cicles

A vegades a algú se li acut preguntar-se quin sentit té la vida. Avui prendrem la via kàrmica.

Quin sentit té que cada cosa passi com passa? El libre albedrío existeix o és només una cosa k ens inventem per no ser preses del destí? Per què naixem així, o aquí, i no aixà o allà? einnnn??? bé, totes aquestes preguntes es poden sol·lucionar ràpidament amb respostes lògiques i gens desencertades, però fent cas omís de la navalla de Occam, què carai, anem a retorçar-nos el cervell.

El karma. Ooooommmmm (hi ha un místic k quan llegeixi això, o em dóna la raó o em diu de tot per inventar-me coses, ejem...)

Bé. La teoria aquesta (versió Sil) diu que cada ser humà, més aviat, cada ànima que es reencarna en cos humà, ha de passar per diferents etapes en la seva vida, completant cada una d'elles per poder passar a la següent, fins a completar el cicle, fins a la realització de la ànima, completa, brillant, per a que aquesta quedi alliberada de la reencarnació humana.

Això no vol dir k cada ànima esculleixi on vol néixer (uiiii, la de discusiions violentes k em recorda això lluitant amb un jipi grenyut...), sinó que aquestes animetes es reencarnarien en els cossos mortals pertinents per a tal de completar els cicles corresponents.

Dit d'altra manera, k en alguna vida o altra (donem per suposat en aquesta teoria que les reencarnacions són òbvies) tothom les ha d'haver passat canutes, realitzar-se (uix, difícil en una situació en la que rebusques entre les escombraries de la urbe per sobreviure), i anar-se reencarnant per anar superant les fases fins a alliberar la teva ànima.

Vamos, k si la lies (i mates algú, aquestes coses k es fan a vegades, o altres desastres varis) et quedes castigat a una altre reencarnació miserable. Una espècie de condicionament de reforç negatiu.

Jo, com k sóc així, rareta i tirant cap a feliçota (o inconscient, digue'n com vulguis, però en fi, sempre depèn de les variables k es considerin), considero que la meva animeta ha arribat cap a les fases finals. Això ve a ser, k si no la lio i vaig sobrevivint, el que em resultarà més fàcil en aquesta vida, és ser feliç.

O sigui, k ves tu a saber com va tot plegat a la llarga i si les coses aniràn bé o no, però resulta que no hi ha res tant pràctic com mirar-ho, en la mesura que es pugui, de la forma més optimista possible.

Salut!! :-)