abre los ojos

notes el vent fred del matí mentre esperes, pq esperes, com cada dia, k arribi el tren, mentre el maleït vent no deixa de bufar, i tu, esperes.
Espero.
I espero sense més impaciència que la usual.
Espero i noto alguna cosa.
Estrany. No passa res.
No, encara està aquí.
Sacseja el cap, que marxi.
Fa fred però ja no el noto.
El Golum em crida.
Em cirda dins meu.
M'absorbeix.
És la mateixa imatge que a Trainspotting, quan l'Ewan es col·loca, i del xute que porta és absorbit pel terra, en les seves pròpies profunditats.
Profund, pq em perdo dins mi mateixa, natural pur i sa si ho vols. Sense drogues.
Però m'enfonso.

El tren ha marxat.













Mig minut després k el treni arrenqui de l'estació, jo ja estic bé, però és massa tarda.
Massa no és suficient.


El meganen em porta a l'ambulatori. Tb ha perdut el tren, aguantant al golum.
Aconseguim el justificant mèdic.
Un altre dia per fer de maruja.

Ordeno el pis, frego i el puleixo, mentre espero k vingui la mama, que quan arriba, ni està prou net, ni prou ordenat, ni prou polit, o sigui k s'hi posa a la que em despisto.


Aaaahhh...
en fi, aquí estic, al sofà, tranquila, simplement, anar fent.




La meva perspectiva, neta, clara i ordenada, des del sofà.
El k estic pensant, la boníssima fideuà k vam fer la setmana passada.
La vista k la perspectiva té de mi (...), des de la seva dimensió en la qual els humans movem els objectes, però no som visibles. Estic al sofà, amb el cap sobre el coixí blau, però los otros no me ven, pero me intuyen...