No és k estigui tremendament avorrida, perquè feina, tenir-la, la tinc.
És k no vull estar on estic.
Vull estar a l'ombreta, sota un arbre, i alimentar-me de l'aire.

Si treballem molt molt molt i tenim sort, potser, algun dia de la vida, serem uns avis feliços i benestants. O potser no, i serem uns pobres avis amb poca salut i mala fortuna, amb fills (en cas k en tinguem) k ens abandonen i una pensió miserable.
Però potser ni tan sols arribem a vells.
Hi ha més possibilitats k em caigui un test d'orquídea al cap mentre pasejo per rambla catalunya i em deixi imbècil, a k arribi a ser una àvia benestant.
No puc entendre, aleshores, l'obsessió de viure com si fóssim immortals.
Quan tingui 50 anys, i potser hagi tingut sort i estigui viva i no sigui imbècil del tot, no hauria desitjat poder passar alguna tarda d'estiu quan en tenia 20, sota l'ombra d'un cirerer? Anar a explorar el món i fer mil viatges i ser nòmada i haver vist una tortuga gegant nedant al mar? O enfilar-me a la grupa d'un ocell gegant i volar sobre d'ell atravessant l'oceà i veure a sota els bancs de peixos de colors moure's entre les corrents? O poder saltar entre els núvols, desplegar les meves pròpies ales i saltar ben amunt?
I de tot l'esmentat, què és el més factible?
Doncs mira que bé, busqueu-me allà.

I deixeu-me dormir la migdiada, siusplau.
Ja despertaré algun dia, sense presses, quan ningú em pugui molestar...