beautiful day

Em desperto després que el despertador hagi sonat 3 o 4 vegades. M'aixeco com puc, maleïnt el dia, el món, la gana k tinc i la calor que fa.
Intento arribar a la dutxa, però xoco contra les parets i m'hi aproximo rebotant aturdida. L'aigua surt eternament calenta i amb una desmesurada pressió, per la qual cosa costa encara més k se'm desinflin els ulls de sapo k encara no he pogut obrir.
Funciono per mecanisme automàtic, el k significa k puc fer gairebé de tot menys mantenir una conversa. No obstant, agraeixo al meu cos el suport tècnic k em presta degut a la baixa cerebral en múltiples ocasions, i k resulta gratificant saber que hi ha algú k t'acompanya (el meu cos, clar).
En fi, que en un periode de temps relativament curt em transformo en una persona espitosa i accelerada i és més, amb els ulls oberts, tot i k segueixo funcionant mode automàtic.
Sóc capaç de posar rentadores, fregar plats, plegar roba i sortir corrents de casa d'una forma més o menys presentable, esperar i agafar el tren i apalancar-me en algun raconet on perdre la consciència en un breu termini temporal.

Si Renfe totpoderos et deixa, clar. Pq ara k estem a juliol i mig món fa vacances, l'altre mig es congela dins els vagons de tan nostrada i estimada companyia ferroviària.
Oh, trenets de seients rígids i icòmodes, k fantàstic k és acompanyar-vos en la vostra glaçada travessia!!


En fi, que avui no hi ha qui hagi pogut dormitar i aprofitar la tediosa hora de transport errant matinal, tinc el refredat considerablement reforçat i continuo tenint gana.

Però quan arribi el vespre i jo posi els peus dins de casa, el món exterior desapareixerà, i jo treuré la secadora i escamparé tot de roba neta sobre el sofà, esperant k algun dia algú la planxi, em posaré uns pantalons curts i samarreta de dominguera per estar per casa i caminaré descalça, agafaré alguna cosa freda per beure de la nevera i pujaré a la terrasseta, on m'enfonsaré en una hamaca al mig de plantes tropicals i miraré els estels sobre el meu cap i tota la resta es fondrà i començaré a somriure.

FOTOS VARIES

Des del xamuscament de la casa de'n Noel per sant joan i saxofonistes de mentirijilla, passant a sopars de psicomonstres i freaks en general...

No és k estigui tremendament avorrida, perquè feina, tenir-la, la tinc.
És k no vull estar on estic.
Vull estar a l'ombreta, sota un arbre, i alimentar-me de l'aire.

Si treballem molt molt molt i tenim sort, potser, algun dia de la vida, serem uns avis feliços i benestants. O potser no, i serem uns pobres avis amb poca salut i mala fortuna, amb fills (en cas k en tinguem) k ens abandonen i una pensió miserable.
Però potser ni tan sols arribem a vells.
Hi ha més possibilitats k em caigui un test d'orquídea al cap mentre pasejo per rambla catalunya i em deixi imbècil, a k arribi a ser una àvia benestant.
No puc entendre, aleshores, l'obsessió de viure com si fóssim immortals.
Quan tingui 50 anys, i potser hagi tingut sort i estigui viva i no sigui imbècil del tot, no hauria desitjat poder passar alguna tarda d'estiu quan en tenia 20, sota l'ombra d'un cirerer? Anar a explorar el món i fer mil viatges i ser nòmada i haver vist una tortuga gegant nedant al mar? O enfilar-me a la grupa d'un ocell gegant i volar sobre d'ell atravessant l'oceà i veure a sota els bancs de peixos de colors moure's entre les corrents? O poder saltar entre els núvols, desplegar les meves pròpies ales i saltar ben amunt?
I de tot l'esmentat, què és el més factible?
Doncs mira que bé, busqueu-me allà.

I deixeu-me dormir la migdiada, siusplau.
Ja despertaré algun dia, sense presses, quan ningú em pugui molestar...

cicles

com tot en l'univers, els esdeveniments i sentiments van a tongades, i ara estic en procés de regressió.
Tinc ganes d'estar càlida i envoltada suaument, flotant en posició fetal en un espai k no sigui hostil i desaparèixer en la foscor.

Simplement, coses k passen a vegades.

Tinc la mateixa il·lusió k quan vaig començar a treballar aquí.

Però suposo k al menys ara hi ha sol al món i arribo a casa quan encara no és fosc.

...

posaria un títol ben lleig i punyent, però com k a part d'amics, freaks i sers estranys ,ho llegeix família i algú k encara pensa k sóc bona persona, intentaré no ofendre sensibilitats...

resulta k estic buscant i remenant a veure si trobo alguna cosa més interessant a la vida k fer fotocòpies. A tothom li agradaria k la nena fos psicòloga. Diuen k es cobra bé i sona bonic. A la gent li agrada més dir k la nena és psicòloga a k fa fotocòpies. Tothom diu k ara és el moment d'obrir xiringuito, k després serà massa tard. Tot i k tots correu a maleïr a la nena-doctoreta k no us recepta el k voleu, o la nena-recén-sortida-de-la-facultat k no en té ni idea del k sigui, o la nena en qüestió. El tema és queixar-se de la nena. De qualsevol nena. I li dieu a aquesta k endavant.

Doncs, passant de tots vosaltres, la nena aquesta aquí present li dóna per estudiar alguna cosa k ella realment trobi interessant i productiu. Cosa certament difícil. Alguna cosa k pugui utilitzar com a eina. Pq l'arbre no acostuma a caure sol, de normal hi ha una destral. (obviaré els terratrèmols, llamps i altres desastres naturals...).

Però, vaja! per a estudiar has de viure encara amb els papis! pq si no, sóc incapaç d'entendre com algú pot pagar 2000€ a l'any amb els fantàstics horaris de classe de dill, dim i dimec + dill, dij i algun div tarda. I quan treballes? A la pizzeria els caps de setmana??

No, no crec k això sigui factible... per altra banda, últimament les coses factibles, les coses possibles, i les coses favorables estan patint una interessant deformació pròpia d'alguna de les il·lusions òptiques de la web de'n Dellwood, i l'únic k manté la perspectiva és allò k es troba al centre, a l'ull de l'huracà: la puresa.

La cosa més blanca, més pura, més autèntica.

Allò k mai ha estat reprimit.

La bèstia. Aaaaaaghhhhhhhhhhh!!

apa, a la merda amb tot.

salut i bona setmana, k som dilluns!!! :-)



busca on es troben segons Borges els esperits lliures


després em miraré i diré k clar, k jo sóc això. I després m'enfonsaré en un puff gegant, a la terrassa de casa, al vespre, pensant com carai he arribat fins on sóc, i per què, per què, per què.

Em desperten a la matinada unes passes k corren sota la finestra de casa. Sento una veu de noi, jove, cridar.
Sandra, Sandra, dónde coño vas?! (sanglots de noia) qué coño estás haciendo?!! déjame! (sanglots) déjame! pero qué haces?!! xiuxiuejos... tu y yo hemos terminado!!! xiuxiuejos y sanglots vuelve para casa! no quiero k vayas sola de noche por aquí!! xiuxiuejos me has destrozado la vida!! me has destrozado la vida!!! lo entiendes??!! llama a (inaudible) k te pase a buscar. Coge tus cosas y vete. Me has destrozado la vida!! pero no quiero k vayas sola de noche!! es peligroso!
més xiuxiuejos, parlen, una discussió en veu baixa...
i el silenci.
El k aquí queda escrit són només paraules k no aconsegueixen plasmar el sentiment i la veritable tragèdia k hi havia en elles aquesta nit.
a no ser k ho estiguis vivint...

alea jacta est

bé, aquí sota hi ha algunes de les fotos de Tuníssia. Pensava posar-ne algunes més, però no sé pq ara no me'n deixa posar més. Ho intentaré demà, k a lo millor el servidor té complex de pilot d'Ibèria i se m'ha declarat en vaga... i si no em deixa, pos veniu a caseta a veure-les, apa.

esgotament

intento mantenir els ulls oberts, però em costa. No és son, és com una sensació de pesantor: tot és més lent, més dens, molt més pesat. És com moure's al fons marí. Hi ets, ets mous, però més et val k no tinguis pressa. Si em concentro, estic segura k sense gaire esforç puc veure peixos nedant a l'aire.

Avui he vist un somriure de il·lusió. No estic segura k il·lusió sigui la definició perfecte. Era un somriure mescla d'alegria, agraïment, i sí, també il·lusió. Com una mirada k fes "borrón i cuenta nueva". Com la senyora dijous dels vells temps.
A plaça catalunya hi ha certs personatges k es repeteixen constantment. Les manades de guiris, trileros, el k ven els ninotets k ballen amb cames de fils (milagro, milagro!?) i alguns personatges k han tingut molta menys sort k nosaltres i demanen qualsevol cosa que no sigui negativa.
Entre aquests últims, hi ha una dona que deu tenir entre 40 i 50 anys, en una cadira de rodes, a la cantonada del banc, just a l'entrada del portal de l'àngel. Té certa deformació dels ossos i la pell sembla cremada o recoberta d'algun tipus d'excemes.
Hi havia algú al costat d'ella. Una altra dona, mig ajupida, lluitant amb un objecte de plàstic. La senyora de la cadira de rodes mirava l'objecte amb els ulls ben oberts i un somriure mig obert. En aquests moments diria que sí, k era il·lusió.
La dona k lluitava amb l'objecte de plàstic aconsegueix descobrir cert caputxó i colocar el contingut als munyons que la senyora de la cadira de rodes manté apretats entre sí, per a mantenir l'objecte fix.
Passo pel costat i veig què està passant.
La senyora de la cadira de rodes té un gelat entre les mans.

Em sento com una formiga que sap que mereix ser aplastada però k intenta córrer per no ser-ho. I no obstant estic contenta, pq sé k hi ha persones molt millors k jo.

beatus ille...