Petit punt blau

4 camions, una novícia i la meva veïna

Avui, conduint, els grandullos es ficaven amb mi.
Buenu, no.
En realitat eren coses k afectaven a tot el trànsit rodat. Però és k en un trajecte de 10min m'han tallat 4 camions!!!
Un megaultratrailer,vehicle especial, amb el corresponent turisme acompanyant-lo amb llumetes, atravessat al mig de les franqueses. De fet, el conductor d'aquella bèstia té mèrit, per fer-lo girar pel lloc on l'ha portat!
Després un camió se m'ha atravessat, bastant breument, però clar, si jo fos un trailer no ho hagués fet, però com k el meu cotxe és un micromachine...
Un altre camió avançava pel carrer principal marxa enrere.
I finalment, un k estava al mig del meu carrer i no em deixava entrar, però jo he fet en plan rally, m'he posat sobre les meves rodes laterals i l'he passat de canto. Més o menys, ejem.

Després m'he trobat una novícia, local i relativament joveneta, tota vestida de blanc, cosa k no sé si és bona o dolenta. Fa gràcia, pq són una espècie en perill d'extinció, però tampoc m'entusiamsa tota aquesta secta estranya. Si veiéssim algun jipi amb túnica blanca predicant pel carrer li diriem sectari loco. No acabo de veure la diferència.

I el meu malson.

La veïna.

La senyora k ens ha amargat la plàcida existència a tots els habitants del bloc.

Una dona impresentable i maleducada, cosa k seria prescindible si no fos pq transmet aquesta realitat als seus tres retoños infernals.

Després d'haver refusat l'atac del gat cagón i soportar pacientment els reiterats i innecessàris crits dels seus descendents, aquests actuen de nou amb novedoses tècniques.

El cas és k acaba de pujar la iaia k viu sota la sra. monster. La iaia estava plorant. Resulta k l'altre dia els nens sortien al balcó i se li pixaven a sobre i ruixaven (amb aigua espero) alguns dels vianants.

Però ara li acabaven de tirar per sobre un parell de galledes d'aigua.

Em demana k vagi a dir-li algo a la veïna, i ella trucarà al propietari pq està farta de les múltiples desgràcies k passen des k la sra. monster viu aquí.

Pico al timbre i la sra. em diu k vale, k molt bé, mentre amb mira amb cara de passa de mi, i em diu k ja parlarà amb la veïna, k és a qui li afecta.

Voto perquè qui vulgui descendència s'hagi de treure el carnet de papa o mama.

Total, k m'abstinc de dir-li que és una impresentable, k els seus monstres se la menjaràn quan tinguin 10 anys, i espero k la iaia truqui al propietari i entre tots els veïns fem croquetes dels monster.

VIKUS'S power

Salutacions humanoides bípedes!

Els residents a Vic i rodalies, turistes i altres sers k es passin per vic, estàn d'enhorabona.

Avui s'ha inagurat el VIKUS'S, el nou local multiusos, entenent com a multiusos els k s'acostumen a donar a la restauració, des d'esmorzars a sopars, passant pels dinars de menú senzill i degustacions.

És un lloc de tamany considerable, i aspecte exterior imponent. Té uns rètols lluminosos i de tamany adequat per miops com jo, i per tan, de fàcil trobada.

L'entrada té una càlida recepció estil superstar, envoltada per les terrasses, k seràn de bon gaudir a l'estiu.

L'interior té un estil com de disseny colorista, però càlidament acollidor. Per més de disseny k sigui, el mobiliari és funcional i no et claves la columna al seure a la cadira, cosa sempre positiva.

Té dos espais separats, fumadors i no fumadors. A l'espai no fumadors és on hi ha la barra, taules petitones amb tamborets i altres taules que no són tan petitones.

Darrere les mampares hi ha la zona de fumadors, decorat estil zen, amb joncs i pedretes separant les taules per donar més intimitat i caliu a la zona.

(aaaggghhhh!!!! ara se m'ha borrat la meitat del post, sort k blogger va fent guardats automàtics!!!)

Deia k els lavabos són la repera. Ultrafashion, admirats pel públic present (m'anava passejant amb les parabòliques obertes, sí, i què?!) vermell el de les noies i negre el dels nois, nets i brillants, el k més m'ha impressionat és la suavitat del paper per eixugar-se les mans. K suau!!! (serà k sóc de poble...)

La cuina, gran i brillant, té 3 espais separats: els fogons, grans i espaiosos, on es cou el tema (juju, com ho encaixo, eh?), la zona d'amanides (deu ser com una zona d'aliments freds), i separada, la zona de neteja, on hi ha un peaso rentaplats. És maca de veure, i m'en sé d'una a ki li encantaria.

Aparentment, sembla un lloc fantàstic per anar a prendre algo o fer un mos, sí, però... la butxaca no està per mobles de disseny! Amb les parabòliques a l'estil príncep Charles, sento comentaris de que deu costar una pasta. Ho sembla, ho sembla. Intercepto al Master, bona persona i atent, i l'interrogo al respecte. Un cafè 1.05€. Menú diari, 9€, menú degustació ja puja més. Uo, són preus normals! Sembla el lloc ideal per anar a fer aquell sopar que s'ha retrassat més del compte, i han tancat la cuina a tots els xiringuitos, per passar la tarda tranquil·lament a la terrasseta o per anar a dinar al sortir del lidl.

M'ha faltat preguntar si quan juga el barça retransmetran els partits. Pq si la resposta és sí, amb les numeroses pantalles k hi ha, el futur està assegurat! ... sempre k el barça deixi de fer pena, clar...

NOTA: NO, ningú m'ha sobornat, senzillament em feia gràcia compartir aquest lloc.

P.D. la qualitat de les fotos deixa una mica k desitjar, ja k no em quedava bateria i les he hagut de fer a lo xapussa.

Peste, tularèmia i altres delicies

Passejant pel carrer major, en un dia d'aquests gris i plujívol, veig una figura que s'aproxima. És un ser petit, no humà ni bípede, del tamany d'un gat petit. Però per ser un gat, té la gràcia al cul.

Es mou ràpidament, es comença a distingir el seu color marronós-brut. Té els pels espellifats i una llarga cua. El seu morro és punxegut i poc agradable. Les seves potes són curtes i el seu cos és allargat i refet, però no rodanxó.

És una rata grossota, passejant pel carrer com si anés a comprar pa.

Jo flip, pq és d'un tamany tan considerable k em sembla increïble k ningú l'empaiti al darrere. Si no fos per aquesta manca d'estilisme, creuria k ha de ser la mascota d'algú, de tan fortota k està.

És bastant més gran k les rates de metro k hi ha per bcn, més gran k els ratolins k et trobes per gràcia qualsevol dia al vespre.

És del mateix tamany k les rates k hi ha a la nit per plaça catalunya, però bastant menys obesa que aquelles bèsties sobrenaturals.

Ens trobem cara a cara, i sense pensar-s'ho gaire, la rata k no escombrava cap escaleta emigra cap al jardí d'una casa propera.

Uix, k me quiten lo bailao!!!

K bonic no viure a peu de carrer!!!






______________________________________________________________

Cercaviles.

A LGCity tenen una visió fluida de les coses.

És un lloc tranquil, i si les coses es fan, es fan pas a pas; k no vol dir lentament i sense mai acabar, vol dir primer un i després l'altre, sense fer escarafalls.

Anar teixint.

Es celebra el corpus, festa de la qual molts habitants estàn orgullosos.

Apareix una cercavila, així, de sopetón. Sense avís previ, ni més ni menys, ara hi són.

Grups de grallers i timbalers s'escolten pels carrers, tocant amb més ganes k gràcia. Tots van a deshora i els vents desafinen, però la gent disfruta de l'espectacle, que és del k es tracta.

Desfilen gegants de diferents tamanys, entre els k destaca, al mig de tant gegant clàssic i soldats mediavals, en Bacus, feliç i rodanxó, amb el tors a l'aire, túnica a la part baixa, corona de llorer al cap, i raïm i copeta a les mans.

M'agrada aquest poble.

Entre els capgrossos, em fascina un espàrrec (¿?). Un cap verd en punta, amb les punxetes característiques de l'espàrrec i túnica verda. Fantàstic.

Un frare, amb galleda d'aigua i escombreta de vàter en mà, beneint els presents.

En Wally, amb l'inconfundible jersei a ratlles blanques i vermelles. Havia d'estar a LGCity, claríssim.

Mentre, com k la cercavila ha aparegut de no se sap on i sense saber cap a on, els carrers colindants s'han saturat de cotxes k s'han vist atrapats al mig dels gegants sense previ avís.

Però això és LGCity, i en lloc d'emprenyar-se, la gent baixa del cotxe i va a comprar el pollastre a l'ast.

M'agrada.

Aliens

Avui he somiat k ens venien a visitar els extraterrestres.

Com k era un somni de baix pressupost, era un efecte implícit; no es veien en cap moment, no hi havia nau estelar i no hi havia ni un míser efecte especial.

El context era k estava jo amb la meva família en una gran ciutat, a l'estil bcn, però un xic medieval (suposo k pel llibre k estava llegint), on el comerç es feia a partir d'intercanvis. El cas és k, a partir d'un dia determinat, el comportament de la immensa majoria de la població cambiava.

La gent es tornava salvatge. Agresions a ple dia, robatoris, amenaces... El comerç es tornava impossible; la fogassa de pa k abans valia un litre d'oli (... el meu cap té aquestes coses... ) passava a k dues llesques grosses de pa valien 8 garrafes d'oli i 7 litres en ampolles petites.

El cel era gris i es respirava certa atmòsfera post-apocalíptica, tot i k no sé si després de l'apocalipsis ha de quedar atmòsfera o no.

Decidiem amb la família tornar a la casa de camp, lloc k es preveia més tranquil pel k fa a les aglomeracions de gent i s'esperava k, per tant, a les possibles agressions. Les parets de pladur de la ciutat no eren prou segures.

Reflexionant, s'observava k la única possibilitat d'aquell estrany canvi conductual sols era possible degut a una intervenció externa. Ara hi caic, de fet, k si hagués estat un xic religiosa ho podia haver considerat un càstig diví, però com k no és el cas, i el meu cervell tira cap a una altra banda, la conclusió òbvia i evident era k altres habitants de la galàxia ens havien fet una visiteta.

Considerant els humans com una amenaça potencial i exponencial, tenint en compte el seu lent desenvolupament mental, la seva encara capacitat primitiva de reacció i la seva salvatge agressivitat intrínseca, i no obstant, el seu abast a altes tecnologies, havien decidit actuar.

Dotant als humans d'una sobredosis d'agressivitat i primitivisme o, senzillament, anul·lant les limitacions autoimposades per a la convivència humana habitual, els nostres visitants aconseguien k els bípedes sapiens sapiens lluitéssin entre si per cap motiu, aconseguint així l'autodestrucció d'aquests sers tan perillosos.

La idea, mal k em pesi, no és meva. Fa potser 10 anys vaig veure una peli anime, A wind named amnesia, k bàsicament té aquest argument. Clar k no esperava k el somni tingués tocs medievals, ni molt menys k esperés 10 anys per sortir. Però no deixa de ser molt interessant.

Com tot, quan menys saps, més penses k has creat alguna cosa nova, k tens més oportunitats per descobrir. Però al món som molts, i sempre hi haurà algú més llest, i la teva idea, la k tu creus nova, fantàstica i fabulosa; el teu sentiment, k estas convençut k és nou, intens, únic; la teva història, les teves rareses, les particularitats del teu pensament, les teves circumstàncies. Sàpigues k no és nou. K algú ja ho ha viscut. K no és impossible d'entendre, de comprendre, de sentir, de respirar.

El dia k creïs algo nou seràs un geni.

_______________________________________________________________

I per petició popular, i pq pel k sembla en aquest món encara no visitat sense conseqüències globals pels àliens, la gent no demana, sinó k exigeix, algunes fotos de k sí, k vaig estar allà dalt, encara k quan parli dic el nom d'alguna altra ciutat o país...

El típic restaurant indonesi...

Centres médics polivalents...

La supercatdedral ^_^'

Un bonic mercadillu.

I ja està, aquesta és la meva perspectiva del nord.

Telepatia orgànica

Retornada a aquest sobtadament humit país, em retrobo amb els meus quehaceres diaris.


Tinc algunes fotos, no les posaré, bàsicament pq em fa mandra pujar-les al blog. Qui les vulgui veure k em demani una audiència privada, no cal k la instància sigui per triplicat, amb un truc servirà.

Coses bàsiques per si vas allà dalt:

1) tots els semàfors tenen senyals auditius. Quan sentis corxeres, tira't a la calçada per travessar, el verd dels vianants es mantindrà només uns miserables segons i no tindràs temps. Don't worry, els cotxes estan acostumats al pèssim sistema de semàfors i no piten als peatons per més k passis en vermell.

2) si no estàs a -10º, pots anar amb samarreta màniga curta i sandàlies. És més, ves-hi o seràs un pringat.

3) a partir de les 18.00h, cal estar en un pub, o seràs encara més pringat. Pots anar-hi de traje al sortir del curro, o vestit de gala; en qualsevol cas, k es noti k t'integres en l'ambient. Alcoholitza't.

Aquestes són les idees bàsiques. Si m'he deixat algo, s'agraïria col·laboració.


Per altra banda, un parell de perles k no són meves però no puc evitar publicar, el món es mereix saber-ho.


Una, és el títol del post, telepatia orgànica, cosa k ara així suelta no acaba (ni comença) de ser coherent, però k al mig de determinades converses, dóna el punt de contundència adequat. Sublim.

L'altra, mereix ser contextualitzada. Bàsicament, la idea és quan algú, criatura o adult, i per les circumstàncies donades k siguin, comenta k pot volar, la millor, més perfecte, més pura, discreta i més senzilla i superba manera de dir a la persona k no pot volar i k està un xic p'allá, és senzillament respondre-li, com una tasca prèvia necessària k primer cal k aprenguis a volar per casa.

S'haguéssin estalviat moltes morts de nens defenestrats per tirar-se amb una capa vermella per la finestra si els pares haguéssin estat més aguts.

Doblant doblons a dublin

Per comencar, aviso k em menjo accents i ces trencades i altres, pq em fa mandra anar-ho buscant en aquest teclat.

El fet es k soc l'unica persona en tota la ciutat k porta una jaqueta sota el brac, i ni et dic k jo porto un peaso anorac d'esqui i m'estic sentint imbecil. Fa una calor i un solaco k no espanta, pero espatarra.

Avui al mati ha tocat una mica d'exploracio. Es una exploracio estranya, ja k, a cada lloc on anava, sentia k hi havia anat abans. Com un dejavu. Pero no un dejavu de vides passades, no. Es k certament hi havia estat abans. Es el k passa quan et deixes guiar, k t'empanes (m'empano) i no saps per on vas i que veus, simplement mires. I quan et toca anar sol, agafes mapa i som-hi! I clar... repe, repe, repe...

Total, k m'he empassat again el museu d'historia i histeria. Pos vale. Tenen alguns cadavers assecats en pell k crec k abans no tenien. Mira, es un detall.

Tb els parcs, tot i k encara no he vist les guineus k em comentava en david, i de fet, dubto mooooooolt k hi siguin. Mes k res, pq deuen estar acollonides, ja que a la 1h surt la ciutat en massa a apalancar-se a l'herbeta a dinar. La majoria de la gent es normal, diguem, de complexio. Mes grans k a bcn, pq a bcn amb el fum es queden raquitics (i mentals tb, juju, total, ningu em vindra a pegar aqui dalt!), po igual k la gent prepirinenca. El cas es k molt mengen sandvitxos famosos, algun friki he vist amb suishi i pals japos, pero el mes curios, be, no curios, es k hi ha algun k altre obes. El k passa es k es en exces evident k no es una obesitat hormonal o malaltissa. Tots els obesos k he vist al parc s'estaven jalant unes fiambreres de greixos saturats k espanta!! I a mes, menjant amb cullera, pq n'hi capiga mes i mes rapid. Ole! En fi, no dubto k als altres paisos passi el mateix, senzillament k fer-ho a lo grande al parc es mes evident.

Ok.

Tb he anat al portrait gallery. Tinc un esperit artistic minso, i la majoria de grans obres d'art em diuen mes aviat poc. N'he vist un parell d'interessants. Un retrat d'una sra. gran, molt ben fet, pero molt, les ombres perfectes, semblava talment real. Ja se k hi ha molts retrats i quadres i paisatges ben pintats, pero aquest era un especialment ben fet.
Un retrat estrany pseudoholografic d'en bono k m'ha fet gracia.
I m'he entretingut una estona a la planta de dios, on hi havia alguns quadres d'aquells classics. En un d'ells, hi havia jesus amb tot de pans, i tot de gent al seu voltant. La gent del voltant estava com crispada per aconseguir el pa k portava el paio de la tunica rosa i l'aureola, tot i k estaven mes aviat rollissos i no feien la mes minima pinta de passar gana, pero casi k hi anaven amb mala llet. De fons alguna escena de desesperacio i un pseudoapostol intentant convencer a un pastor k el tio de rosa mola. Pero de debo, k vull dir, k aquesta era la sensacio k transmetia la pintura, res d-adoracio i mistic. A mes, jesusito tenia cara de mal karma, com si fos un soldat de l'otan enviat a pristina a repartir ajuda humanitaria, pero volgues tornar a casa. Entre "va, teniu pa, pobre gent" i "pringaos, quitaos!"
Hi havia una altra pintura al costat k no recordo qu[e tenia, pero la sensacio k donava era exactament la de "the bigger lie never told". Ole!

M'he passat pel centre, rapidillo, hi haig de tornar.

He anat a la gran oficina de turisme on no hi tenen ni un misero mapa k no sigui de pago. Ens hem mirat malament amb la noia d'informacio (mentre les dues somreiem, aixo si), mentre ella em deia mentalment rancia, per no voler pagar 2.5€ per un mapa, i jo li deia mentalment tacanya, per no donar-me'n un. De fet, es una botiga de souvenirs, on en diuen informacio turistica.

Despres he anat al castell de dublin, i n'he sortit, total pa que, si ja el tinc fet. Hi he fet una foto testimonial, per comparar-la amb les k ja tinc d'anteriors.

Ara anva cap a la catedral, pero he vist aquest lloc tan fashionable i hi he entrat, i aqui estic. Seguire cap a st. patrick abans no es faci fosc, pq com k vaig de japi i vaig fent, tampoc em voldria perdre massa.

Les dues imatges k em van quedar de dublin quan vaig venir eren unes estatues al port, i el meu pare al cepo, pero en fi, veig k no estic amnesica perduda i vaig recordant mes coses.

Apa doncs, vaig per feina.

A tots els k sortiu dema volant, k la forca us acompanyi! Als k havieu de sortir i no sortiu, tambe. I a la resta dels mortals, apa , a pastar!

Jujuju!!

XD