28.3.07

28.3.07
Vaig al dentista i la Dra. Amable k em va atendre anteriorment s'havia convertit en un semi-gremlin post-pizza mitjanit. Resulta k he arribat 10 minuts tard i m'ha renyat.
Metges, aquests sers estranys k sempre et fan esperar mil hores, i k l'únic cop en la vida k arribes tard, et pillen i et renyen.
Metges, aquells sers malèfics k, després de múltiples tortures físiques reals i tangibles, són capaços de passar-te factura i cobrar-te una indecència.
Metges, aquells sers alienígenes k estudien esperem k amb més glòria k pena i amor a l'art a la facultat, i després passen a especialitzar-se en aberrants especialitats humanes. Com de freak s'ha de ser? Pensem, pensem, en les múltiples especialitats mèdiques... jo puc entendre un pediatra, k li agradin els nens i tal, i algunes altres branques. D'altres (cada un k pensi en la seva especialitat preferida), són completament fora de lloc. Sí, necessàries, però, qui hi va a parar per voluntat? Només puc entendre un sol motiu: la pela. Si és k la pela és la pela. Pq jo entenc k algun personatge k ha estudiat dret es mati a estudiar per ser notari, no pq tingui amor a l'art de donar fe, sinó pq cobren una pasta gansssssssa. El mateix ha de passar amb els metges, no?

El cas dels dentistes és un semi. No és excessivament repulsiu, però vaja, plantegem-ho: a qui li agradaria foradar dents amb mini-excavadores elèctiques, aspirar saliva per un tubet transparent, posar pastes estranyes a les boques alienes. O és per fotre, o no entenc això!!

Buenu, pos jo vaig amb bona fe, però gens de ganes, a k em torturin (si és k els humans som imbècils, hi anem pq paguem i pensem k és bo, pq si fos gratis no hi aniria ningú i deixariem k ens caiguéssin a trossos, o al vell sistema del cordill i l'estirón!).
M'estiro i li explico tot de frikades. Veig k s'acosta una agulla i desconecto i tanco els ullets k, total, tampoc eren imprescindibles en aquell moment. Curiosament, o ha avançat la tecnologia, o l'anterior dentista era un mal parit, pq l'última agulla d'anestesia k recordo era enoooooorme (però de verdad de la buena, més gruixuda k les habituals!!). La d'avui era normaleta, de les de vacunes normals. Una punxada (o dues, o tres, què sé jo, jo només intentava repassar les tècniques d'autohipnosis i centrar-me en els dits de les mans, ara dels peus, ara les cames... no tinc boca, no tinc boca, no tinc boca...). I, miracles de la naturalesa (per haver-me fet defectuosa per totes bandes).... estirada i tot.... atenció... passen uns minutets... i... sí!! em marejo!!!
Començo a flipar i a veure llumetes. La Dra. em torna a renyar, diu k l'hauria d'haver avisat abans (cosa k m'hagués agradat fer si no m'hagués fet obrir la boca per punxar-me mentre li explicava les frikades inicials). Veig llumetes i m'estira amb el cap avall, i la sang puja cap amunt amunt, i de mentre, em passa tot de formularis k em demanen tares actuals i presents (merrrrrrrrrda, què he tingut, com, quan, pq?, al·lèrgies? bronquitis? drogues? medicaments? poso 3 nos i 1 sí aleatòriament i alternativament a les preguntes, així vigilaràn una mica però no m'ingressaran, penso. I els frenadols conten??) i k a vegades (resssss, casi maiiii....) hi pot haver lesions permanents degudes a l'anestèsia.
Total, k al cap de poc la Dra. considera k ja ha fet efecte i comença a excavar a pinyón. Sense comprovacions prèvies, ni una punxadeta amb algun estri ni res, pimpam.
No noto res, no tinc boca, 5 dits a cada mà i 5 dits a cada peu, no noto res, no tinc boca......
Ara toca fer-me una radiografia a veure com ho portem. Però no puc tancar la boca pq hi tinc tot de coses estranyes (jarl!!! obro els ulls i hi tenia... punxes??? serà (----) la tia aquesta??!!). En fi, k no puc aguantar la placa de la radiografia de cap manera i intenten ficar-me-la gola endins i uix, perdona, segons com et vomitaré a sobre, ñij ñij ñij...
En fin pilarin, entre excavació i tortura decideix k per avui ja ha acabat i m'injecten líquid (tapa-vacíos-espiritual-dental-provisional), però deu tenir la punteria al cul i això comença a anar gola avall, amarg, molt amarg, no em fot ni cas quan començo a moure els braços i les cames, tia, k sí k t'he avisat k estic refredada i em costa molt respirar, no m'ofeguis ara, òstia!!!!! Buenu, k al final sí ha utilitzat per fi el fantàstic micro-aspirador de babes perdudes, i jo, com una imbècil i després de tot plegat, surto i vaig a recepció, demano hora per un altre dia i els abono una quantitat de pasta gansa considerable.
Com si fos una bona atracció, com si fos el dragon khan.
Humans...




I buenu, sí, i què, no és un relat bonic, ni poètic, ni lluminós, ni gaire líric, molt menys romàntic, ni intel·lectual ni t'aportarà sabiduria eterna, però ningú t'obliga a llegir-ho i sempre es pot practicar allò tan típic del nadal: dibuixar un mig somriure a la cara, aixecar les celles amb sorpresa/alegria, i dir "interessant...". A veure si aquest any cola la bola!!

27.3.07

27.3.07
Aquí van les estranyes formes sabonoses...








I aquí, una bonica aranya autòctona d'un país particular i molt llunyà (si vens d'Austràlia), color verd-fosforito i amb 7 potes, cortesia dels gegants-no-assasins-d'aranyes-però-una-mica-bruscos-a-l'hora-de-treure-els-bitxos-de-casa-però-k-respecten-molt-aquests-sers.






26.3.07

campanades i visions

26.3.07
El cas és k em pregunto si algú, en realitat, té la capacitat per entendre els missatges múltiples k emeten les campanades dels respectius campanars dels nostrats poblets i viles.
Pq hi ha campanars k dónen més i d'altres de menys prolífics, però més k menys, la majoria dóna mostres d'una verborrea incompresa.
El campanar del meu poble toca els quarts (oju, dues campanades per quart, una de més aguda i sonora, seguida d'una més greu i lleu, fent un "ding-dong" particular), i també les hores (fent els quatre quarts corresponents [és a dir, 8 campanades], seguits del mateix número de campanades que l'hora en curs). I a part d'aquestes, la varietat és infinita. Sembla k toca els caps de setmana avisant a missa, i tb a quarts de 7h de la tarda, però no podria confirmar això els dies de diari. Sé que fa un escàndol tremendo i dura aprox uns 10 minuts, i que a mesura que s'acosta al final, el to i el ritme van disminuint, molt paulatinament.
Però a part, hi ha un altre món k no sé discernir. Hi ha múltiples combinacions (la setmana passada en vaig sentir moltes de noves; o hi havia un toca-campanes nou, o he estat més per casa del k és normal [o jo flip, clar]).
El fet és k hi ha un vental tan ampli de melodies campaneres, k estic gairebé segura que n'hi ha per a potser cada cosa, encara k no sigui d'aquesta era, vaja. Potser hi ha un ritme per avisar k s'ha acabat el vi de missa, i k en porti el del colmado quan vingui. O a l'estil alarma anti-bomberdeig aeri, k queda des de la guerra civil, i k espero k estigui en desús. O avisant vinguda del bisbe de noséon. Tinc moltes idees absurdes al cap, però segur segur k alguna és certa, a part del típic BBC&RIP.
l'intríngulis de tot això és, a part de conservar tan bast i interessant patrimoni cultural, queda algú capaç d'interpretar aquests sons??? einnnn???



-------------------------------------------------------------


De forma més o menys periòdica assisteixo a classes k, per primera vegada en la meva existència, aconsegueixen mantenir l'interès 2 hores seguides (i passat aquest interval,o abans, hi ha mitja part, pq és mentida k tot és interessant! què passa, ja no es porta analitzar la capacitat humana de centrar l'atenció?? en temes lectius, aquesta no acostuma a superar els 45 minuts... ei, cada qual k faci el k vulgui [alumnes, professors, organitzadors, estat i papes i mames del món, jo només estic per corroborar que més estona és un adormiment cerebral confirmat, a no ser k cada freak es centri en algun dels seus temes fetiche, algú triarà les mates, altres la filosofia, altres llegiràn Coelho, jo prefereixo en Chewbacca, carai, quin parèntesis més breu i entenedor, oi?).
El cert és k aquestes classes són un bonic postgrau de la UB (k nooooooooooo, k no m'ho trec de la màniga ni ho imparteix un loco!) sobre la hipnosi clínica, dirigit a parsonal sanitari, en el seu 100%, psicòlegs, com a tècnica per aplicar en teràpies pel bé de la humanitat (a 100€ la consulta, qui és el k tarda gaire a curar-se?).
El tema consisteix en la part teòrica que s'explica el tema i la pràctica, aplicada a nosaltres mateixos.
La hipnosi no és màgia, ningú fa res k no vulgui fer, ni hi ha cap risc a part de fer una migdiada mentre estàs perdent els 100€, ni tindràs un patatús ni el teu cervell quedarà perdut en l'infinit. És, simplement, un estat mental de focalització de l'atenció, i això et pot permetre relaxar-te profundament, o desconectar d'una part del teu cos (molt útil en dolor crònic), o donar-te tècniques per estudiar millor, o conèixer una part de tu que normalment no deixes sortir.
És sumament interessant.
Al llarg d'aquests dies, els estudiants ens hem convertit en un grup de psicòlegs altament suggestionables, pq veiem k és sa, que és interessant, k és agradable, i k, si apliques tècniques terapèutiques pel mig, pot ser molt útil.
I podem veure k, per més anys k tingui una persona, tots continuem sent uns freaks estranys, sorprenent-nos a nosaltres mateixos.
Dins l'estat hipnòtic, hi ha l'agnòstic que es troba amb una imatge de la verge (i surt corrents), hi ha qui per relaxar-se visualitza la Doris parlant en balleno (i això el relaxa), i entre altres sers curiosos, hi sóc jo convertida en una versió mística de Bruce Lee (l'aigua ho és tot).

Com deia la tinent Kusanagi, la red es basta e infinita.

Salut!!

[les fotos de la forma orgànica sabonosa estan al caure, avui he tingut un problema tècnic ]

15.3.07

anades i vingudes

15.3.07
torno d'un lloc on se suposa k hi ha neu i hi va la gent a esquiar. En realitat no hi ha neu, hi ha aigua en bassals i bastant de fang.
vinc de monitorejar (?...) un grup de nens k en realitat eren una colla de monstruitos. Productes bàsicament d'un estrany sistema educatiu, en el qual el càstig és tan habitual k perd el poder correctiu, deixant-lo buit, sense moraleja, sense conseqüències d'aprenentatge. Personetes estranyes però amb sentit, amb bastanta falta de figures educatives referents (respecte a l'escola, a casa seva segur k són molt macos i tenen una gran família...).
Amb un temps fantàstic i un sol espatarrant, ideal per tumbar-se a la terrassa del bar a fer no res, k era la nostra única feina pels matins (a la tarda era mooooolt més dur, haviem de fer jocs, trineu i tir amb arc...).
Posant-me moreneta i sense haver de fer el dinar, ni el sopar, ni netejar, desconnectant del món k hi ha sota les muntanyes. Coneixent gent (existeix algun monitor d'esquí lleig???) i jugant.
Hi havia una noia clavada, clavada a la Janice de friends, en la forma de moure's, posició de les mans, expressió facial, gesticulacions, i oh, riure i veu. Brutal.

I bé, això és tot. En realitat no, però serà k últimament estic poc comunicativa...