Dissabte

Estrés, presses, ràpid cap aquí, cap allà, corrents, anem tard...
Recollim a més gent i nem amb el trasto mòbil. Pugem, carreguem, descarreguem...
Finalment arribem a Bcn, on trobar lloc per aparcar és degut a la gràcia divina, i com k aquesta no existeix massa, et quedes llaaaaaargues estones buscant lloc, fins k algú marxa i per fi, amb sort, pots aparcar.
Estrés, ràpid, és tard.
I de cop, t'hi fiques.
Entres al mig de la multitud.
Una increïble sensació de calma, de pau.
El dia és tebi, no fa fred i encara hi ha solet.
Una immensa columna de gent avança per gran via, pausadament, passejant, juntets però sense estar aplastats. Estàs al mig de Barcelona i tothom al teu voltant parla en català. Passejant a peu per gran via, sota un solet de tarda en una catalunya que sembla existir.
No hi ha presses, no hi ha estrés, estem en un petit núvol, i simplement deixes que el teu cos i cervellet descansin en un suau coixí de pau interior.
L'esdeveniment transcorre tranquil, sense aldarulls, sense presses ni corregudes.
Avis ("'el boti boti boti, espanyol qui no boti!' no és vàlid pels jubilats, eh!!"), pares amb nens, jovenalla i gent de tot tipus, tranquils, anar passant.

Semblarà absurd, però va ser un petit trosset de cel. Aguantar cada dia la hispanitat de Bcn i k al arribar a casa al vespre, cansat i exhaust sentis per la TV algun desgraciadet comentant que es censura el castellà, va crispant els ànims. Trobar-te al mig de tanta gent, tanta pau, tant tranquil, simplement, era agradable.