el noi itinerant

pujo al tren, k avui arriba tard, mig adormida com sempre; avui no plou aigua bruta...

Dins el tren hi ha més gent del normal, i em començo a angoixar pq no hi ha cap seient lliure al costat de la finestra, k és on recolzo el cap per adormir-se rústicament, per dir-ho d'alguna manera. Em dirigeixo al fons del vagó, k és el lloc k fa temps k prenc, pq pel mig pujava a mollet una rosseta estúpida i insoportable, k amb la seva veu de xiulet no deixava ni tan sols llegir.
I cap allà al fons del vagó veig el meu despertador amb cames, en Quim, assegut en un bonic seient al costat de la finestra. La sil-zombi s'aproxima. I el despertador-amb-cames s'aixeca i em cedeix el lloc al costat de la finestra, pq la nena pugui dormir. Oh, realment s'agraeix.
Tanco els ulls i quan els torno a obrir, al lloc on seia en Quim hi ha una iaia, k s'ha aixecat per deixar-li el loc.
Els torno a tancar (... em dóna la sensació k em passo la vida esperant i obrint i tancant els ulls... :-0 ) i em desperten, k ja hi som.

És només k ahir, al baixar unes escales, hi havia una iaia carregada amb una maleta, i tot de jovenalla al costat. K no només no ajudaven, sinó k impóssibilitaven k altre gent ho fes. I la iaia va haver de baixar les escales carregada amb la maleta.

I trobar algú k es canvia de lloc perquè tu puguis dormir, k deixa seure les iaies, k s'espera k passin els desconeguts abans d'atropellar-los i k, a sobre, està aguantant cada dia a ma germana, ei, té mèrit.