tard que mai

aquí, fent no res tal com mana un diumenge... a part, clar, de continuar fent el marujeo típic i neteja i ordre i... uf, tot el k no es pot fer entre setmana...

oh, hem aconseguit conectar el joc bèstia d ela play, l'eye toy, k cansa com un diable!!! wow, més val k entreni, pq feia mesos k no movia el cul!! m'ofego! arrrggghhhh!

en fi, k tinc algunes fotos més de london... ja fa temps, però en fi, k les tinc ara... (i ejem, en tinc més k encara s'han de revelar...)



al museu de cera i d'altre de per allà... però ara k m'hi fixo, falten fotosd k vaig escanejar i no tinc al cd.. uiiiii, quin caos...

apa, vaig a planzar, posar la rentadora, fregar els plats i marujeos varis... per tenir temps a jugar, jejejeeeeeeeeeee


salut!

(sí, la enana rossa és la Buffy!!)