Un dia

És dijous i com des de ja fa unes setmanes, entre les 10:30 i les 11h ve a comprar a la mega-botiga d'esports on treballo, una senyora. Hi ha gent que la veus sovint per allà, gent practicant habitual, o famílies de dissabtes, o amics de treballadors k es passen moltes estones pul·lulant per allà. Cares habituals. Però la persona k ve cada dijous al matí, gairebé sempre a la mateixa hora, és per a mi diferent. És una senyora d'edat compresa entre els 50 i 60 anys, o potser em passo i en té només 45. El cas és k a primera vista et sorprens de veure-la allà dins, a la botiga on no compres coses de primera i imprescindible necessitat. La senyora Dijous vesteix una gabardina d'estiu de color beix clar, tancada fins a dalt; no es distingeix cap detall de la roba k porta a sota, però la gabardina s'adapta arrugada a les peces sotaamagades fent tot d'abultacions estranyes i poc hàbils. L'abric es veu vell i desgastat, i encara que embrutit pel contacte exterior múltiple i dur, cuidat. Potser porta faldilla, o alguns pantalons k no són suficientment llargs, el cas és k no s'entreveu roba entre el final de la jaqueta i el calçat. Du els peus coberts per unes bambes velles i un mitjons k deurien ser blancs, d'esport, de rus gruixut en altre temps. Potser no fa tant. Té la pell arrugada i curtida, ennegrida pel sol, k no bruta, i hi ha alguna cosa k diu k no sempre havia estat així. El pentinat, per exemple, dels seus cabells canosos, és un monyo nu però cuidat; alguna vegada ha portat algun fermall a la gabardina o al pentinat, vidriós, antic, però possiblement no del tot pobre. Cada dia k la veig em pregunto d'on surt, d'on ve, què ha pogut passar-li al llarg dels seus anys...
Ella es dirigeix a mi (quants cops l'he vista? quants cops ha passat per a la meva caixa? era jo l'única caixa oberta? passa per la meva caixa per algun motiu? hi passa expressament? per què? per què dijous? i aquesta hora? tantes coses k em passen pel cap...). Deia k ella es dirigeix a mi d'una manera molt correcta i educada; això em torna a fer pensar k ve d'un lloc molt diferent al qual ara es troba. La forma de parlar, les pauses i les paraules... com vesteix, com intenta ser acurada fins i tot en el pentinat... Quan la vaig veure per primera vegada em vaig preguntar què hi feia allà malgastant els seus diners. Pensava k amb el k es gastava allà podia comprar alguna cosa profitosa per a menjar, o no ho sé, potser uns mitjons nous... Crec k l'altre dia ho vaig entendre. O potser no, però sempre m'agrada pensar k entenc les coses.
Passa, cada dijous, per la meva caixa, amb el mateix producte. Unes pilotes M-30 de frontenis, 5'90€, 3 unitats.
Dubto molt k les utilitzi per l'esport pel qual les pilotes han estat concebudes; potser té algun gat, k juga amb elles, però no entenc aleshores, el motiu de tantes pilotes; també he pensat que podria tenir algun tipus lleu d'obsessió amb aquestes pilotes, k la farien en certa manera feliç.
Penso k potser menja en algun menjador comunitari, i k els diners k els destina a les pilotetes no li són imprescindibles del tot. Penso k potser rep algun tipus d'ajuda social o familiar, amb sort.
Jo em decanto per una altra versió. Diga'm recargolada, si vols. Però jo la veig cada dijous, i porta les pilotes a la mà, però no les porta com un petit tresor, ni com si les necessités mínimament. No obstant, es posa a la cua, amb l'altre gent k està esperant a que li cobri. La veig, la reconeixo, al meu cap es disparen les preguntes i els per quès. I ella em mira, jo la miro, i ella em retorna encara, altre cop, la mirada. Arriba al final, a caixa, i jo sóc la Sil-decath, el ser somrient i simpàtic (encara k a algú li pugui sorpendre), i la torno a mirar, i somric, aquesta vegada, sincerament: bon dia. Agafo les pilotes, les bipo, el codi no passa, haig de trucar a secció i demanar-lo un momentet siusplau, k no tenen el codi i l'haig de demanar, sóc la nena somrient i no em costa esforç. Hi ha persones amb qui et surt de debò. Em diuen el codi i el puc posar, són 5 amb 90 siusplau. Em paga amb un bitllet de 10€, i li dono el canvi i el tiquet, per si calgués fer algun canvi, té 30 dies. Algun dia em demana si tenim tiquets per el pàrquing, i no importa en cap moment si ella té o no té cotxe ho sento, nosaltres no en tenim, però hi ha altres establiments aquí a l'Illa que sí que en tenen, com el Caprabo, o l'Imaginàrium. No és cosa meva si ha de fer més compres o no, ni tan sols, si podria fer-ne. L'altre dia em va preguntar per la targeta client. M'encanta, miri, és una targeta amb la qual va acumulant punts a cada compra, i quan arriba als 400 punts li envien xecs de descompte, no importa a on els envien, si hi ha casa on rebre'ls, si li interessa se la pot fer abaix a recepció, entrant a mà dreta. Ah, molt bé, gràcies maca. A vostè. Poso les pilotetes M-30 de frontenis a la bossa adéu! Dir el mateix fent comèdia o dir-ho de debò és gairebé igual, però en una de les dues maneres la ment no té cap tipus de desgast.
Crec k ara sé què compra cada dia la senyora Dijous. És la seva petita parcel·la de normalitat, d'integració social, d'acceptació. Algú k no pregunta, k somriu i t'explica, i k és amable. És possible k jo, fora del lloc on treballo, no sigui així, i ella no pogués tenir (de la meva part) la seva porció de normalitat social. Possiblement de molts nosaltres, gent com ella no la té, en general. A vegades passa, però tampoc crec k jo sigui l'únic ogre al món k permet coses així. O sigui k cada dijous ve a comprar vells temps a 5'90€ la dosis. Un fàstic haver de fer-ho així, i pensar k al cap i a la fi, el món el fem nosaltres.
En fi, potser no, què carai, potser simplement és una senyora víuda k ha tingut temps millors, però k no està en els pitjors, i cada dijous compra pilotetes pel seu nét, k sempre k juga les perd, i k ve amb cotxe, i k ja s'ha fet la targeta client i a partir d'ara podrà acumular els punts i tots els avantatges k té la targeteta i...
Desitjaria pensar-ho i creure'm k és cert, però veig a la cua la senyora k espera per pagar les seves pilotes M-30, i quan la miro ella tb somriu, i puc veure que li brillen els ulls, de debò, i aleshores, m'agrada pensar k, al cap i a la fi, tampoc està tot perdut.