Economia de post guerra

No hi ha guerra, i esperem k així segueixi, tot i k no serà gràcies a cap esforç diplomàtic ni intel·lectual, sinó autèntica xiripa.

I jo visc en una casa i vaig amb cotxe a la feina i això vol dir k tinc feina i cotxe i un lloc on jaure, i miro la TV mentre estic al sofà, i evidentment tinc ambdues coses.

Però a dia 10 no tinc ni un duro. Res. Comença l'espectacle.

Dels diners k cobro a la feina, la meitat se'n van pel lloguer del pis. Un quart, és a dir, la meitat del que em queda, per pagar la visa del mes anterior, pq evidentment, amb res no s'aguanta al mes.

Del quart k em queda, cal pagar les despeses diàries, el menjar (k no entra amb la meitat k se'n va pel lloguer, pq amb despeses de llum i aigua etc, el tema va pels núvols. Óle fecsa, óle endesa! m'horroritza pensar k l'estat vol multar aquestes empreses per l'apagada de Bcn. Tinc molt clar qui pagarà aquestes multes, el k no sé és com, pq ja no tinc més), la gasolina i altres gastos k poden sorgir en un mes. Amb una mica de sort, si a principis de mes he guardat 50€, puc anar al cine o sopar fora, però res mes.

Després és quan comença el festival. És evident k la misèria que quedava ha estat programada meticulosament per tal de poder subsitir durant el mes, però... puf, un aniversari k no t'esperaves. Puf, ara hi ha qui vol celebrar l'amic invisible. Puf, la sola de la sabata s'ha independitzat i cal arreglar-ho. Puf, cal pagar la T-10 de 4 zones. Puf, un sopar de compromís per celebrar k algú marxa/torna/s'acaba tal cosa. Puf, pim, pam, paf, merda.

La visa ja treu fum, i saps k el mes k ve tornaràs a ser extremadament pobre.

És evident k no hi ha la mínima possibilitat d'estalvi.

Cada mes has de vigilar què fas, què menges, quanta aigua gastes, quan poses les calefacció, quin llum encens, quants cops compraràs el pa a 1.20 la barra, racionant, calculant, estalviant, intentant per tots els déus celestials que res no et sorprengui.

Els déus són cruels quan algo s'espatlla.

No entenc com no s'extingeix l'espècie humana, pq tenir un fill (i mantenir-lo: menjar, bolquers, escola i despeses associades, o cangur o mitja jornada, etc... no estic parlant de pijades, sinó de l'imprescindible) és gairebé pur miracle.

Hi ha gent hipotecada per 4 dècades, fins i tot més. A mi això no em sembla normal. Et diuen k el lloguer és tirar els diners, però és k jo no vull seguir pas en aquest païs si les coses van així. 40 anys d'hipoteca per una casa de pladur, un pis fosc i fred k ha triplicat el seu preu en 10 anys pq qui abans tenia, ara tingui més. No puc entendre com no hi ha una immensa crispació. El cotxe es paga a plaços, la TV, el sofà, la rentadora, els armaris, la taula, aviat pagarem el fairi i l'arròs a plaços.

La classe mitja està desapareixent. Sé que, ara per ara, molts encara en formem part. Però entenc com a desapareixent allò que està en imminent perill de desaparició. Els k cada vegada tenen menys són cada vegada més. Els k abans tenien i han pogut invertir/especular (segons els casos), ara tenen més, però són menys.

Els pringats k ara tenim de 20 a 30ipocs, k erem massa joves als voltants del 2000 per comprar-nos un lloc on caure morts, ja no podrem mai si no estem disposats a deixar-hi la pell d'una forma literal.

Els k tenen més de 65 anys i eren currantes de tota la vida, es veuen obligats a viure amb unes pensions miserables fins a extrems k fan riure, per l'atac d'ansietat k porta associat.

No té cap gràcia.

Cada qual treu diners d'on pot per sobreviure en aquesta societat. Per cert, per si no ha quedat clar, no espereu regals de nadal aquest any, farem postaletes i seran molt mones. Deia, k cada qual fa el k pot. Des de trapicheos a preparar una revolució, cremar-ho tot, per començar tots del no res. Tampoc és una idea k em convenci, però és k està tot d'un color gris brut.

Quan la quinta dels 50-60 deixi de governar-nos, haurà pujat una generació de xavals no empàtics k ens tractarà a òsties als de la meva quinta, i a la resta, tb.

No estic segura de què prefereixo. Un lent i llarg declivi cap a la misèria i l'esclavatge, o una competència ardent, k ens portarà cap a una perpètua submissió, un nou neoconservadurisme vitalment lligat a un neocapitalisme portat a l'extrem k es devorarà a si mateix.

Potser, d'aquí 100 anys, quan tots estiguem ben morts i acabats, amb les nostres idees, ideals i creences i vivències reposin sota terra, potser aleshores algú s'ingenia per fi un nou sistema, més just, més igualitari, més equitatiu. Una nova cosa k ara se'ns fa imposible de pensar pq encara no ha estat inventada, però k quan aparegui veurem en quina foscor hem estat. Pq ara creiem k ja ho coneixem tot, k tenim la veritat absoluta. Com quan la terra era plana.