la saviesa interior

el cos és gran i savi. Al menys, el meu, el vostre no ho asseguro pas...
Si el cos et guia per un camí, el més natural és fer-li cas. Pots entrenar-te per arribar a tenir més potència o més agilitat o elasticitat. Però el cos sap els seus límits. El cos és poderós.
Aquell k va dir fa temps k "si tu cuerpo te jode, tu jódele más" va acabar prenent potents antidepressius i en un bonic centre d'internament (cas real...).
Aleshores, per més malament k em trobi, si el meu cos em diu k té gana, molta molta gana, i k vol unes hamburgueses ben sucoses, amb tot de greixos saturats, què li haig de dir jo??? K sí, és clar!!
En fi, k ja torno a estar a la feina i el meu estómac ja no em vacila, intento saciar la seva gana en la mesura k m'és possible i intento k el colesterol no em rebenti des de dins.

Mens sana in corpore sano, era així, oi?

;-)

k viene el lobo!!!

pos resulta k avui m'he quedat a caseta per les meves somatitzacions, k ja no estan al nivell de somatitzacions enteses com a conseqüències de, sinó k passen al nivell de motiu de, i com a tal, es mereixen certa meditació i k em quedi a caseta arraulida pensant en quina gana k tinc i k per favor, estómac, reietó, deixa'm menjar...

somatitzacions

m'ha passat sempre, des k recordo, per exemple, quan hi havia classes a la facultat a les 8 del matí. Un intens dolor abdominal, acompanyat de nàusees, i encara k és el matí i l'estómac està buit...

Avui ja era ben fosc a quarts de 7 del matí. Mal de panxa, mareijos... no, no vull anar a treballar. És difícil. Saps k pots caure rendit al llit i per fi estaràs bé, no hi haurà ni més dolor, ni nàusees, ni mareijos. Si segueixes dormint, a les 9 estaràs curat, perfecte de salut i a punt per un nou dia. Però massa tard per ser un dia normal... Caldrà excuses i justificacions i un petit infern personal (oh, el superjo, gràcies progenitors per crear-nos-el tant i tant elevat... [és lleugerament sarcàsric, clar. En el fons crec k en certa forma admiro els k, dia sí dia no i dia tb troben una excusa o altra per no fer el k han de fer... tot i k no deixen de ser impresentables, clar]).
L'altra opció és aguantar-te i seguir el procés d'automatització i on aquest et porti.
En aquest últim cas, acabes podrit, amb unes ganes nules de res i de tot, amb nàusees encara a les 3 de la tarda sense gairebé haver menjat res, i amb atacs de singlot k es perllonguen durant tot el dia.
Ah, k maco és tot, com m'agrada la meva feina.

Quan arribi a casa encara serà clar i m'estiraré a l'hamaca a llegir un dels llibres k divendres em van regalar (de forma optativa-obligatòria, sí, però i què?!) i jauré al meu jardí aromàtic i més endavant, potser, cultivaré un hortet i serem jipis de nou.

Mama, què viu a l'hivern? (de vegetals, em refereixo...)

I avui m'he escapat i he anat a la facultat, i he retornat a l'associ. Algun psicòpata havia tret totes les nostres fotos. 5 anys penjant fotos pq algun dropo les tregui arrencant-les amb mala llet. Aiii, inconscients... el poder segueix sent...









un tio k no fot res en tot el dia i k ha entrat amb una camisa rosa i k resulta k serà la òstia pq és jefe (k no el meu)(i k igual serà per sa germana la sòcia, ves tu a saber...) , m'acaba de fotre un rotllo impressionant sobre les seves histèries habituals... chuky power! la sonrisa psicòpata està a la cantonada!!!!!

argggggggggghhh!!

treieu-me d'aquí...

Quan em desperto encara és fosc. Vull dir que, quan m'aixeco, encara és fosc, en el sentit de "ja es torna a fer fosc", cada dia més i més abans. K per tant, el sol surt més tard.
És una de les coses k m'angoixa de l'hivern. Pura foscor. I fred. Em llevo i és fosc i ja no puc anar amb màniga curta a l'estació a esperar el tren, haig d'agafar alguna samarreta per posar-me (i k em servirà per protegir-me, junt amb un gran mocador, de l'aire acondicionat de renfe).
Clareja quan espero el tren i fa fresca. Hi ha qui comença a dur jaquetetes. Al cel no hi ha orenetes, però alguns pardalets fan saltets pel terra, tot rodons.

Aviat tornarà a ser hivern. Tornarà a ser nadal i any nou i febrer i fred, i amb una mica de sort, una nova primavera. Quantes coses poden canviar en un any? Tota aquesta franja de perduts de la mateixa o similar quinta, on estarem? A vegades fa por...

I altre cop, una altre vegada, a seguir esperant el cap de setmana...


si tan sols fes solet, d'aquell de primavera, el justet per fer la fotosíntesi i reganerar-se, créixer, viure...


aaahhh...

:-)

NO PASSARÀN

miro els meus DVDs i amb horror veig k em falten com a mínim i k ara recordi, 2 dels meus DVDs preferits.

Això és una amenaça.

Cada vegada k entri a casa vostra la registraré i us miraré malament. No m'hi deixeu entrar si no voleu. M'és igual. Però vull k tornin les meves pel·lícules, de les quals una d'elles era un regal de ma germana i vaig haver d'insistir molt pq me la regalés, i l'altra està descatalogada.

Qui m'ha robat Pulp Fiction i Closer???

mort al traidor...

(estic realment enfadada i ofesa, això no es fa, carai)

avui, les primeres paraules k he dit, han estat "merda" i acte seguit, constatant k no era un malson, o un maldespertar, "merda merda merda".

Són gairebé les 10 del matí de dilluns ves-a-saber-quin-dia, el cas és k crec k era final de vacances i s'havia de tornar a treballar... dic "crec" pq a aquestes hores només hi ha una persona al despatx, i clar, si l'horari és de 8h-15h, potser és k ens hem despistat... no pot ser k la resta de gent vingui amb 2 hores de retard... nooo... sii???

nooo...

tinc l'ull dret vermell com un tomàquet degut a fenòmens paranormals, però potser és sufucient pq em donin la baixa per llarga enfermetat... nooo??

darrera el sofà hi ha una làmpara d'Ikea k sembla un ovni o un xaiet blanc, una cosa estranya k ocupa molt espai i és ben inútil, però k dóna un toque de "modernillos" al pis... o sigui, k no encaixa ni p'atrás, però clar, com k pagar-la tampoc la vam pagar, no ens queixarem ara... però potser ens podriem queixar del dissenyador, pq serà molt fashion, però vam haver d'anar a cercar a tot un sr. enginyer industrial pq muntés aquest garbell de peces inconnexes...

mira, just són les 10h i ja som 3 a l'oficina, vaja...

i tb tinc un bonic cranc taronja de peluix, molt, molt maco. Tb és de l'Ikea, i m'agraden els bitxos tous de l'ikea. M'agrada el meu cranc i la meva granota, i tb els coixins gegants.

Vaja... ara em toca obrir consulta mentre mss. Blondie fa el cafè... seré una pèssima secretària, però els surt a compte pagar-me com a tal i tenir tarifa plana de psicòleg... arggghhh...

buenuuu, k tingueu sort ...

mai, mai havia estat tant traumàtic això de tornar de les vacances...

els meus 15 dies d'agost s'acaben, i pràcticament no he pogut anar a la platja pq el temps està fent l'idiota i fastiguejant-nos els somnis a molts miserables mediocres.

El temps està tan atontat k m'ha fumut enlaire la pluja d'estels d'agost, les tardes a l'hamaca i les ganes de fer quelcom fascinant.

No tinc ganes k s'acabin aquests 15 dies. No vull tornar-me a aixecar quan encara és fosc per anar a un lloc k no vull estar. Passar mil hores fent res de bo.

Per què no tenim cap parent llunyà a les amèriques k estigui forrat i ens passi una sucosa subvenció vitalicia?

Estic tan lluny k ni tan sols penso a endur-me la càmera per fer alguna fotico per posar al blog...

em fa mal l'esquena, necessito un massatge hidratant relaxant i tonificant, però miro la tv i ja no sé si el k desitjo és k no em faci mal l'esquena o la hidratació, tonificació i relaxació.
Hi ha iogurts amb gust de galeta, amb vitamines, amb calci, amb fruita triturada, amb fruita polveritzada, amb suc de fruita...
La pasta de dents et pot enblanquir les dents, donar-te frescor, protecció 24 hores, resistència al fred i amb una mica de sort, serà la mateixa pasta de dents qui et farà el massatge.
Però em perdo en els dubtes de si vull el massatge hidratant, tonificant o relaxant, o potser energètic, o amb l-carnitina per re-formar-me, o simplement anar a la corporació dermoestètica i k em facin nova, se suposa k arreglarem l'esquena així...

Hi ha mil opcions i totes absurdes, i se me'n fum tot plegat, només k aquests 15 dies durin una miqueta més, siusplau...

the force

què fem a la vida?

tret del site de'n Dellwood, els 15 dies i la meva opinió en veu d'altra gent:

http://www.youtube.com/watch?v=bUu5z2KuDlo&search=d%C3%ADas

Vaja... avui faig 25 anyets... significa això k ja estic més aprop dels 30, crec... potser hauria de fer com si fos una persona gran... mmmm... nono, potser no... 25 anys... què cal fer quan tens aquesta edat? hi ha qui et diria k ja va sent hora d'encarrilar la vida, tenir una bona feina, estabilitzar-se, pensar de cara el futur, tenir una casa... pensar de cara el futur significa pensar que els pròxims 40anys has d'estar treballant per la simple subsistència? la subsistència és una hipoteca? o és poder menjar? les coses canvien molt segons ho miris... si has d'estar treballant com un esclau per posseir, les coses són lletges lletges... si treballes només per menjar, significa que les coses estan malament malament... i si treballes per poder menjar i tenir un xic de temps per viure? sí, viure, ja saps, allò k et permet fer quelcom entre la feina, les estones k planxes i altres deures múltiples. Mmmmm...
hi ha universos paral·lels? en quin estàs millor/pitjor? fins a quin punt estas satisfet?

van fer un castell de focs molt bonic per la festa major de la garriga...

es pot viatjar pel temps? quines repercussions té? més universos paral·lels??

i els meus pastissos de xocolata eren realment bons, sobretot el bombó de xocolata, pq no en va quedar gens ni mica...

és millor prendre's la vida a nivell molar o mol·lecular? som un tot global del qual formo part i sento com a tal o sóc un ens individual i com a tal puc experimentar el lliure albir?

quants cops t'has sentit sobrepassat pels estímuls exteriors k es magnificaven al teu interior? però a escala 5, ja saps...

...

beautiful day

Em desperto després que el despertador hagi sonat 3 o 4 vegades. M'aixeco com puc, maleïnt el dia, el món, la gana k tinc i la calor que fa.
Intento arribar a la dutxa, però xoco contra les parets i m'hi aproximo rebotant aturdida. L'aigua surt eternament calenta i amb una desmesurada pressió, per la qual cosa costa encara més k se'm desinflin els ulls de sapo k encara no he pogut obrir.
Funciono per mecanisme automàtic, el k significa k puc fer gairebé de tot menys mantenir una conversa. No obstant, agraeixo al meu cos el suport tècnic k em presta degut a la baixa cerebral en múltiples ocasions, i k resulta gratificant saber que hi ha algú k t'acompanya (el meu cos, clar).
En fi, que en un periode de temps relativament curt em transformo en una persona espitosa i accelerada i és més, amb els ulls oberts, tot i k segueixo funcionant mode automàtic.
Sóc capaç de posar rentadores, fregar plats, plegar roba i sortir corrents de casa d'una forma més o menys presentable, esperar i agafar el tren i apalancar-me en algun raconet on perdre la consciència en un breu termini temporal.

Si Renfe totpoderos et deixa, clar. Pq ara k estem a juliol i mig món fa vacances, l'altre mig es congela dins els vagons de tan nostrada i estimada companyia ferroviària.
Oh, trenets de seients rígids i icòmodes, k fantàstic k és acompanyar-vos en la vostra glaçada travessia!!


En fi, que avui no hi ha qui hagi pogut dormitar i aprofitar la tediosa hora de transport errant matinal, tinc el refredat considerablement reforçat i continuo tenint gana.

Però quan arribi el vespre i jo posi els peus dins de casa, el món exterior desapareixerà, i jo treuré la secadora i escamparé tot de roba neta sobre el sofà, esperant k algun dia algú la planxi, em posaré uns pantalons curts i samarreta de dominguera per estar per casa i caminaré descalça, agafaré alguna cosa freda per beure de la nevera i pujaré a la terrasseta, on m'enfonsaré en una hamaca al mig de plantes tropicals i miraré els estels sobre el meu cap i tota la resta es fondrà i començaré a somriure.

FOTOS VARIES

Des del xamuscament de la casa de'n Noel per sant joan i saxofonistes de mentirijilla, passant a sopars de psicomonstres i freaks en general...

No és k estigui tremendament avorrida, perquè feina, tenir-la, la tinc.
És k no vull estar on estic.
Vull estar a l'ombreta, sota un arbre, i alimentar-me de l'aire.

Si treballem molt molt molt i tenim sort, potser, algun dia de la vida, serem uns avis feliços i benestants. O potser no, i serem uns pobres avis amb poca salut i mala fortuna, amb fills (en cas k en tinguem) k ens abandonen i una pensió miserable.
Però potser ni tan sols arribem a vells.
Hi ha més possibilitats k em caigui un test d'orquídea al cap mentre pasejo per rambla catalunya i em deixi imbècil, a k arribi a ser una àvia benestant.
No puc entendre, aleshores, l'obsessió de viure com si fóssim immortals.
Quan tingui 50 anys, i potser hagi tingut sort i estigui viva i no sigui imbècil del tot, no hauria desitjat poder passar alguna tarda d'estiu quan en tenia 20, sota l'ombra d'un cirerer? Anar a explorar el món i fer mil viatges i ser nòmada i haver vist una tortuga gegant nedant al mar? O enfilar-me a la grupa d'un ocell gegant i volar sobre d'ell atravessant l'oceà i veure a sota els bancs de peixos de colors moure's entre les corrents? O poder saltar entre els núvols, desplegar les meves pròpies ales i saltar ben amunt?
I de tot l'esmentat, què és el més factible?
Doncs mira que bé, busqueu-me allà.

I deixeu-me dormir la migdiada, siusplau.
Ja despertaré algun dia, sense presses, quan ningú em pugui molestar...

cicles

com tot en l'univers, els esdeveniments i sentiments van a tongades, i ara estic en procés de regressió.
Tinc ganes d'estar càlida i envoltada suaument, flotant en posició fetal en un espai k no sigui hostil i desaparèixer en la foscor.

Simplement, coses k passen a vegades.

Tinc la mateixa il·lusió k quan vaig començar a treballar aquí.

Però suposo k al menys ara hi ha sol al món i arribo a casa quan encara no és fosc.

...

posaria un títol ben lleig i punyent, però com k a part d'amics, freaks i sers estranys ,ho llegeix família i algú k encara pensa k sóc bona persona, intentaré no ofendre sensibilitats...

resulta k estic buscant i remenant a veure si trobo alguna cosa més interessant a la vida k fer fotocòpies. A tothom li agradaria k la nena fos psicòloga. Diuen k es cobra bé i sona bonic. A la gent li agrada més dir k la nena és psicòloga a k fa fotocòpies. Tothom diu k ara és el moment d'obrir xiringuito, k després serà massa tard. Tot i k tots correu a maleïr a la nena-doctoreta k no us recepta el k voleu, o la nena-recén-sortida-de-la-facultat k no en té ni idea del k sigui, o la nena en qüestió. El tema és queixar-se de la nena. De qualsevol nena. I li dieu a aquesta k endavant.

Doncs, passant de tots vosaltres, la nena aquesta aquí present li dóna per estudiar alguna cosa k ella realment trobi interessant i productiu. Cosa certament difícil. Alguna cosa k pugui utilitzar com a eina. Pq l'arbre no acostuma a caure sol, de normal hi ha una destral. (obviaré els terratrèmols, llamps i altres desastres naturals...).

Però, vaja! per a estudiar has de viure encara amb els papis! pq si no, sóc incapaç d'entendre com algú pot pagar 2000€ a l'any amb els fantàstics horaris de classe de dill, dim i dimec + dill, dij i algun div tarda. I quan treballes? A la pizzeria els caps de setmana??

No, no crec k això sigui factible... per altra banda, últimament les coses factibles, les coses possibles, i les coses favorables estan patint una interessant deformació pròpia d'alguna de les il·lusions òptiques de la web de'n Dellwood, i l'únic k manté la perspectiva és allò k es troba al centre, a l'ull de l'huracà: la puresa.

La cosa més blanca, més pura, més autèntica.

Allò k mai ha estat reprimit.

La bèstia. Aaaaaaghhhhhhhhhhh!!

apa, a la merda amb tot.

salut i bona setmana, k som dilluns!!! :-)



busca on es troben segons Borges els esperits lliures


després em miraré i diré k clar, k jo sóc això. I després m'enfonsaré en un puff gegant, a la terrassa de casa, al vespre, pensant com carai he arribat fins on sóc, i per què, per què, per què.

Em desperten a la matinada unes passes k corren sota la finestra de casa. Sento una veu de noi, jove, cridar.
Sandra, Sandra, dónde coño vas?! (sanglots de noia) qué coño estás haciendo?!! déjame! (sanglots) déjame! pero qué haces?!! xiuxiuejos... tu y yo hemos terminado!!! xiuxiuejos y sanglots vuelve para casa! no quiero k vayas sola de noche por aquí!! xiuxiuejos me has destrozado la vida!! me has destrozado la vida!!! lo entiendes??!! llama a (inaudible) k te pase a buscar. Coge tus cosas y vete. Me has destrozado la vida!! pero no quiero k vayas sola de noche!! es peligroso!
més xiuxiuejos, parlen, una discussió en veu baixa...
i el silenci.
El k aquí queda escrit són només paraules k no aconsegueixen plasmar el sentiment i la veritable tragèdia k hi havia en elles aquesta nit.
a no ser k ho estiguis vivint...

alea jacta est

bé, aquí sota hi ha algunes de les fotos de Tuníssia. Pensava posar-ne algunes més, però no sé pq ara no me'n deixa posar més. Ho intentaré demà, k a lo millor el servidor té complex de pilot d'Ibèria i se m'ha declarat en vaga... i si no em deixa, pos veniu a caseta a veure-les, apa.

esgotament

intento mantenir els ulls oberts, però em costa. No és son, és com una sensació de pesantor: tot és més lent, més dens, molt més pesat. És com moure's al fons marí. Hi ets, ets mous, però més et val k no tinguis pressa. Si em concentro, estic segura k sense gaire esforç puc veure peixos nedant a l'aire.

Avui he vist un somriure de il·lusió. No estic segura k il·lusió sigui la definició perfecte. Era un somriure mescla d'alegria, agraïment, i sí, també il·lusió. Com una mirada k fes "borrón i cuenta nueva". Com la senyora dijous dels vells temps.
A plaça catalunya hi ha certs personatges k es repeteixen constantment. Les manades de guiris, trileros, el k ven els ninotets k ballen amb cames de fils (milagro, milagro!?) i alguns personatges k han tingut molta menys sort k nosaltres i demanen qualsevol cosa que no sigui negativa.
Entre aquests últims, hi ha una dona que deu tenir entre 40 i 50 anys, en una cadira de rodes, a la cantonada del banc, just a l'entrada del portal de l'àngel. Té certa deformació dels ossos i la pell sembla cremada o recoberta d'algun tipus d'excemes.
Hi havia algú al costat d'ella. Una altra dona, mig ajupida, lluitant amb un objecte de plàstic. La senyora de la cadira de rodes mirava l'objecte amb els ulls ben oberts i un somriure mig obert. En aquests moments diria que sí, k era il·lusió.
La dona k lluitava amb l'objecte de plàstic aconsegueix descobrir cert caputxó i colocar el contingut als munyons que la senyora de la cadira de rodes manté apretats entre sí, per a mantenir l'objecte fix.
Passo pel costat i veig què està passant.
La senyora de la cadira de rodes té un gelat entre les mans.

Em sento com una formiga que sap que mereix ser aplastada però k intenta córrer per no ser-ho. I no obstant estic contenta, pq sé k hi ha persones molt millors k jo.

beatus ille...