28.11.07

Economia de post guerra

28.11.07
No hi ha guerra, i esperem k així segueixi, tot i k no serà gràcies a cap esforç diplomàtic ni intel·lectual, sinó autèntica xiripa.

I jo visc en una casa i vaig amb cotxe a la feina i això vol dir k tinc feina i cotxe i un lloc on jaure, i miro la TV mentre estic al sofà, i evidentment tinc ambdues coses.

Però a dia 10 no tinc ni un duro. Res. Comença l'espectacle.

Dels diners k cobro a la feina, la meitat se'n van pel lloguer del pis. Un quart, és a dir, la meitat del que em queda, per pagar la visa del mes anterior, pq evidentment, amb res no s'aguanta al mes.

Del quart k em queda, cal pagar les despeses diàries, el menjar (k no entra amb la meitat k se'n va pel lloguer, pq amb despeses de llum i aigua etc, el tema va pels núvols. Óle fecsa, óle endesa! m'horroritza pensar k l'estat vol multar aquestes empreses per l'apagada de Bcn. Tinc molt clar qui pagarà aquestes multes, el k no sé és com, pq ja no tinc més), la gasolina i altres gastos k poden sorgir en un mes. Amb una mica de sort, si a principis de mes he guardat 50€, puc anar al cine o sopar fora, però res mes.

Després és quan comença el festival. És evident k la misèria que quedava ha estat programada meticulosament per tal de poder subsitir durant el mes, però... puf, un aniversari k no t'esperaves. Puf, ara hi ha qui vol celebrar l'amic invisible. Puf, la sola de la sabata s'ha independitzat i cal arreglar-ho. Puf, cal pagar la T-10 de 4 zones. Puf, un sopar de compromís per celebrar k algú marxa/torna/s'acaba tal cosa. Puf, pim, pam, paf, merda.

La visa ja treu fum, i saps k el mes k ve tornaràs a ser extremadament pobre.

És evident k no hi ha la mínima possibilitat d'estalvi.

Cada mes has de vigilar què fas, què menges, quanta aigua gastes, quan poses les calefacció, quin llum encens, quants cops compraràs el pa a 1.20 la barra, racionant, calculant, estalviant, intentant per tots els déus celestials que res no et sorprengui.

Els déus són cruels quan algo s'espatlla.

No entenc com no s'extingeix l'espècie humana, pq tenir un fill (i mantenir-lo: menjar, bolquers, escola i despeses associades, o cangur o mitja jornada, etc... no estic parlant de pijades, sinó de l'imprescindible) és gairebé pur miracle.

Hi ha gent hipotecada per 4 dècades, fins i tot més. A mi això no em sembla normal. Et diuen k el lloguer és tirar els diners, però és k jo no vull seguir pas en aquest païs si les coses van així. 40 anys d'hipoteca per una casa de pladur, un pis fosc i fred k ha triplicat el seu preu en 10 anys pq qui abans tenia, ara tingui més. No puc entendre com no hi ha una immensa crispació. El cotxe es paga a plaços, la TV, el sofà, la rentadora, els armaris, la taula, aviat pagarem el fairi i l'arròs a plaços.

La classe mitja està desapareixent. Sé que, ara per ara, molts encara en formem part. Però entenc com a desapareixent allò que està en imminent perill de desaparició. Els k cada vegada tenen menys són cada vegada més. Els k abans tenien i han pogut invertir/especular (segons els casos), ara tenen més, però són menys.

Els pringats k ara tenim de 20 a 30ipocs, k erem massa joves als voltants del 2000 per comprar-nos un lloc on caure morts, ja no podrem mai si no estem disposats a deixar-hi la pell d'una forma literal.

Els k tenen més de 65 anys i eren currantes de tota la vida, es veuen obligats a viure amb unes pensions miserables fins a extrems k fan riure, per l'atac d'ansietat k porta associat.

No té cap gràcia.

Cada qual treu diners d'on pot per sobreviure en aquesta societat. Per cert, per si no ha quedat clar, no espereu regals de nadal aquest any, farem postaletes i seran molt mones. Deia, k cada qual fa el k pot. Des de trapicheos a preparar una revolució, cremar-ho tot, per començar tots del no res. Tampoc és una idea k em convenci, però és k està tot d'un color gris brut.

Quan la quinta dels 50-60 deixi de governar-nos, haurà pujat una generació de xavals no empàtics k ens tractarà a òsties als de la meva quinta, i a la resta, tb.

No estic segura de què prefereixo. Un lent i llarg declivi cap a la misèria i l'esclavatge, o una competència ardent, k ens portarà cap a una perpètua submissió, un nou neoconservadurisme vitalment lligat a un neocapitalisme portat a l'extrem k es devorarà a si mateix.

Potser, d'aquí 100 anys, quan tots estiguem ben morts i acabats, amb les nostres idees, ideals i creences i vivències reposin sota terra, potser aleshores algú s'ingenia per fi un nou sistema, més just, més igualitari, més equitatiu. Una nova cosa k ara se'ns fa imposible de pensar pq encara no ha estat inventada, però k quan aparegui veurem en quina foscor hem estat. Pq ara creiem k ja ho coneixem tot, k tenim la veritat absoluta. Com quan la terra era plana.

27.11.07

Compartir

27.11.07
http://www.youtube.com/watch?v=t7X9MQi7uOU


Seràn des de frikis a perduts, passant per on es vulgui, però la força els acompanya.

Són grans.

Despisting

A la vida, la supervivència és qüestió de tècnica. Hi ha qui està disenyat per lluitar i per això té banyes (no m'estic referint necessàriament als humans); hi ha qui té uns músculs veloços per fugir de l'atacant, altres es fan el mort, i alguns es mimetitzen amb l'ambient per despistar el depredador.

Resulta k una dissenyadora japonesa ha tret l'últim crit en camuflatge cosmopolità. El seu hit és una faldilla k es converteix en una màquina de coca-cola.

Argumenta k, mentre k les dones occidentals aprenen moviments de defensa personal contra atacacs indesitjats, les dones japoneses (evidentment, d'on havia de ser, si no?) prefereixen fugir discretament per no muntar un escàndol.

Tenint en compte k la seva cultura és realment així, no opinaré al respecte de la faldilla, pq potser si fos japonesa em semblaria un gran invent.











La dissenyadora reconeix k no és una cosa fàcil i ràpida de posar en cas de nerviosime, i l'altre, és k això coli davant un atacant, però en fi, el Japó està ple de màquines de begudes, i potser en cas de tensió no et pares a mirar si una màquina té peus o no.

Cal dir k és evidentíssim k aquí no funcionaria, pq som uns guarros incívics, la majoria dels quals descarrega la seva frustració contra persones i/o objectes, per tant, igual no et toca el rebre com a noia, però com a màquina de coca cola, segurament t'emportaries unes quantes puntades de peu i algun grafiti ronyós.


Per altra banda, si no responeu al post anterior, m'esteu fotent l'invent enlaire. De moment he arribat a la conclusió k quan més friki és algú, més CI té, per surrealista k sembli, i tenint en compte k els nivells de frikisme estan molt, molt igualats.
Per altra banda i fora del blog, per no posar-nos en ridícul, tenim k un perfil tècnic està bastant per sobre del perfil friki.
Necessitaria un altre perfil tècnic (p. ex. pp), i fóra desitjable 2 altres persones, per anar bé k ni fóssin de lletres ni gaire frikis.


En castellà, d'això, se'n diu hacerse (de) rogar...

21.11.07

CI

21.11.07
Sabelotodos, cervellets, sàpiens i homínids vàris:

per fi les tècniques més o menys fiables per demostrar k sou la bomba, o passar discretament i ocultar-se en les tenebres...


http://www.iqtest.dk/main.swf
No és cap maravella bento, però estava boníssim (sí, clar, k haig de dir, no?).


Made in Cat

19.11.07

Malditos!

19.11.07
Sense fer distincions de països, races o règims polítics,

maleeixo a tots aquells timadors professionals,

als desgraciadíssims enxufats k vesteixen traje i corbata pq el seu germà/pare/tiet/amic és un dirigent d'una gran companyia/alcalde/conseller/etc, i per la seva tristíssima presència cobren 5.000€ al mes;

al alcaldes (i derivats) k just sortir escollits s'apugen el sou al doble, per no anar justets;

als famosetes majoritàriament amb deficiència mental i als k es passen de llestos, als k venen notícies estúpides i aquells qui les compren;

a aquells k segueixen venerant la teoria del pillín, de la picaresca tan típica d'aquesta rònega península, de la llei del més vago i el k més tima, el país on si ets un imbècil cabronet pots arribar a director general de la policia espanyola, o a megaconstructor a Marbella, a destrossar vides i territoris, pq aquí, es pot;

a aquells grans famosos i artistes, els quals tenen tants diners pq se'ls mereixen, estil jugadors de futbol arxi-milionaris, estrelles de cine k cobren el k alguns països tenen de PIB per fer una merda de pel·lícula cursi, cantants tontets amb grans multinacionals darrere, etc;

a tots els k dirigeixen el món, repartint-se els boscos, països, persones, innovacions, coneixements i indústries com si fossin un pastís de xocolata;

a l'escòria retressada regent, els quals es donen una vida de grandíssim luxe, pagant com sempre el mateixos, els k no arribem a finals de mes;



A tots ells els maleeixo, sé k res canviarà, però jo, divina dins meu, els maleeixo a romandre a un món tempestuós de misèries ineludibles de l'ànima, un món eternament fred i perillós.



Ells, k viuen sense témer el dia 10. Ells, k a dia 11 tenen els mateixos milers de diners als seus múltiples comptes. Ells, k mai temen k res se'ls espatlli. Ells, k tenen mil pijames.
Ells.




Aquells a qui caldria cremar.

15.11.07

Bento

15.11.07

El bento és el k en català en diriem la fiambrera. És l'objecte i allò que l'omple (de normal a dins hi ha menjar) que t'emportes per dinar fora, ja estiguis a la feina, al cole o d'excursió.

Però què passa quan, en lloc de viure a la nostra terra, vius en un llunyà país, culturalment diferent i on tenen diferents escales de valor.

L'únic lloc del món on hi ha una paraula, karoshi, per definir la mort per excés de treball. Un país brutalment avançat tecnològicament, però al limbo de les relacions socials. Un lloc amable on no existeix el no, cosa k et portarà maldecaps per entendre pq no et volen vendre una entrada de cine quan no n'hi ha, pq NO et diràn k no n'hi ha.

Un món estrany i sorpenent, ple de bellesa i incomprensió, un lloc al qual em podeu regalar un viatge quan vulgueu.

Retornant al bento, què passa quan ets japonès i t'endús la fiambrera? Si el bento estàndard és això

cosa k crec k cap de nosaltres s'hagi endut mai per dinar una fiambrera d'un aspecte ni remotament semblant a aquesta delicatessen, amb aquest ordre i organització, posa aleshores els recursos culinaris+culturals i troba això

bentos senzillets, factibles
bentos estranys, cucos, gores, frikis per totes bandes
Des de Totoro i el Nekobus, passant per la Kitty i les Supernenes
I aquí, les caixetes bento, normals, amb compartiments, però aparentment tan innocents com les nostres carmanyoles...





















14.11.07

Medusses!!!

14.11.07
Complementant l'entrada anterior, i completament diferent a les mini-medusses boniques i fosforitos k ens posariem tots en una gran peixera al menjador, apareix això:


Medusses gegants, les Nomura Jellyfish, habituals de les zones marítimes de Xina i Japó, poden arribar a pesar 200kg i 2m de diàmetre.

Ja no són tan mones, oi?










13.11.07

13.11.07
Les meduses són mala cosa quan te les trobes a la platja.



Es veu k últimament hi ha qui aprofita la seva carn i les fa a la paella.


A mi particularment m'agrada més el k fan altres, k és simplement agafar les espècies petitones i ficar-les en una peixera.


Els peixos estàn out let.







12.11.07

Desgraciats

12.11.07
Desgraciats són aquells mancats de gràcia.

Quan algú és un desgraciat, i no s'està ultilitzant la paraula com a insult, per norma general ens referim a una persona poc afortunada a la vida.

Desgraciat, el fet de mancar completament de gràcia, és un fet dur. Es diu que al 3er món hi ha molts desgraciats, gent k no té la possibilitat de sortir del pou de misèria en el que es troba. Tercer món.. tota una definició i concepte per un altre dia.

Al nostre món privilegiat hi ha menys persones que comparteixen aquest concepte d'estar mancat de fortuna a la vida, no entesa necessàriament com a fortuna monetària, de la quan crec k tots n'estem bastant mancats, sinó fortuna entesa com a concepte ampli. D'aquesta gent tan poc afortunada en diem pobre home o pobra dona, els quals acostumen a ser persones grans (de les quals tb en tinc un post pendent), amb pocs recursos monetàris/vides tràgiques/situació vital actual decadent.



A qui va dedicat el tema, avui, és als altres desgraciats.

Desgraciat, entès com a qui li falta gràcia mental. D'aquests, la nostra societat n'és plena.

Entenem com a desgraciats aquells k, vivint en un món en el qual hi ha recursos si estires la mà, prefereixes fer la migdiada i queixar-te a fer el mínim esforç.

S'entén k el món ple de recursos és el k se'n diu primer món-societat de consum.

NO s'entén com a primer món entorns marginals, tan econòmicament com culturalment.

Qui és doncs, un desgraciat?

Molt possiblement hi ha molts candidats a l'etiqueta, però no sempre tots conpleixen els requisits.

No és un desgraciat el company de feina k et roba el projecte i el presenta com a seu. Aquest és un malparit k necessita una trobada a soles.

No és un desgraciat (mancat de gràcia mental) el quinqui k et roba la cartera, ell entra dins la primera categoria de desgraciat-pobre home, per més k a tu et foti la situació.

No és un desgraciat el nen k apallissa un altre nen i ho grava amb el mòbil. És molt possible que els seus pares sí ho siguin. El nen és algú k es mereixun correctiu educatiu de nivell superior.

Desgraciat és aquell adult k, tenint la possibilitat de pensar, aquesta gràcia divina no li entra al cap.

Desgraciat és aquell k es posa a fumar dins el vagó del metro.

Desgraciat és aquell k parla a crits en un lloc públic on no s'ha de fer i k a més, ens ofereix a tots un concert que ningú ha demanat amb les misiquetes del mòbil.

Desgraciat és aquell k, no sent un psicòpata, manca de respecte per l'altra persona. [categoria psicòpata entra dins grup de malalties)

Desgraciat és aquell k dissabte al matí, sense cap motiu, va apartar de l'autopista a una companya de classe a l'estil Ben Hur, tirant-li el seu cotxe a sobre (destrossant els 2 vehicles) i fent fora de la via a la companya, que per sort va resultar físicament il·lesa.


El món està ple de desgraciats.

Però són controlables.

El problema que que últimament s'ajunten els desgraciats i els educacionalment tarats. Els nens psicòtics. Els nens psicòpates per motius culturals (o absència de). Els nens que confonen rebeldia contra unes idees absurdes o caduques amb mala educació constant i brutal. Els adults tontets. Els adults progenitors dels nens educacionalment tarats. Els adults completament indiferents.

La por.

Pq aquesta colla de sers mentalment mutants però k socialment no es consideren malalts, són capaços de qualsevol cosa.

Et poden trencar la cara per demanar-los que no fumin a un lloc k està prohibit.

Nens de 15 anys et poden fotre una bona tanda simplement pq no els agrada la teva jaqueta i tenir algo per penjar al youtube.

Pares que vindràn a agredir-te pq et seu nen té dret a no menjar pèsols per dinar.



Benvinguts al segle XXI. La normalitat patològica és dominant.


Els humans som una espècie bàrbarament primitiva. És molt probable que destruim l'únic planeta on habitem en breu, i k pel camí, ens matem a molts de nosaltres per coses tan buides com els diners, el teritori o el poder.

El més soprenent és k, mica en mica, avancem tecnològicament.

Sembla que, en lloc de ser una societat civilitzada k evolucioni conjuntament a base d'interacció, d'esforços empàtics i la solidaritat compartida d'espècie, avancem a òsties.


Devem ser la vergonya estelar.

9.11.07

Sushi

9.11.07
Chipirons i chipirones, guaiteu això, no té desperdici:


http://www.youtube.com/watch?v=bDL8yu34fz0&NR=1

Jalouín 07








5.11.07

5.11.07
Hi ha un friki al Japó k és famós per ser un gamer ultrapotent, i entre les seves habilitats fora de la pantalla, destaca la seva capacitat de partir una síndria a cops de dit. És a dir, amb un cop concret del dit gros. El tio és capaç de fer 16 pulsacions en un segon.

Posaria el vídeo, però no sé com posar-los i tampoc estic per trencar-m'hi les banyes.

Aquí va un link, si us avorriu, al ataque!!!


http://www.hudson.co.jp/hde/vol006/omake/tr16/index.html


Qui fa el récord?