Aeroport. Una altra vegada. O el temps passa molt ràpid (merda, ens fem grans?!) o últimament hi ha molt avió per aquí.

Cal buscar el xiringuito de l'agència per aconseguir els bitllets. El noi de informació titubeja quan sent el nom de la susodicha, però finalment ens indica un raconet amagat, on ens donen els preciats vals i una bonica (i inútil) guia de Tunisia.

Esperar, esperar, esperar...
L'avió no surt a l'hora k posa els bitllets, i cal esperar i esperar i esperar més encara.
Estem a l'avió i s'engeguen els motors. El motor dret fa un soroll horrorós, però per algun estrany motiu estem asseguts als seients de 1ª classe, o sigui k, si peta, morirem còmodes.
Arribem. Un guia ens separa per grups, segons les rutes a seguir. El nostre paperet posa hotel Medi Golf, i la ruta comença demà a les 7:00h. I amb aquest paperet pugem en un minibus on entren les maletes per les finestres (deixa'ls fer) i un grup de nenes no para de cridar.
Arribem a l'hotel a les 4:30h.
A veure... calculem... 4:30h... mmmm... per llevar-nos i dutxar-nos i esmorzar caldria aixecar-nos a les 6:00h... Tanco els ulls.

Els obro.
Són les 7:10h.
Pànic.
Amb una velocitat anormal ens despertem, tornem a fer les maletes i ens presentem a recepció...

massa tard
buit
ningú
el no-res

Estic per agafar el recepcionista per la solapa i secsejar-lo, culpable d'haver deixat escapar el grup i de quedar-se el nostre bono de viatge.
Hi ha dos guies a recepció k diuen k encara no ha marxat cap grup de l'hotel. K un marxa a les 7h i l'altre a les 8h. Ens diuen k anem a esmorzar.
Vull mossegar-los a tots i cridar k no, k aquí no esmorza ningú fins k no trobem el nostre grup, k els k marxen a les 8h no són del nostre grup, k no, k no, k no.
Finalment el nostre grup ens espera dins un bus a la porta de l'hotel. Són les 7:30h. Podem començar.

Visitem pedres. Més pedres i més runes. La veritat és k no recordo què vam visitar el primer dia, o sigui k ho deixaré així. Però hi havia quatre perdruscos originals i molt de sintètic del k havia estat una ciutat romana. Intentaré fer memòria.

Al vespre arribem a un altre hotel, tot mono, però que per accedir a les habitacions has de fer kilòmetres, cosa k carregant amb les maletes no acaba de ser bonic. La piscina sí k és bonica, i tothom, esgotat i assedegat, corre a llençar-s'hi.

Al vespre hi ha un sopar bereber, k et diuen k és un gran espectacle amb foc i cavalls i escorpins i dansa del ventre, i k de fet és en un xiringuito muntat per a turistes imbècils com nosaltres, però k som el seu pa. Ens miren amb la mateixa cara de fàstic amb la que mirem els guiris anglesos borratxos k vénen aquí.

L'espectacle fascinant resulta ser un tio assegut en un cavall k de tant en tant fa com si s'aixequés, un soparet, uns tios tocant instruments típics amb cara de molt mala llet, el raret de torn amb tot de botelles de coca-cola sobre el cap, 3 noies fent ballaruques i gent k fa veure k treballa coses típiques de la zona. Gairebé tots tristos o enfadats.

Tornem a l'hotel.

Dormim.

Despertem!! Oh, que bé, avui marxem més tard k les 6h... o sigui, a les 7h. Més i més kilòmetres en bus... estem baixant país avall, cap al desert. Al matí visitem oasis (mmm... no, no són com a les pel·lícules... i el k en diuen cascades en diem a la plana salts d'aigua... però el desert és el desert!). Fa molta calor, però és suportable, tot i k el sol crema i els raigs sembla k et vulguin penetrar en carn viva... la llum és encegadora, i la meva keratitis reneix amb força i no puc parar de plorar. Necessito les meves gotes. Gotes k no vaig agafar pq a bcn no em feia gens de mal. Noto una gran gamma de picors i cremors dins el meu ull. La llum em molesta per més ulleres de sol k porti, i amb els ulls tancats noto una coïssor bonica i pura. Llàgrimes. Plors.

Tanca els ulls i vola...

Visitats els oasis i comprades unes boniques arrecades i braçalet (del qual n'estic molt orgullosa, i k sobretot, si ens trobem, digueu-me k és molt maco... jooo, k em sento sola!! necessito mimitos!! k sou uns avorrits!!) en fi, deia això, bueno-bonito-barato (bueno???!!) per 3 dinars [aprox, 1,5€] col·lecció joieria tunessiana. Direcció les dunes del desert.

mmm... dunes... dunes?? on sou?? mirant a dreta i esquerra, no es veu res... i de cop, el chofer gira el volant de cop i puf, entrem al món de les dunes. El k em pregunto és pq sempre em toquen els conductors sonats i k posen la música a tot volum. Suposo k la ocasió la pinten calva [curiosa expressió, no?] . Un tio amb un turbant, una catalana i 4 basques cridant dins un jeep on sona música tunessiana i k va saltant dunes i derrapant. La sensació estranyíssima de passar sobre una duna arenosa: suau, molt suau i tou, ets sents en plan paris-dakar... i amb la sensació k hauràs de baixar a empènyer, però no, el trasto no s'encalla i podem seguir. Parada 10 min foto i altre cop dins.

En algun lloc del desert hi ha un enorme mar salat... una gran taca blanca al mig del desert. De cop, el paissatge arenós es converteix en una immensitat blanca. Parada 10 minuts i foto.

Una petita eternitat al bus i un altre hotel.

Desfer les maletes, dormir i despertar. Un altre dia.

Més bus i arribada a l'amfiteatre romà de Jem, on tot i que les parts subterrànies no van ser descobertes fins el 1920, la resta està bastant acabada, i molt reconstruida de forma poc elegant. Mireu el de Tarragona i us quedareu més satisfets. Però maco, maco. (...)

Més bus...

Les coves semienterrades a les roques de la muntanya. 1o minuts parada i foto.

La sensació d'entrar a casa d'algú. ...

Més bus

Hotel

Ja no sé on som ni a quin dia estem. Però hotel, hotel, bus i hotel...

ah, doncs ja estem a la platja.

Ens canviem d'hotel, pq el Medi Golf està al cinquè pi, i anem a parar al Melià, que és a primera fila de la platja. A primera fila d'una immensa ciutat hotelera, estil benidorm o oropesa. Bonic, el k és bonic, bé, simplement no és lleig, diguem doncs k no t é encant. L'habitació està bé, però el dia següent ens llevem congelats pq l'aire no funciona, i la meitat de coses de l'habitació no funcionen. Aiaiaiaiiiiiii...

cap a recepció. A queixar-se una miqueta. Ens donen una altra clau. L'habitació és lleugerament diferent: té una habitacioneta amb armaris i vestidor, a part del bany, un saló amb sofà, butaques i TV i terrasseta, i l'habitació en si és amb un llit enorme i escriptori. Amb molta llum. Contents com unes pasques, ens traslladem a la nova habitació... portem fetes i desfetes les maletes tantes vegades...

Divendres, primer dia de platja i... plou. Ops... Anem al marcadillo de Nabul (... en Geirge Lucas va anar agafant tots els pobles de Tunissia per trobar els noms de la guerra de les galàxies? pq Nabul= Naboo, Tatouine= Tatooine, etc... a més, k per allà al mig del desert hi ha els descorats d'una de les pelis...). Molt gran, molt maco, molta gent, moltes espècies... Però no sé, nono, no és cap cosa mística... Tot i això, sortim d'allà carregats, i amb les basques encara, tot i que amb profundes temptacions de canviar-les per alguns camells...

Els dies passen molt lentament. El dissabte fa sol i ens posem a la piscina per axixarrar-nos una mica... hi ha algú k es crema la panxa (com tants d'altres... i per tant no faré comentaris al respecte), i com k la nena es posa cremeta, amb prou feines agafa color...

ha passat un altre dia.

Diumenge plou, i anem a Tunis. Que no és cap maravella, però et pots perdre pel seu zoco (k tampoc és cap maravella).

Esperem, esperem...

Dilluns és només un dia d'espera. Tothom vol marxar ja a casa, però fins la tarda no ens recullen, i veiem marxar els de madrid i bilbao, mentre els de bcn esperem, i esperem, i més encara...

fins k arriba l'hora.

bus i recollir l'altre gent dels altres hotels. Aeroport. Més avions i més esperes. No embarquem fins a l'últim minut en k hauria de sortir el vol, i de cop, pum!, embarquem, som dalt i ens enlairem, amb un retard mínim.

Tornem a estar a 1ª classe.

Tanco els ulls i els obro. Ja estem a Bcn.

Tanco els ulls i torno a estar aquí, en aquest despatx, davant l'ordinador, acumulant papers i escrivint al blog.

Tanco els ulls i penso k aviat arribarà el cap de setmana, a qui puc portar a casa per prendre el tè amb la meva tetera i gots tunessians, on posarem la palmera k hem comprat, seure a la terrassa prenent el sol mentre les orenetes passen sobre el meu cap, i estar altre cop amb la gent k m'estimo [encara k sigueu insoportables, alguns, us sabreu reconèixer, no en dubto... ;-) ].

Obro els ulls i estic viva: tot és possible :-)