Quan jo em queixo, ho faig perquè entenc k les coses no són justes. No extrapolem el context ni la època. És evident k ara es viu molt millor k els treballadors de fa 100 anys. K abans treballaven 7 dies a la setmana. El k vulguis. No és comparable.
Però en el teòric estat del benestar, si jo treballo 8h al dia, hauria de poder menjar varietat, i viure decentment, i accedir al k em venen k és un sistema sanitari obert i accessible, i no tenir por de pagar, des d'ara i fins després k em jubili, una mísera casa de pladur.
En realitat, ara no vull pas queixar-me. Només aclarar que quan ho faig, crec k és justificat.
Volia expressar tot el contrari a una queixa, de fet.
Jo crec k tinc el k tothom desitjaria a la vida.
Per començar, tinc salut. Alguna tara mental i física incorporada, però lleus totes. No tinc intensos dolors crònics, ni brutals inestabilitats mentals k em perjudiquin a mi o allegats, ni malformacions extremes, ni he patit cap accident traumàtic.
Seguidament, tinc les meves necessitats vitals cobertes. Això significa k, per més k a finals de mes només quedi arròs, puc menjar arròs 3 cops al dia. No passo gana.
Tinc un lloc de pladur on jaure de nit, i encara k al matalàs li saltin molles i les fustes del somier cediexin tot sovint, tinc un lloc càlid on dormir, i mantes per tapar-me, i fins i tot hi ha la possibilitat d'engegar la calefacció.
Tinc nevera i forn on guardar i cuinar allò que menjo. Tinc aigua potable i puc dutxar-me cada dia si em ve en gana (de moment, en breu estarem a seques).
Tinc feina, i no és ni de lluny la passió de la meva vida, però a aquestes altures sé que no em pagaràn per llegir històries de ciència ficció, i per tant assumeixo k haig de treballar, del que sigui, com sigui, per tenir a canvi un sou amb el qual mantenir-me (just o no, suficient o no, això pertany a altres posts). El cas és k, per ara, no m'haig de barallar amb centenars de persones per un lloc de treball. I la feina k tinc és simple, no estic en una mina inhalant gasos i metalls pesats.
I el k ja és brutal, tinc amb qui compartir tot això. Tinc amics i família i gent k m'estima i a qui estimo, tot i k sovint siguem tots tan rancis k mai hem sentit ni dit una sola paraula bonica, però k és cert el k sentim, k d'una manera o altra hi ha uns lligams, una història, una necesitat de compartir i crear conjuntament, ja sigui a crits o a abraçades, amb un somriure o a través de crítiques, perquè al cap i a la fi, critiques qui t'importa, la resta et deixa indiferent.
Considero que ho tinc tot.
Tinc tot el k tothom desitjaria.
No entenc pq mai és suficient.
Em va resultar molt fàcil assimilar k no necessito palaus ni joies ni un descapotable.
Per què haig de necessitar més?
Per què la gent em pregunta si aquí és el màxim de la meva vida?
Ambició? No. No ambiciono una feina millor, mentre la que tingui em deixi temps per disfrutar de qui estimo, o gaudir de les meves aficions.
Però clar que intentaré anar fent un camí cap a una cosa que em produeixi més plaer mental. Tot i k no tinc cap pressa.
No desitjo un palacete, mentre el pladur resisteixi i no deixi passar l'aigua. Clar que preferiria una casa ben aïllada i còmode, però no estic disposada a hipotecar la vida i els meus somnis o pretensions de relativa llibertat mental per aconseguir-ho.
Un sou millor? I qui no el vol? Però si això significa que em segrestin més temps, o posar-me a l'esquena responsabilitats k no m'atanyen, o endinsar-me en un món k detesto pels diners, encara no ha arribat el moment.
La meva ambició és seguir sent la persona k era, sense renunciar a gaire de mi mateixa. Poder compartir a la meva manera allò que tinc.
No tinc ambició, en el sentit k entén la majoria, tot i k a mi em sembli colossal el k desitjo.
Desitjo mil estels fugaços al cel i sentir intensament.
Som els pàries de la societat, aquells k ens vam creure k no necessitàvem tresors per ser feliços.
I què carai, funciona.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada