temps temps temps

em falta temps, entre empaquetar, despedir, treballar, ordenar, preparar, fer.... uoaaaaaaagh!!
k no tinc temps per actualitzar degudament el blog, però quan ho faci, vindràn les superfotos del museu de la ciència i dels freaks habituals!
salut companys!

Diumenge

Surto de casa i vaig cap a la piscina, on espero regalar-me un bany de bombolletes càlides.
Travesso el parc, ple de nens k juguen a pimpom, i no tant nens k juguen a bàsquet. Fa fresca, però sol, i el cel és clar, d'un blau clar perfecte. A la pista de petanca, un grup numerós d'avis k fan una partideta, coronats per un ram de banderes internacionals k no sé què hi pinten.
El gimnàs està a rebentar, els diumenges, quan penses k tothom estarà dormint, és quan més gent hi ha. Em fico com puc a la piscina de bombolletes i m'hi faig un lloc. Sense haver-se cansat abans, això no té gràcia, o sigui k la gràcia l'hi poso jo. M'enfonso i em recargolo a la piscina; poso la cara dins l'aigua k sembla vichy. Surto escumosa i contenta, això és molt millor k estar-se assegut mentre un raig d'aigua et colpeja l'esquena. Hi ha algú k em mira amb enveja, tb voldrien jugar, però la gent seriosa no us podeu permetre aquests luxes. Per sort, al menys tinc això.
A les dutxes de la piscina em trobo la Santi, k taral·leja una cançó no massa noble i la qual té la intenció de posar-se a nedar a l'autopista aquàtica k és la piscina. Vaig a la sauna, esquivant una senyora considerablement gran k porta un bikini de lleopard, i k al mateix temps és tota ella pigada i pèlroja (en sus tiempos, vaja, ara porta més tint k la mari del quintotercera). També porta un lifting considerable, la senyora, k es posa sota d'un potent raig d'aigua k fa tremolar tota la carn i el temut bikini. Aiaiai. Em centro a la sauna, i decideixo no anar als banys de vapor, més k res pq quan hi entro sembla una mani xunga de lo apretadetes k estan les senyores allà.
És terrible això d'anar a la piscina un diumenge. Per una banda, hi ha poques activitats dirigides i són totes una piltrafilla, i a més, la sala de fitness de dones està tancada. Com k passo de fer el panoli a la sala mixta (a vegades és perillós: diumenge, o ple de iaios k no saben què fer i van passejant els ulls, o ple de nanos ultra-hormonats k passegen músculs), vaig a la piscina directament. El vas gran està saturat; al vas petit hi fan aquagim, i tot de nens esperen a les vores com buitres, a esperar k acabin per poder entrar. I a la pscina de bombolletes, saturació de greixos 100%. Els dies entre setmana hi ha de tot al gimnàs, per la qual cosa a la psicina hi ha una barreja de iaios, gent normal i figurins k es passegen. Però els diumenges no. Hi ha aquells k s'han aixecat pq no tenen res més a fer (oséase, els iaios), els ultra-hormonats i la Santi i jo, k ens posaré en una categoria especial de "perduts in de city". I a la piscina, els iaios. Imagina't.
Imagina't o passa't un dia per la piscina, pq no hi ha cosa més desagradable k veure segons què: algú amb el banyador al revés (quina serà la seva reacció quan, als vestuaris, s'adoni k ha portat durant toooota l'estona el banyador al revés?); masses de músculs deformes de l'exercici; barbis k porten el bikini de brillantines i k porten el gorret posat de forma k no es deformin els seus rulos, ni s'espatlli el pentinat ni es desmaquillin (existeixen, I sure! [m'entreno, vale, passa algo?!]); senyors amb cames mooooooooooooooooolt primes i panxes moooooooooooooolt grans (versió 1); senyors amb mooooooooooooooooooooooooolt de pèl i l'aigua regalimant (jarl! versió 2); senyores moooolt grans amb bikinis mooolt petits (versió 3); i oh, merda, terrible, existeixen!!! dones normals de diferents edats (des de jovenetes a edat crescuda [vàlid fins 50anys aprox]), el k deia, dones sense cel·lulitis! ho juro, les he vist! superfort, osea, la òstia! Ni estan fibrades de fer exercici, ni estan primes ni són barbis. Són extraterrestres disfressats, o una raça mutant. Brutal.
La resta d'individus k queden (pq en queden molts, ja et dic, diumenge hi ha una de gent...!) són éssers normals i mediocres, k ni són molt lletjos ni molt guapos, una mica de tot vaja. Els casos comentats són extrems i perillosos, cal veure-ho fins a quin punt!
En fi, k surto de la sauna i m'espatxurro a les tumbones sobre les quals hi ha llums vermells que se suposa k relaxen, tot i k després de les bombolletes i la sauna, relaxat ja estàs, ja. Tanco els ulls i desconecto.


Fora, els avis k jugaven a petanca s'han concentrat en un petit grup k segueix jugant, potser són els finalistes de la partida anterior, i encara hi ha nens i no tant nens jugant. Avui no hi ha la meva profe de psicofàrmaco asseguda en un banc menjant pipes, i me n'alegro, pq des k la vaig veure amb això de les pipes va perdre molt de respecte...
I res, k és diumenege, torno a casa i aniré a preparar el guacamole...

Ahir em vaig sentir igualet igualet que un replicant. De la mateixa manera k en Roy, que se suposa k és el dolent malísimo, al final de la película, la meva mà dreta es contrau, i noto k els tendons em tiben i no els controlo. Potser és el final dels meus 4 anys de vida programada; tot era absurd i els meus records falsos. Vaig ser creada per treballar al Decath, i al prendre consciència i voler-ne sortir, la meva vida s'ha escurçat, i acaba. Altre cop la contracció involuntària, la mà es mou, s'apreta alguna cosa de dins meu... i no obstant, voldria allargar-ho, estar més temps aquí, conservar aquests records, encara k no siguin meus... perquè al cap i a la fi, he viscut, i he sentit... he fet tant, per insignificant que hagi estat...
I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhauser gate. All those moments will be lost in time, like tears in rain. Time to die.

Intrumissio

Petita aportacio canadenca... no me'n podia estar ;)
I'm so sorry!!!!

Dimarts?

Uo! Avui, dimarts al matí, a les 10:26 minuts, la Sra. Dijous apareix al Decath. Entra per la porta de baix, la veig pq no estic on hauria d'estar, la segueixo. Puja les escales, va directament a la secció de tenis, i agafa les mateixes pilotetes M-30 k sempre. Corro relativament dissimulada pels passadissos per poder arribar a la meva caixa a temps, just pq passi ella, i com sempre truco a la secció, pq a les pilotetes dels nassos els falta el codi. De mentre li pregunto per la targeta client i resulta k no, k encara no la té. Avui té la gavardina entreoberta, per on s'ha tret els diners i puc veure k porta unes claus penjades al coll amb un cordill, i k sota la famosa gavardina du un jersei de color beix semblant al de la gavardina, també intemporal. La visita d'avui és molt ràpida, i vull intentar esbrinar com ve, ja no sé si per curiositat, mite o fàbula, però una nena amb una bici se'm posa a la caixa i no puc esquivar-la, i oh, de cop, tot ha tornat a acabar. Ha desaparegut.
No estic segura d'entendre-ho... Estic confosa.

my freak

uo uo uo!

ei! per fi he trobat alguna cosa que estigui a l'alçada de les vostres freakades...
bé, si més no ho intenta... sé que pocs trobareu la bellesa i l'encant que proporcionen... i pocs apraciareu les hores de treball més enllà de un "uix" o un "ai"... peró si teniu prou esótmac en tinc més de 30... je,je,je no tranki no les posaré ara no es tracta de descobrir l'estat de digestió dels espagetis del dinar...

i posats a parlar del piercing... aqui la supersil no va voler entrar perqué fijo que queia al veure la primera gota de sang... si és que sil ja no som el que erem... ens anem fent grans què se n'ha fet d'aquelles tardes a la gespeta..?

una mossegada, Aram

Passacions

Resulta que amb el temps ens fem grans, i estem igual o més perduts que abans...
O sigui k cada qual es busca i es troba com vol o com pot, i els resultats poden ser discutibles, però lloables mentre siguin constants i seguits, mentre existeixi encara la fal·lera de canvi, mentre encara ens poguem moure i no siguem humans esculpits en roca.
Cosa k pot semblar des de fora, però som un microcosmos es constant evolució, tot i k reacciona a nivell extern a diferents intervals temporals. En fi, k cada qual a lo seu, si ho troba, si és k es troba...

Avui, amb vosaltres, i degut a que tenia agulletes el divendres i no vaig assistir a la super-inaguració del mega projecte artístic de'n Manu i en Santi, el qual serà presentat a posteriori, (no stà mal la intro, no? ñij ñij!), tenim com a notícia de la setmana a.... l'Aram!!! Tachán!!
L'Aram, alias Aramico, Floreta, Puto-Jipi o Jhonn Lennon, era en els seus vells temps un jovençol d'aspecte tendre i afable. Com els seus pseudònims deixen entreveure, tenia certa ideologia hippioide (certa, certa), cultivava plantetes, floretes i hortets, estimava la natura i els nostres conciutadans com a fills de Gaia k som. Però al llarg del temps la Gaia s'anava embrutint i el contacte amb els seus fills s'anava enrudint, per la qual cosa el nostre jove i tendre jipi es va cansar de parar l'altra galta, somriure i ser no-violent. O sea, horrrrroroso...
I en un plis, allò k era jipi passa a ser pseudo-fashion (quan no arriba el pressupost es fa el k es pot), ultra-moderrrrno i mega-in.
Recepta:
Material: un jovenet moldejable i flexible, un mínim de calerons i gent freak
Preparació: agafes el jovenet i l'arrejuntes amb els freaks, sacseges, hi poses pasta (per part del jovenet) i queda una cosa super-deli.

Vaja, k la notícia de la setmana era que el nen se'ns ha fet un pircing, leñe! Sí, carai, és k tinc poca vida social i l'haig de preformar com si hagués fet moltes coses!
I k quedi clar k és rarillo, però molt maco, molt bon xaval, i el forat li queda bé! Ale! Ole mi niño!!

Evidentment, abans de ser un místic yogui va passar per la psicofacultat, per acabar-se de fer un xic més...
Vols un excèntric a casa? Envia un fill a fer psicologia!!
;-)