Un dia. Part 2, per increïble k pugui semblar

És la meva setmana de vacances i marxem amb un grupet a la platja, a fer no-res i panxing total, k és el k toca fer de vacances quan estàs en plan guiri.
És divendres, les 12:22h, i tot just ara comencem a buscar una platja d'aigües cristal·lines, més val tard que mai. Estem passant en cotxe davant l'estació de trens de calafell. 31º. I em poso a cridar, la veig. La senyora. La senyora!!!
I tothom em mira com si estigués encara pitjor del k semblo, però jo no puc parar de somriure, i estic increïblement satisfeta d'equivocar-me, i de construir paranoies mentals al meu caparró, perquè sé k estic mig sonada (sí, només mig, l'altre part és completament racional), però k maco k és veure k a vegades, encara k sigui en poques ocasions, jo he creat més fantasies estranyes de les k són en realitat.
Perquè, a l'altura de l'estació de trens de Calafell, passa la Senyora Dijous, amb la gavardina beix i el monyo, les bambes velles i els mitjons de rus k puc reconèixer en passar de rasquitllada amb el cotxe, però és k a la mà hi porta una raqueta de tenis, i 200metres més endavant trobem el club esportiu, i jo no puc parar de somriure i m'enfonso al seient del cotxe. Em sento bé.