Fe

La fe és allò intangible que esperem.

Hi ha qui té fe en algun déu religiós, cosa molt lloable, pq és el colmo de les coses intangibles.
Hi ha qui té fe/esperança en que les coses a la seva vida aniràn a millor. Hi ha qui té fe en menjar espaguetis per sopar. D'altres no en tenen (de fe) i s'arrosseguen per la vida. Alguns tenen fe en si mateixos i busquen els recursos necessaris per desenvolupar-se a la vida dins seu.

Hi ha qui és pura negació. K primer nega tot el k es pugui negar, siguin actes, fets històrics, persones, capacitats o habilitats o coses k passen a la vida. La qüestió és negar. L'escepticisme estúpid. Arriben a negar-se a elles mateixes, simplement per costum. Per costum? No. Aquesta negació és un mecanisme de defensa mal evolucionat. Ja no fa falta, a aquestes altures; aprèn a confiar. Diguem k al món hi ha molt cabró suelto, però amb el temps la gent es filtra. Fins i tot, si no et negues primer, podràs fer allò k estàs convençut k no pots fer.

Per exemple, el tema de la hipnosi. Va, va, hipnotitza'm, k vull deixar de fumar! Mmmm... qui "vol, vol", pot. És a dir, la gent espera k la hipnosi faci màgia, obri algun miracle dins seu. K si deixar de fumar, k si retrocedir al passat, k si fer la gallina, k senti gust a poma mentre menges taronja, etc etc. Diguem k hi ha 2 tipus d'hipnosi. La k esperes, en la qual tanques els ulls i a través de la relaxació (o altres induccions) entres en un estat d'hipnosis (és a dir, un estat de consciència alterat, dissociat i focalitzat, però OJU!, consciència, tu ets tu), i com k s'assembla a allò k esperes, t'hi abones, et deixes anar. No esperis miracles i sàpigues k si fas la gallina és pq vols.
I el 2on tipus, en la qual se t'explica el k és la hipnosis. I és com el cine. T'autoenganyes per empatitzar amb les persones k surten a la pantalla, una part de tu creu k és real i s'arriba a emocionar (plorar pels seus patiments, alegrar-se per les seves joies i acollonir-se quan apareix en Freddy), però no deixes de saber k és cine.
Enganya't a tu mateix i crea de nou el teu cervell pq es estigui supermotivat. Dóna la volta a les teves sinapsis per atorgar-te poders i capacitats k abans no tenies. Si ets claustrofòbic, autohipnotitza't; en el teu nou estat pots no témer. És real. Entrena el teu cervell. Pots deixar de fumar fàcilment si vols. Si realment vols. Confia en tu. Aprèn a guiar-te. Tingues fe.

Hi ha una altra fe. La fe/creença en la qual tots els altres són sers estúpids. És una cosa molt comuna en enginyers i metges, suposo k s'han passat molts anys estudiant com pq aparegui un altre humà i vulgui estar al seu nivell. No em ficaré amb els enginyers, pq al cap i a la fi, poden ser com vulguin mentre facin bé la seva feina. Per variar, em ficaré clarament amb els metges.

Els metges poden ser més bona gent o menys. A molts ens agrada mirar House, però detestariem tenir per metge un desgraciat així, encara k ens salvés la vida; val més morir tranquil. De fet, això és el k tenim més possibilitats k ens passi.

El metges tenen fe en k el pacient és tontet. K els agrada passar el temps a les sales d'espera. K van al metge per res. És la seva curiosa creença. Pots tenir una cama lila i el metge no et veurà cap mal. Pots tenir el crani partit, i el metge et veurà bé. Pots tenir el k vulguis. Lipotimies, febres, bronquitis, cefalees, dolors abdominals, canvis en el color de la pell, etc. Si el k tens no es detecta en l'equip del CAP, no tens res. El déu dels metges són els nervis. Segons els metges, els nervis expliquen gran part de la simptomatología haguda i per haver. Després hi ha el seu altre aliat: és la frase "t'ho deus haver imaginat". Em pregunto com cap desgraciat amb llicenciatura mèdica és capaç d'això.
Quan vas al metge et despulles de la dignitat. És a dir, vas a exlicar-li, no només k et fa mal el dit del peu, sinó k vas a demanar-li ajuda. Vas a humiliar-te, a esperar en llocs tètrics amb tractes semidenigrants a k algú et miri la punteta del dit k et fa mal. Però a vegades no és la punteta del dit k et fa mal. Pot ser alguna cosa més imprescindible funcionalment, o pot ser alguna cosa k consideris més privada, física o mental. Senzillament, vas a demanar ajuda.
Fot molt quan necessites ajuda. Aquesta és la primera part. Però fot molt més quan vas a demanar ajuda a una persona k és un especialista, i aquesta ni tan sols t'escolta. Et diu k no. I riu. jajaja. això t'ho deus haver imaginat. He sentit massa aquestes paraules de boques diferents. jajaja. Una sola vegada ja és massa.

Hi ha qui diu k els humans han nascut dolents i es passen la vida ensenyant-nos a ser bons. Jo estic segura del contrari. A part d'algunes poques persones, la majoria dels humans naixem bona gent. K som egoistes i estúpids i segur k en un moment o altre ens barallarem amb alguna altra criatura. Segur. Però hi ha una gran diferència entre créixer i aprendre com a ésser humà, i desenvolupar-nos com a malparidets, k és cap on està enfocat el mon avui en dia.

Però no importa.

Jo tinc fe. En mi mateixa.

De moment, encara no m'he taït gaire.