Aqui, ara, avui

Doncs mira, em fa un mal l'esquena terrible, pq l'unic k surt de lloc, en lloc de ser l'astella del meu dit, son les molles del matalas. No es k em faci mal l'esquena, es k tinc literalment els musculs de color barrufet de dormir en aquell matalas. Em costa moure'm sense dolor, i no hi ha manera d'obtenir un massatge, de forma k el k faig es moure'm poc, o moure'm com un bloc. Maco maco.
L'Astella (amb majuscules, ja forma part de mi) no surt, deia, i no sembla k tingui intencio de fer-ho. No hi ha manera d'aconseguir farigola i fer una infusioneta per desinferctar-ho, i l'unic k es troba facilment aqui son els esquirols (ui, si, k bonic), pero no crec k una infusio d'esquirol em desinfecti el dit, o sigui k tinc encara menys dit utils a la ma.
Respecte als panellons, be, siguin reaccio alergica o no, aquest mati comencava a notar la seva bonica presencia en els dos dits index k tinc (pq soc aixi de punyetera i en tinc un a cada ma, mira tu). O sigui k si, els submergeixo en aigua... freda o calenta? tria, pq aqui no hi ha la opcio mixta, ah, carai, 2aixetes, 2 temperatures, a fotre's!
Mentre, vas pel carrer i a part de supermercats, el k mes abunda aqui son les cases d'apostes, k sempre estan concurregudes. O tenen molts diners a perdre, o en tenen molt pocs, amb lo qual creuen k en poden guanyar. Mala vida...
Veig un policia k porta un estrany barret de policeman, ah, no, es k porta un gorro pel fred i a sobre la gorreta de poli, pero mes aviat sembla un xampinyo.
I continuo baixant en aquest sublondon, passant pel costat de gent molt menys afortunada k els k es veuen quan vens a fer el guiri. Vagabunds k porten amb prou feines una jaqueta i roba bruta k abriga poc, molta gent amb defectes fisics (molta coixera i dificultats per caminar hi ha per aqui. Potser hi ha mes artitis o artrosis o alguna cosa k deu fer aquest temps pervers). I jo passo per aqui amb els meus mitjons forclaz 400 per travessies glaciars, la meva jaqueta per travessies polars i les meves bambes aquatiques, i se que a la vida tinc una sort immensurable, i el k desitjo es k la salut no ens falli i postergar aquesta sort el maxim de temps possible, creant-la, sense confiar en el desti, construint mons ara k ens es possible, i estimant tot allo k tenim, pq la situacio no aguantara gaire, no pot aguantar gaire, pq cau pel propi pes.
Mentre, a la casa britanica emmoquetada on estic, hi ha un campi qui pugui generalitzat, pq ningu esta disposat a aguantar aquesta situacio perennement. El casero emigra la setmana k ve, les italianes de l'habitacio de dalt tb, el periodista en 2 setmanes, i jo no estic disposada a quedar-me gaire mes temps veient com em floreixen els panellons.

O sigui k aquesta es la situacio d'avui, k al cap i a la fi, ni es maravella ni es desastre, es simplement sintonia amb el k passa per aqui. Nomes espero k el retorn no sigui en va, i poder obtenir allo k realment vull. Un somriure estaria be, vaja.

Oh, Aramet, no hi ha pedres en aquesta ciutat, ho sento...