esgotament

intento mantenir els ulls oberts, però em costa. No és son, és com una sensació de pesantor: tot és més lent, més dens, molt més pesat. És com moure's al fons marí. Hi ets, ets mous, però més et val k no tinguis pressa. Si em concentro, estic segura k sense gaire esforç puc veure peixos nedant a l'aire.

Avui he vist un somriure de il·lusió. No estic segura k il·lusió sigui la definició perfecte. Era un somriure mescla d'alegria, agraïment, i sí, també il·lusió. Com una mirada k fes "borrón i cuenta nueva". Com la senyora dijous dels vells temps.
A plaça catalunya hi ha certs personatges k es repeteixen constantment. Les manades de guiris, trileros, el k ven els ninotets k ballen amb cames de fils (milagro, milagro!?) i alguns personatges k han tingut molta menys sort k nosaltres i demanen qualsevol cosa que no sigui negativa.
Entre aquests últims, hi ha una dona que deu tenir entre 40 i 50 anys, en una cadira de rodes, a la cantonada del banc, just a l'entrada del portal de l'àngel. Té certa deformació dels ossos i la pell sembla cremada o recoberta d'algun tipus d'excemes.
Hi havia algú al costat d'ella. Una altra dona, mig ajupida, lluitant amb un objecte de plàstic. La senyora de la cadira de rodes mirava l'objecte amb els ulls ben oberts i un somriure mig obert. En aquests moments diria que sí, k era il·lusió.
La dona k lluitava amb l'objecte de plàstic aconsegueix descobrir cert caputxó i colocar el contingut als munyons que la senyora de la cadira de rodes manté apretats entre sí, per a mantenir l'objecte fix.
Passo pel costat i veig què està passant.
La senyora de la cadira de rodes té un gelat entre les mans.

Em sento com una formiga que sap que mereix ser aplastada però k intenta córrer per no ser-ho. I no obstant estic contenta, pq sé k hi ha persones molt millors k jo.

beatus ille...