Peste, tularèmia i altres delicies

Passejant pel carrer major, en un dia d'aquests gris i plujívol, veig una figura que s'aproxima. És un ser petit, no humà ni bípede, del tamany d'un gat petit. Però per ser un gat, té la gràcia al cul.

Es mou ràpidament, es comença a distingir el seu color marronós-brut. Té els pels espellifats i una llarga cua. El seu morro és punxegut i poc agradable. Les seves potes són curtes i el seu cos és allargat i refet, però no rodanxó.

És una rata grossota, passejant pel carrer com si anés a comprar pa.

Jo flip, pq és d'un tamany tan considerable k em sembla increïble k ningú l'empaiti al darrere. Si no fos per aquesta manca d'estilisme, creuria k ha de ser la mascota d'algú, de tan fortota k està.

És bastant més gran k les rates de metro k hi ha per bcn, més gran k els ratolins k et trobes per gràcia qualsevol dia al vespre.

És del mateix tamany k les rates k hi ha a la nit per plaça catalunya, però bastant menys obesa que aquelles bèsties sobrenaturals.

Ens trobem cara a cara, i sense pensar-s'ho gaire, la rata k no escombrava cap escaleta emigra cap al jardí d'una casa propera.

Uix, k me quiten lo bailao!!!

K bonic no viure a peu de carrer!!!






______________________________________________________________

Cercaviles.

A LGCity tenen una visió fluida de les coses.

És un lloc tranquil, i si les coses es fan, es fan pas a pas; k no vol dir lentament i sense mai acabar, vol dir primer un i després l'altre, sense fer escarafalls.

Anar teixint.

Es celebra el corpus, festa de la qual molts habitants estàn orgullosos.

Apareix una cercavila, així, de sopetón. Sense avís previ, ni més ni menys, ara hi són.

Grups de grallers i timbalers s'escolten pels carrers, tocant amb més ganes k gràcia. Tots van a deshora i els vents desafinen, però la gent disfruta de l'espectacle, que és del k es tracta.

Desfilen gegants de diferents tamanys, entre els k destaca, al mig de tant gegant clàssic i soldats mediavals, en Bacus, feliç i rodanxó, amb el tors a l'aire, túnica a la part baixa, corona de llorer al cap, i raïm i copeta a les mans.

M'agrada aquest poble.

Entre els capgrossos, em fascina un espàrrec (¿?). Un cap verd en punta, amb les punxetes característiques de l'espàrrec i túnica verda. Fantàstic.

Un frare, amb galleda d'aigua i escombreta de vàter en mà, beneint els presents.

En Wally, amb l'inconfundible jersei a ratlles blanques i vermelles. Havia d'estar a LGCity, claríssim.

Mentre, com k la cercavila ha aparegut de no se sap on i sense saber cap a on, els carrers colindants s'han saturat de cotxes k s'han vist atrapats al mig dels gegants sense previ avís.

Però això és LGCity, i en lloc d'emprenyar-se, la gent baixa del cotxe i va a comprar el pollastre a l'ast.

M'agrada.

Aliens

Avui he somiat k ens venien a visitar els extraterrestres.

Com k era un somni de baix pressupost, era un efecte implícit; no es veien en cap moment, no hi havia nau estelar i no hi havia ni un míser efecte especial.

El context era k estava jo amb la meva família en una gran ciutat, a l'estil bcn, però un xic medieval (suposo k pel llibre k estava llegint), on el comerç es feia a partir d'intercanvis. El cas és k, a partir d'un dia determinat, el comportament de la immensa majoria de la població cambiava.

La gent es tornava salvatge. Agresions a ple dia, robatoris, amenaces... El comerç es tornava impossible; la fogassa de pa k abans valia un litre d'oli (... el meu cap té aquestes coses... ) passava a k dues llesques grosses de pa valien 8 garrafes d'oli i 7 litres en ampolles petites.

El cel era gris i es respirava certa atmòsfera post-apocalíptica, tot i k no sé si després de l'apocalipsis ha de quedar atmòsfera o no.

Decidiem amb la família tornar a la casa de camp, lloc k es preveia més tranquil pel k fa a les aglomeracions de gent i s'esperava k, per tant, a les possibles agressions. Les parets de pladur de la ciutat no eren prou segures.

Reflexionant, s'observava k la única possibilitat d'aquell estrany canvi conductual sols era possible degut a una intervenció externa. Ara hi caic, de fet, k si hagués estat un xic religiosa ho podia haver considerat un càstig diví, però com k no és el cas, i el meu cervell tira cap a una altra banda, la conclusió òbvia i evident era k altres habitants de la galàxia ens havien fet una visiteta.

Considerant els humans com una amenaça potencial i exponencial, tenint en compte el seu lent desenvolupament mental, la seva encara capacitat primitiva de reacció i la seva salvatge agressivitat intrínseca, i no obstant, el seu abast a altes tecnologies, havien decidit actuar.

Dotant als humans d'una sobredosis d'agressivitat i primitivisme o, senzillament, anul·lant les limitacions autoimposades per a la convivència humana habitual, els nostres visitants aconseguien k els bípedes sapiens sapiens lluitéssin entre si per cap motiu, aconseguint així l'autodestrucció d'aquests sers tan perillosos.

La idea, mal k em pesi, no és meva. Fa potser 10 anys vaig veure una peli anime, A wind named amnesia, k bàsicament té aquest argument. Clar k no esperava k el somni tingués tocs medievals, ni molt menys k esperés 10 anys per sortir. Però no deixa de ser molt interessant.

Com tot, quan menys saps, més penses k has creat alguna cosa nova, k tens més oportunitats per descobrir. Però al món som molts, i sempre hi haurà algú més llest, i la teva idea, la k tu creus nova, fantàstica i fabulosa; el teu sentiment, k estas convençut k és nou, intens, únic; la teva història, les teves rareses, les particularitats del teu pensament, les teves circumstàncies. Sàpigues k no és nou. K algú ja ho ha viscut. K no és impossible d'entendre, de comprendre, de sentir, de respirar.

El dia k creïs algo nou seràs un geni.

_______________________________________________________________

I per petició popular, i pq pel k sembla en aquest món encara no visitat sense conseqüències globals pels àliens, la gent no demana, sinó k exigeix, algunes fotos de k sí, k vaig estar allà dalt, encara k quan parli dic el nom d'alguna altra ciutat o país...

El típic restaurant indonesi...

Centres médics polivalents...

La supercatdedral ^_^'

Un bonic mercadillu.

I ja està, aquesta és la meva perspectiva del nord.

Telepatia orgànica

Retornada a aquest sobtadament humit país, em retrobo amb els meus quehaceres diaris.


Tinc algunes fotos, no les posaré, bàsicament pq em fa mandra pujar-les al blog. Qui les vulgui veure k em demani una audiència privada, no cal k la instància sigui per triplicat, amb un truc servirà.

Coses bàsiques per si vas allà dalt:

1) tots els semàfors tenen senyals auditius. Quan sentis corxeres, tira't a la calçada per travessar, el verd dels vianants es mantindrà només uns miserables segons i no tindràs temps. Don't worry, els cotxes estan acostumats al pèssim sistema de semàfors i no piten als peatons per més k passis en vermell.

2) si no estàs a -10º, pots anar amb samarreta màniga curta i sandàlies. És més, ves-hi o seràs un pringat.

3) a partir de les 18.00h, cal estar en un pub, o seràs encara més pringat. Pots anar-hi de traje al sortir del curro, o vestit de gala; en qualsevol cas, k es noti k t'integres en l'ambient. Alcoholitza't.

Aquestes són les idees bàsiques. Si m'he deixat algo, s'agraïria col·laboració.


Per altra banda, un parell de perles k no són meves però no puc evitar publicar, el món es mereix saber-ho.


Una, és el títol del post, telepatia orgànica, cosa k ara així suelta no acaba (ni comença) de ser coherent, però k al mig de determinades converses, dóna el punt de contundència adequat. Sublim.

L'altra, mereix ser contextualitzada. Bàsicament, la idea és quan algú, criatura o adult, i per les circumstàncies donades k siguin, comenta k pot volar, la millor, més perfecte, més pura, discreta i més senzilla i superba manera de dir a la persona k no pot volar i k està un xic p'allá, és senzillament respondre-li, com una tasca prèvia necessària k primer cal k aprenguis a volar per casa.

S'haguéssin estalviat moltes morts de nens defenestrats per tirar-se amb una capa vermella per la finestra si els pares haguéssin estat més aguts.

Doblant doblons a dublin

Per comencar, aviso k em menjo accents i ces trencades i altres, pq em fa mandra anar-ho buscant en aquest teclat.

El fet es k soc l'unica persona en tota la ciutat k porta una jaqueta sota el brac, i ni et dic k jo porto un peaso anorac d'esqui i m'estic sentint imbecil. Fa una calor i un solaco k no espanta, pero espatarra.

Avui al mati ha tocat una mica d'exploracio. Es una exploracio estranya, ja k, a cada lloc on anava, sentia k hi havia anat abans. Com un dejavu. Pero no un dejavu de vides passades, no. Es k certament hi havia estat abans. Es el k passa quan et deixes guiar, k t'empanes (m'empano) i no saps per on vas i que veus, simplement mires. I quan et toca anar sol, agafes mapa i som-hi! I clar... repe, repe, repe...

Total, k m'he empassat again el museu d'historia i histeria. Pos vale. Tenen alguns cadavers assecats en pell k crec k abans no tenien. Mira, es un detall.

Tb els parcs, tot i k encara no he vist les guineus k em comentava en david, i de fet, dubto mooooooolt k hi siguin. Mes k res, pq deuen estar acollonides, ja que a la 1h surt la ciutat en massa a apalancar-se a l'herbeta a dinar. La majoria de la gent es normal, diguem, de complexio. Mes grans k a bcn, pq a bcn amb el fum es queden raquitics (i mentals tb, juju, total, ningu em vindra a pegar aqui dalt!), po igual k la gent prepirinenca. El cas es k molt mengen sandvitxos famosos, algun friki he vist amb suishi i pals japos, pero el mes curios, be, no curios, es k hi ha algun k altre obes. El k passa es k es en exces evident k no es una obesitat hormonal o malaltissa. Tots els obesos k he vist al parc s'estaven jalant unes fiambreres de greixos saturats k espanta!! I a mes, menjant amb cullera, pq n'hi capiga mes i mes rapid. Ole! En fi, no dubto k als altres paisos passi el mateix, senzillament k fer-ho a lo grande al parc es mes evident.

Ok.

Tb he anat al portrait gallery. Tinc un esperit artistic minso, i la majoria de grans obres d'art em diuen mes aviat poc. N'he vist un parell d'interessants. Un retrat d'una sra. gran, molt ben fet, pero molt, les ombres perfectes, semblava talment real. Ja se k hi ha molts retrats i quadres i paisatges ben pintats, pero aquest era un especialment ben fet.
Un retrat estrany pseudoholografic d'en bono k m'ha fet gracia.
I m'he entretingut una estona a la planta de dios, on hi havia alguns quadres d'aquells classics. En un d'ells, hi havia jesus amb tot de pans, i tot de gent al seu voltant. La gent del voltant estava com crispada per aconseguir el pa k portava el paio de la tunica rosa i l'aureola, tot i k estaven mes aviat rollissos i no feien la mes minima pinta de passar gana, pero casi k hi anaven amb mala llet. De fons alguna escena de desesperacio i un pseudoapostol intentant convencer a un pastor k el tio de rosa mola. Pero de debo, k vull dir, k aquesta era la sensacio k transmetia la pintura, res d-adoracio i mistic. A mes, jesusito tenia cara de mal karma, com si fos un soldat de l'otan enviat a pristina a repartir ajuda humanitaria, pero volgues tornar a casa. Entre "va, teniu pa, pobre gent" i "pringaos, quitaos!"
Hi havia una altra pintura al costat k no recordo qu[e tenia, pero la sensacio k donava era exactament la de "the bigger lie never told". Ole!

M'he passat pel centre, rapidillo, hi haig de tornar.

He anat a la gran oficina de turisme on no hi tenen ni un misero mapa k no sigui de pago. Ens hem mirat malament amb la noia d'informacio (mentre les dues somreiem, aixo si), mentre ella em deia mentalment rancia, per no voler pagar 2.5€ per un mapa, i jo li deia mentalment tacanya, per no donar-me'n un. De fet, es una botiga de souvenirs, on en diuen informacio turistica.

Despres he anat al castell de dublin, i n'he sortit, total pa que, si ja el tinc fet. Hi he fet una foto testimonial, per comparar-la amb les k ja tinc d'anteriors.

Ara anva cap a la catedral, pero he vist aquest lloc tan fashionable i hi he entrat, i aqui estic. Seguire cap a st. patrick abans no es faci fosc, pq com k vaig de japi i vaig fent, tampoc em voldria perdre massa.

Les dues imatges k em van quedar de dublin quan vaig venir eren unes estatues al port, i el meu pare al cepo, pero en fi, veig k no estic amnesica perduda i vaig recordant mes coses.

Apa doncs, vaig per feina.

A tots els k sortiu dema volant, k la forca us acompanyi! Als k havieu de sortir i no sortiu, tambe. I a la resta dels mortals, apa , a pastar!

Jujuju!!

XD

Miro les noticies del cuatro, i veig k el món s'acaba.

En realitat, el k passen són notícies k fa dies corren pel món, versió difusió ràpida www.

El cas és k el món es mor de gana, més aviat, el menjar és massa car.

Els vigilants del metro, com els policies, no vigilen ni protegeixen, pategen al més dèbil.

La crisis immobiliària ens fotrà a tots de manera directa o indirecta, però pel k es veu, acabarà abans k la crisis de l'alimentació (2012 VS 2015).

___________________________________________________________________

Total, k ja fa molt k he començat a escriure el post i ara ja no segueixo per la mateixa línia.

L'únic k em queda per dir -en aquests moments, no eternament- és k si busques algú k fa temps k no veus, et passis just avui pel centre de Bcn, pq tothom està reunit allà, i sigui qui sigui, l'acabaràs trobant. Senzillament, buscar i remenar.

Ànim!!!

Interessant

sensacions

Com quan has estat una bona estona escrivint un mail amb coses k havien de ser explicades, i t'ho has currat, sembla que ha quedat tot detalladament explicat i clar, i clikes enviar i pum, tot desapareix.

Ràbia, desesperació furiosa, impotència violenta.


Com quan vas en autobús i vas tard, i baixes dues parades abans de la que et corresponia. I just posar el peu a terra, k la porta del bus es tanca darrere teu, t'adones k no estàs on hauries d'estar.

Frustració personal, ràbia autodirigida (com puc ser tan imbècil?).


Quan per fi aconsegueixes acabar un tràmit burocràtic, després de mil anars i venirs recollint infinitats de papers estúpids i despeses innecessàries, i et diuen k ara sí, aviat estarà aprovat, k ja no cal res més.

Una lleu sensació de calor, inici de la pau interior (model simple).


Quan aguantes la porta a qui ve al darrere, i aquest et mira amb cara de fàstic.

Inicis de sociopatia.


___________________________________________________________


El cas és k no entenc pq a la immensa majoria de humanitat privilegiada k viu en aquest 1er món li encanta fer-se la vida complicada i fotre (sutilment i alegant involuntarietat, això sí) als altres.

Voltes, ciclons, turbines

Tot volta, gira i canvia.

El k ahir era perfecte avui és una ombra.

Passejo per vic i veig el millor profe de mates k he tingut descarregant un camió d'un supermercat. L'havia vist fa uns 3 anys per gràcia en una paradeta d'objectes místics, però aquests canvis no deixen de sorpendre'm.

Una persona de lògica clara, d'ensenyament autèntic, processal, no acumulatiu.

Passo pel costat del camió i el veig; les meves cames segueixen caminant i per un instant els seus ulls troben els meus i la meva ment reprodueix les paraules k em va dir quan ens vam trobar per gràcia mentre jo flipava veient-lo de místic: "sí, sí, sóc jo".

Truco al cole on havia estudiat, preguntant per les jornades de portes obertes, dient k sóc antiga alumna i uns amics meus tenen un nen k volen apuntar al cole. Molt amablement m'expliquen k ja han passat aquestes jornades, però que poden concertar una cita pels pares. Li pregunto si els profes segueixen sent els mateixos. Em pregunta pel curs de la criatura i li salto amb 4rt d'EGB, tot i k no sé si això encara existeix. Em diu k no hi ha places. Segueixo preguntant pels professors, pq com k sóc antiga alumna, bla bla. Canvia el to de conversa, més escèptic i em pregunta el meu nom i me n'invento un. Segueixo preguntant pels profes i pregunto si tal i qual (k no m'interessen) segueixen allà, em diu k sí amb veu fosca, i li deixo anar el nom del profe de mates i em diu k els profes de primària no han canviat gaire, seca. I aquí em deixa i es talla la conversa.

Requiem for a dream.


__________________________________________________________



Oju al datu, nou link cap al blog de l'Eli, sempre des d'una persepctiva nova i no menys real.

Drogues

Llegeixo a uns diaris que han detingut uns jubilats k traficaven amb drogues.
Segeixo llegint i resulta que unes màfies els reclutaven, i els oferien el viatge a marroc, on els esperaven els compinxes mafiosos, els posaven un doble fons a la caravana amb la qual viatjaven, l'omplien de hachís i els enviaven cap a dalt altre cop.
Oh, quina sorpresa!

No dic que els altres països siguin millor, però en un lloc on gent de la 3ª edat pot arribar a cobrar sols 500€ de pensió, el mínim k pots esperar és k els avis es dediquin al contraband.

Delinqüents, són delinqüents! Fica't la delinqüència on et càpiga. Sincerament, no conec el cas particular dels avis que es dedicaven a això, tampoc entraré aquí.

Delinqüent és el desgraciat k ha dissenyat un sistema de comissions bancàries k et clava 8€ per treure els teus propis diners del banc/caixa. Delinqüent és el k actua amb mala llet amb premeditació i alevosia descarada, sabent k els avis no saben si tenen dret a queixar-se per aquests abusos.

Delinqüent és l'executiu mig k disfruta torturant al seu entorn i es fot unes ralles a mig matí per estar a to.

Delinqüents els nanos k apallissen els companys dèbils i ho pengen al youtube; els yonkis k atraquen la iaia per comprar donsimon; els polítics k ens prenen el pèl constantment per instaurar noves lleis k els compensin si no surten reelegits; el botiguer k intenta enganyar un nano de 5 anys en el canvi.

No és el fet el k fa el delinqüent.

Tothom té els seus propis problemes.

És la intenció.

La mala llet.

Naron, de la longeva raza rigeliana, era el cuarto de su estirpe que llevaba los anales galácticos.

Tenía en su poder el gran libro que contenía la lista de las numerosas razas de todas las galaxias que habían adquirido el don de la inteligencia, y el libro, mucho menor, en el que figuraban las que habían llegado a la madurez y poseían méritos para formar parte de la Federación Galáctica.

En el primer libro habían tachado algunos nombres anotados anteriormente: los de las razas que, por el motivo que fuere, habían fracasado. La mala fortuna, las deficiencias bioquímicas o biofísicas, la falta de adaptación social se cobraban su tributo. Sin embargo, en el libro pequeño no había habido que tachar jamás ninguno de los nombres anotados.

En aquel momento, Naron, enormemente corpulento e increíblemente anciano, levantaba la vista, notando que se acercaba un mensajero.

— Naron -saludó el mensajero-. ¡Gran Señor!

— Bueno, bueno, ¿qué hay? Menos ceremonias.

— Otro grupo de organismos ha llegado a la madurez.

— Estupendo. Estupendo. Actualmente ascienden muy aprisa. Apenas pasa año sin que llegue un grupo nuevo. ¿Quiénes son ésos?

El mensajero dio el número clave de la galaxia y las coordenadas del mundo en cuestión.

— Ah, sí -dijo Naron-. Lo conozco.

Y con buena letra cursiva anotó el dato en el primer libro, trasladando luego el nombre del planeta al segundo. Utilizaba, como de costumbre, el nombre bajo el cual era conocido el planeta por la fracción más numerosa de sus propios habitantes.Escribió, pues: La Tierra.

— Estas criaturas nuevas -dijo luego- han establecido un récord. Ningún otro grupo ha pasado de la inteligencia a la madurez tan rápidamente. No será una equivocación, espero.

— De ningún modo, señor -respondió el mensajero.

— Han llegado al conocimiento de la energía termonuclear, ¿no es cierto?

— Sí, señor.

— Bien, ése es el requisito -Naron soltaba una risita-. Sus naves sondearán pronto el espacio y se pondrán en contacto con la Federación.

— En realidad, señor -dijo el mensajero con renuencia-, los Observadores nos comunican que todavía no han penetrado en el espacio.

Naron se quedó atónito.

— ¿Ni poco ni mucho? ¿No tienen siquiera una estación espacial?

— Todavía no, señor.

— Pero si poseen la energía termonuclear, ¿dónde realizan las pruebas y las explosiones?

— En su propio planeta, señor.

Naron se irguió en sus seis metros de estatura y tronó:

— En su propio planeta?

— Si, señor.

Con gesto pausado, Naron sacó la pluma y tachó con una raya la última anotación en el libro pequeño. Era un hecho sin precedentes; pero es que Naron era muy sabio y capaz de ver lo inevitable como nadie en la galaxia.

— ¡Asnos estúpidos! -murmuró.



Isaac Asimov

Com suposo k ja haureu observat, la programació televisiva no és precisament atractiva. Si teniu llibres per llegir, feines a fer, o algú amb qui passar una estona agradable gaudint de la companyia, felicitats. Si a més, voleu veure un documental interessant, sols o en comitè, aleshores recomano

http://video.google.com/videoplay?docid=8883910961351786332&q=zeitgeist+spanish&total=5&start=0&num=10&so=0&type=search&plindex=3

Consta de diferents parts que t'expliquen algunes coses curioses. Com tot a la vida, és clarament parcial, però a diferencia d'altres informacions, veus coses k coincideixen.

I com diuen sempre els detectius de jolivut, les coincidències no existeixen.

Jo, k ja he vist el film i m'he llegit massa cops els llibres k tinc i els k corren pel meu voltant, agraïré donatius per gaudir del temps lliure.

:-)

xenon lights

Vaig a 110 per una carretera limitada a 100km/h i m'avança un cotxe dels mossos (amb els llums apagats, pá joder) a més de 120 km/h. Segur k anaven a dormir.

Avui tractarem dels atontats k posen els llums de boira. Hi ha cotxes que tenen 2 interruptors diferents per a posar els llums normals i els de boira. D'altres només en tenen un, i els de boira són simplement una posició més enllà de les llargues. Hi ha cotxes que tenen els llums de boira dins el mateix focus que el llum normal, i d'altres que tenen uns focus més petitons a sota, separats.

Parlem d'aquests atontats. Són aquells que, sense boira, posen els llums de boira. Són aquells que t'enlluernen a les 6 de la tarda amb el seu power light. Els k et venen amb les llargues o de boira per darrere, enganxats a 5 metres. Els k et creues de cara i no canvien a curtes.

A tots ells, la meva especial dedicatòria amb amor. Passeu, passeu davant meu. Que us posaré les llargues, ñij ñij.

Als de les noves tecnologies no els parlo. No dubto que ells hi veuràn divinament amb els seus fars de xenó, superpotens, nítids i el que tu vulguis. Jo no si estic davant teu, snif, per més k portis les curtes. M'enlluerna tant poderío.

Xenó! Xenó! Xenó veig un pepino!!!

estamos trabajando en ello, concretamente hemos dedicado tiempo ésta mañana a trabajar en ello...

a la k enfili el treball dels nassarrons escric algo més decent

Ja vaaaaa, ja vaaaa....

Veig k les hordes d'incontrolables fans em saturen el blog amb els seus emotius comentaris!!

Catalans, ja sóc aquí!!!

És k resulta que el dia 7 em vaig llevar amb el coll destrossat, i estava tiessa-tiessa, i clar, ja s'entén, no estava per la labor, i més aviat tenia tendències posicionals estil robocop.

Després d'un fantabulós massatge (i els seu corresponent pagament no tan xuli), em trobo millor, i avui ja he despertat amb movilitat cranial, que sempre és d'agraïr.

Lo típic a la vida vull un cotxe, vull un pis, vull un pollastre a l'ast sucós i tendre... no!, el k volem és salut, el k passa és k quan tot funciona ens oblidem del cos, i només hi reparem quan , jurl, li falten reparacions.

Ah, afortunats, aquest any nou estic taaaaaaaan axispada com l'anterior!!!

Sé que per a una graaaaaaaan multitud de persones serà dur veure'm desaparèixer tan sobtadament del panorama social interactiu, però fins k no acabi (previ començament, clar) el treball dels nassos pel tema del postgrau, estaré desapareguda en un intens estudi del tema. S'accepten voluntaris a qui no els importi que els retorcin la ment.

Apa, fins ara!

...

Estic de vacances encara, no em busqueu abans del 7 de gener...

ah, i bon any!

Seré breu

Anem per feina, ràpid i curtet, tot i k per alguns sempre hi ha massa lletra.

Avui m'agradaria recomanar una pel·lícula. Aviso, NO és bona en absolut, no té grans actors, ni grans pressupostos, ni grans idees, ni en fi, res. És com mirar un programa de cuina cutre, on fan una recepta k ja saps i a sobre es deixen coses.

Tan malament em caieu? Noooooo (...).

La pel·lícula és el k pot arribar a passar al món.

Aclarem-nos. És una comèdia xunga dels EUA, i no té el propòsit que ens parem a fer profundes reflexions quan l'hàgim vist. El cas és k mentre la mires, sobretot a la intro, no pots parar de fer "sí, sí" amb el cap, i per dins penses "cert, cert". Gairebé espanta.

El resumet ve a ser k un tio mig (al punt àlgid de la campana de Gauss en tot, intel·ligència, virtuts i defectes, treball, etc etc) es sotmet a un experiment de criogenització, el qual, per error, acaba 500 anys més tard del previst.

En el món actual, els agilipollats k no es paren a pensar s'endeuten fins al coll i més amunt, i no paren de procrear (procreació per despiste), escampant pel món una llavor cultural (aiii, si només fóssin els gens no seria tan dur) basada en la gilipollez i la propagació d'aquesta.

Per altra banda, aquells amb nivells culturals més alts (QUI EM DIGUI K, A LA NOSTRA SOCIETAT, EL NIVELL CULTURAL ÉS UN PRIVILEGI, VAIG A BUSCAR-LO, sent com som uns afortunadíssims del món, hem de perseguir a les criatures pq vagin a l'escola? milions de xavals voldrien la sort d'aquests [m'irrito per moments]) es pensen amb més deteniment el tema de la descendència, acabant a vegades amb resultats mínims o nuls, extingint la seva llavor cultural.

Què passarà d'aquí 500 anys?

La peli no és profètica, ni és abrumadora, ni, repeteixo, cap maravella. És una peli de diumenge tarda amb pluja i molta mandra a sobre, però no deixa de ser una opció.

K deixen empremta

Des de la famosa

yo, cuando trabajo, lo que hago es dormir vestido

fins a altres com

osea, quedamos para jugar con mi DS celeste exclusiva de Japón

si me gusta más a mi k a tí, te devuelvo el dinero

estic fent inventari, qualsevol aportació serà benvinguda

;-)

(amb amor, com sempre)

Pululant per interné he trobat fotos d'aquest friki, k com tot, canvien moltíssim segons la perspectiva des k les miris.

O semblen una deformació, o apareixen ben bé com una imatge 3D sortint del paviment on estàn pintades les imatges.

Tio particular, però amb un bon domini de la perspectiva...

Ambiciones

Jo, personalment, hi ha moltíssimes coses en aquest món k no entenc. De dinàmica social, em refereixo.

Quan jo em queixo, ho faig perquè entenc k les coses no són justes. No extrapolem el context ni la època. És evident k ara es viu molt millor k els treballadors de fa 100 anys. K abans treballaven 7 dies a la setmana. El k vulguis. No és comparable.

Però en el teòric estat del benestar, si jo treballo 8h al dia, hauria de poder menjar varietat, i viure decentment, i accedir al k em venen k és un sistema sanitari obert i accessible, i no tenir por de pagar, des d'ara i fins després k em jubili, una mísera casa de pladur.

En realitat, ara no vull pas queixar-me. Només aclarar que quan ho faig, crec k és justificat.

Volia expressar tot el contrari a una queixa, de fet.

Jo crec k tinc el k tothom desitjaria a la vida.

Per començar, tinc salut. Alguna tara mental i física incorporada, però lleus totes. No tinc intensos dolors crònics, ni brutals inestabilitats mentals k em perjudiquin a mi o allegats, ni malformacions extremes, ni he patit cap accident traumàtic.

Seguidament, tinc les meves necessitats vitals cobertes. Això significa k, per més k a finals de mes només quedi arròs, puc menjar arròs 3 cops al dia. No passo gana.
Tinc un lloc de pladur on jaure de nit, i encara k al matalàs li saltin molles i les fustes del somier cediexin tot sovint, tinc un lloc càlid on dormir, i mantes per tapar-me, i fins i tot hi ha la possibilitat d'engegar la calefacció.

Tinc nevera i forn on guardar i cuinar allò que menjo. Tinc aigua potable i puc dutxar-me cada dia si em ve en gana (de moment, en breu estarem a seques).

Tinc feina, i no és ni de lluny la passió de la meva vida, però a aquestes altures sé que no em pagaràn per llegir històries de ciència ficció, i per tant assumeixo k haig de treballar, del que sigui, com sigui, per tenir a canvi un sou amb el qual mantenir-me (just o no, suficient o no, això pertany a altres posts). El cas és k, per ara, no m'haig de barallar amb centenars de persones per un lloc de treball. I la feina k tinc és simple, no estic en una mina inhalant gasos i metalls pesats.

I el k ja és brutal, tinc amb qui compartir tot això. Tinc amics i família i gent k m'estima i a qui estimo, tot i k sovint siguem tots tan rancis k mai hem sentit ni dit una sola paraula bonica, però k és cert el k sentim, k d'una manera o altra hi ha uns lligams, una història, una necesitat de compartir i crear conjuntament, ja sigui a crits o a abraçades, amb un somriure o a través de crítiques, perquè al cap i a la fi, critiques qui t'importa, la resta et deixa indiferent.

Considero que ho tinc tot.

Tinc tot el k tothom desitjaria.

No entenc pq mai és suficient.
Em va resultar molt fàcil assimilar k no necessito palaus ni joies ni un descapotable.

Per què haig de necessitar més?

Per què la gent em pregunta si aquí és el màxim de la meva vida?

Ambició? No. No ambiciono una feina millor, mentre la que tingui em deixi temps per disfrutar de qui estimo, o gaudir de les meves aficions.
Però clar que intentaré anar fent un camí cap a una cosa que em produeixi més plaer mental. Tot i k no tinc cap pressa.

No desitjo un palacete, mentre el pladur resisteixi i no deixi passar l'aigua. Clar que preferiria una casa ben aïllada i còmode, però no estic disposada a hipotecar la vida i els meus somnis o pretensions de relativa llibertat mental per aconseguir-ho.

Un sou millor? I qui no el vol? Però si això significa que em segrestin més temps, o posar-me a l'esquena responsabilitats k no m'atanyen, o endinsar-me en un món k detesto pels diners, encara no ha arribat el moment.

La meva ambició és seguir sent la persona k era, sense renunciar a gaire de mi mateixa. Poder compartir a la meva manera allò que tinc.

No tinc ambició, en el sentit k entén la majoria, tot i k a mi em sembli colossal el k desitjo.

Desitjo mil estels fugaços al cel i sentir intensament.

Som els pàries de la societat, aquells k ens vam creure k no necessitàvem tresors per ser feliços.

I què carai, funciona.