T'imagines...?

Què t'imagines?

A aquesta banda de l'atlàntic portem gairebé tant temps com allà de campanya electoral. Veient com els buitres lluiten per la presa. Veient com es destinen milers de milions de $ a campanyes electorals, a vendre persones com a marques. Afortunadament ningú fa gaire cas a altres notícies estil k Goldman Sachs, k va rebre 12000 milions de $ d'aquell estat suposadament no intervencionista, repartirà entre els seus accionistes 14000 milions de $ (eing?) com a bonificacions, o comencarien a rular les guillotines. En fi, el k deia, k perdo el fil.

Que portem molt, molt de temps escoltant, obeïnt i perdent calés, sense guanyar res a canvi. Pq els drets laborals els van guanyar els nostres besavis/ies i avis/ies, i la resta, i això inclou els nostres pares, k van viure en la postguerra i ja sense res de nou, ja venim de sèrie. Amb lo bo i lo dolent.

Els nostres pares van créixer amb la cultura de l'esforç, aquella k deia k, si t'esforçaves, podies aconseguir-ho. A nosaltres ens va tocar la cultura de tonto-qui-no-tingui-llicenciatura-i-3-màsters, o sigui k fins que no arribis als 3, et toca anar fent cua als precaristes. Els k venen per sota van amb la idea de com-mola-si-et-mato-i-ho-penjo-al-youtube, o sigui k amb una mica de sort, els k ara neixen seran els k canviaran el món (o estaran ben fotuts).

El cas és k ahir tothom es va menjar les eleccions yankis, i avui matí tothom s'ha empassat i començar a digerir el president Obama.

Què significa això? Possiblement res de nou. Segurament és un polític com tots els altres, collat fins dalt per aquells k li han pagat la campanya, pels diferents sectors del seu partit, per les promeses anunciades de difícil compliment. Collat per les crítiques, sobre la seva persona, pel seu color, pels dubtes sobre la seva religió (quant, quant de mal va fer aquell home penjat a una creu!!! quan acabarà?), per les inquietuds sobre la seva inexperiència (... ... quan tens centenars d'assessors... ... ... va, home! ). I altre cop, què significa això?

Res. Això k està al paràgraf superior no significa res. L'únic k realment importa és k, amb milers de milions de $ o no, amb centenars d'assessors, aquest home és l'únic k ha aixecat il·lusions a mig món. Segur k no serà pefecte. Però tal com he llegit en algun lloc, què prefereixes? Electrocució a la cadira elèctrica o una puntada de peu a l'estómac? Dolces imaginacions...

___________________________________________________

Miro per la finestra i veig k, sortint de la biblioteca, a una nena li cauen tot de papers a terra. Em teletransporto i sóc jo, fa 20 anys, amb un xandal verd tremendo i botes de pluja de plàstic, sortint del cole, i a algú li cauen les fotocòpies de classe, k segurament són una tonteria de dibuixos o lletres per omplir, i de cop, tothom està a terra. Tots sabem que cal recollir aquestes fotocòpies abans el vent no se les emporti, i el meu cos nota aquell petit cos k va ser ajupint-se i clavant-se les botes de pluja, recollint les fotocòpies tan ràpid com es pugui, ràpid, abans no volin. Tothom cull aquells papers, i els acaba donant al propietari k, abrumat, no sap en quin ordre estaven, però les té totes.

La nena k ha perdut els papers veu com s'allunyen els companys k anaven amb ella; veu com passa pel costat esquivant els fulls un adult k s'ho mira per sobre l'espatlla. Cull un full, un altre, agafant tot el k hi ha escampat, que són uns quants fulls. M'ho miro i el cos petit de les botes de pluja flipa i no entén k ningú jugui al joc de collir tan ràpid com es pugui els papers. El cos gran i el cervell petit k hi ha dins fa mil anàlisis, però ara no toca.

Per sort no fa vent.