Com suposo k ja haureu observat, la programació televisiva no és precisament atractiva. Si teniu llibres per llegir, feines a fer, o algú amb qui passar una estona agradable gaudint de la companyia, felicitats. Si a més, voleu veure un documental interessant, sols o en comitè, aleshores recomano

http://video.google.com/videoplay?docid=8883910961351786332&q=zeitgeist+spanish&total=5&start=0&num=10&so=0&type=search&plindex=3

Consta de diferents parts que t'expliquen algunes coses curioses. Com tot a la vida, és clarament parcial, però a diferencia d'altres informacions, veus coses k coincideixen.

I com diuen sempre els detectius de jolivut, les coincidències no existeixen.

Jo, k ja he vist el film i m'he llegit massa cops els llibres k tinc i els k corren pel meu voltant, agraïré donatius per gaudir del temps lliure.

:-)

xenon lights

Vaig a 110 per una carretera limitada a 100km/h i m'avança un cotxe dels mossos (amb els llums apagats, pá joder) a més de 120 km/h. Segur k anaven a dormir.

Avui tractarem dels atontats k posen els llums de boira. Hi ha cotxes que tenen 2 interruptors diferents per a posar els llums normals i els de boira. D'altres només en tenen un, i els de boira són simplement una posició més enllà de les llargues. Hi ha cotxes que tenen els llums de boira dins el mateix focus que el llum normal, i d'altres que tenen uns focus més petitons a sota, separats.

Parlem d'aquests atontats. Són aquells que, sense boira, posen els llums de boira. Són aquells que t'enlluernen a les 6 de la tarda amb el seu power light. Els k et venen amb les llargues o de boira per darrere, enganxats a 5 metres. Els k et creues de cara i no canvien a curtes.

A tots ells, la meva especial dedicatòria amb amor. Passeu, passeu davant meu. Que us posaré les llargues, ñij ñij.

Als de les noves tecnologies no els parlo. No dubto que ells hi veuràn divinament amb els seus fars de xenó, superpotens, nítids i el que tu vulguis. Jo no si estic davant teu, snif, per més k portis les curtes. M'enlluerna tant poderío.

Xenó! Xenó! Xenó veig un pepino!!!

estamos trabajando en ello, concretamente hemos dedicado tiempo ésta mañana a trabajar en ello...

a la k enfili el treball dels nassarrons escric algo més decent

Ja vaaaaa, ja vaaaa....

Veig k les hordes d'incontrolables fans em saturen el blog amb els seus emotius comentaris!!

Catalans, ja sóc aquí!!!

És k resulta que el dia 7 em vaig llevar amb el coll destrossat, i estava tiessa-tiessa, i clar, ja s'entén, no estava per la labor, i més aviat tenia tendències posicionals estil robocop.

Després d'un fantabulós massatge (i els seu corresponent pagament no tan xuli), em trobo millor, i avui ja he despertat amb movilitat cranial, que sempre és d'agraïr.

Lo típic a la vida vull un cotxe, vull un pis, vull un pollastre a l'ast sucós i tendre... no!, el k volem és salut, el k passa és k quan tot funciona ens oblidem del cos, i només hi reparem quan , jurl, li falten reparacions.

Ah, afortunats, aquest any nou estic taaaaaaaan axispada com l'anterior!!!

Sé que per a una graaaaaaaan multitud de persones serà dur veure'm desaparèixer tan sobtadament del panorama social interactiu, però fins k no acabi (previ començament, clar) el treball dels nassos pel tema del postgrau, estaré desapareguda en un intens estudi del tema. S'accepten voluntaris a qui no els importi que els retorcin la ment.

Apa, fins ara!

...

Estic de vacances encara, no em busqueu abans del 7 de gener...

ah, i bon any!

Seré breu

Anem per feina, ràpid i curtet, tot i k per alguns sempre hi ha massa lletra.

Avui m'agradaria recomanar una pel·lícula. Aviso, NO és bona en absolut, no té grans actors, ni grans pressupostos, ni grans idees, ni en fi, res. És com mirar un programa de cuina cutre, on fan una recepta k ja saps i a sobre es deixen coses.

Tan malament em caieu? Noooooo (...).

La pel·lícula és el k pot arribar a passar al món.

Aclarem-nos. És una comèdia xunga dels EUA, i no té el propòsit que ens parem a fer profundes reflexions quan l'hàgim vist. El cas és k mentre la mires, sobretot a la intro, no pots parar de fer "sí, sí" amb el cap, i per dins penses "cert, cert". Gairebé espanta.

El resumet ve a ser k un tio mig (al punt àlgid de la campana de Gauss en tot, intel·ligència, virtuts i defectes, treball, etc etc) es sotmet a un experiment de criogenització, el qual, per error, acaba 500 anys més tard del previst.

En el món actual, els agilipollats k no es paren a pensar s'endeuten fins al coll i més amunt, i no paren de procrear (procreació per despiste), escampant pel món una llavor cultural (aiii, si només fóssin els gens no seria tan dur) basada en la gilipollez i la propagació d'aquesta.

Per altra banda, aquells amb nivells culturals més alts (QUI EM DIGUI K, A LA NOSTRA SOCIETAT, EL NIVELL CULTURAL ÉS UN PRIVILEGI, VAIG A BUSCAR-LO, sent com som uns afortunadíssims del món, hem de perseguir a les criatures pq vagin a l'escola? milions de xavals voldrien la sort d'aquests [m'irrito per moments]) es pensen amb més deteniment el tema de la descendència, acabant a vegades amb resultats mínims o nuls, extingint la seva llavor cultural.

Què passarà d'aquí 500 anys?

La peli no és profètica, ni és abrumadora, ni, repeteixo, cap maravella. És una peli de diumenge tarda amb pluja i molta mandra a sobre, però no deixa de ser una opció.

K deixen empremta

Des de la famosa

yo, cuando trabajo, lo que hago es dormir vestido

fins a altres com

osea, quedamos para jugar con mi DS celeste exclusiva de Japón

si me gusta más a mi k a tí, te devuelvo el dinero

estic fent inventari, qualsevol aportació serà benvinguda

;-)

(amb amor, com sempre)

Pululant per interné he trobat fotos d'aquest friki, k com tot, canvien moltíssim segons la perspectiva des k les miris.

O semblen una deformació, o apareixen ben bé com una imatge 3D sortint del paviment on estàn pintades les imatges.

Tio particular, però amb un bon domini de la perspectiva...

Ambiciones

Jo, personalment, hi ha moltíssimes coses en aquest món k no entenc. De dinàmica social, em refereixo.

Quan jo em queixo, ho faig perquè entenc k les coses no són justes. No extrapolem el context ni la època. És evident k ara es viu molt millor k els treballadors de fa 100 anys. K abans treballaven 7 dies a la setmana. El k vulguis. No és comparable.

Però en el teòric estat del benestar, si jo treballo 8h al dia, hauria de poder menjar varietat, i viure decentment, i accedir al k em venen k és un sistema sanitari obert i accessible, i no tenir por de pagar, des d'ara i fins després k em jubili, una mísera casa de pladur.

En realitat, ara no vull pas queixar-me. Només aclarar que quan ho faig, crec k és justificat.

Volia expressar tot el contrari a una queixa, de fet.

Jo crec k tinc el k tothom desitjaria a la vida.

Per començar, tinc salut. Alguna tara mental i física incorporada, però lleus totes. No tinc intensos dolors crònics, ni brutals inestabilitats mentals k em perjudiquin a mi o allegats, ni malformacions extremes, ni he patit cap accident traumàtic.

Seguidament, tinc les meves necessitats vitals cobertes. Això significa k, per més k a finals de mes només quedi arròs, puc menjar arròs 3 cops al dia. No passo gana.
Tinc un lloc de pladur on jaure de nit, i encara k al matalàs li saltin molles i les fustes del somier cediexin tot sovint, tinc un lloc càlid on dormir, i mantes per tapar-me, i fins i tot hi ha la possibilitat d'engegar la calefacció.

Tinc nevera i forn on guardar i cuinar allò que menjo. Tinc aigua potable i puc dutxar-me cada dia si em ve en gana (de moment, en breu estarem a seques).

Tinc feina, i no és ni de lluny la passió de la meva vida, però a aquestes altures sé que no em pagaràn per llegir històries de ciència ficció, i per tant assumeixo k haig de treballar, del que sigui, com sigui, per tenir a canvi un sou amb el qual mantenir-me (just o no, suficient o no, això pertany a altres posts). El cas és k, per ara, no m'haig de barallar amb centenars de persones per un lloc de treball. I la feina k tinc és simple, no estic en una mina inhalant gasos i metalls pesats.

I el k ja és brutal, tinc amb qui compartir tot això. Tinc amics i família i gent k m'estima i a qui estimo, tot i k sovint siguem tots tan rancis k mai hem sentit ni dit una sola paraula bonica, però k és cert el k sentim, k d'una manera o altra hi ha uns lligams, una història, una necesitat de compartir i crear conjuntament, ja sigui a crits o a abraçades, amb un somriure o a través de crítiques, perquè al cap i a la fi, critiques qui t'importa, la resta et deixa indiferent.

Considero que ho tinc tot.

Tinc tot el k tothom desitjaria.

No entenc pq mai és suficient.
Em va resultar molt fàcil assimilar k no necessito palaus ni joies ni un descapotable.

Per què haig de necessitar més?

Per què la gent em pregunta si aquí és el màxim de la meva vida?

Ambició? No. No ambiciono una feina millor, mentre la que tingui em deixi temps per disfrutar de qui estimo, o gaudir de les meves aficions.
Però clar que intentaré anar fent un camí cap a una cosa que em produeixi més plaer mental. Tot i k no tinc cap pressa.

No desitjo un palacete, mentre el pladur resisteixi i no deixi passar l'aigua. Clar que preferiria una casa ben aïllada i còmode, però no estic disposada a hipotecar la vida i els meus somnis o pretensions de relativa llibertat mental per aconseguir-ho.

Un sou millor? I qui no el vol? Però si això significa que em segrestin més temps, o posar-me a l'esquena responsabilitats k no m'atanyen, o endinsar-me en un món k detesto pels diners, encara no ha arribat el moment.

La meva ambició és seguir sent la persona k era, sense renunciar a gaire de mi mateixa. Poder compartir a la meva manera allò que tinc.

No tinc ambició, en el sentit k entén la majoria, tot i k a mi em sembli colossal el k desitjo.

Desitjo mil estels fugaços al cel i sentir intensament.

Som els pàries de la societat, aquells k ens vam creure k no necessitàvem tresors per ser feliços.

I què carai, funciona.

Economia de post guerra

No hi ha guerra, i esperem k així segueixi, tot i k no serà gràcies a cap esforç diplomàtic ni intel·lectual, sinó autèntica xiripa.

I jo visc en una casa i vaig amb cotxe a la feina i això vol dir k tinc feina i cotxe i un lloc on jaure, i miro la TV mentre estic al sofà, i evidentment tinc ambdues coses.

Però a dia 10 no tinc ni un duro. Res. Comença l'espectacle.

Dels diners k cobro a la feina, la meitat se'n van pel lloguer del pis. Un quart, és a dir, la meitat del que em queda, per pagar la visa del mes anterior, pq evidentment, amb res no s'aguanta al mes.

Del quart k em queda, cal pagar les despeses diàries, el menjar (k no entra amb la meitat k se'n va pel lloguer, pq amb despeses de llum i aigua etc, el tema va pels núvols. Óle fecsa, óle endesa! m'horroritza pensar k l'estat vol multar aquestes empreses per l'apagada de Bcn. Tinc molt clar qui pagarà aquestes multes, el k no sé és com, pq ja no tinc més), la gasolina i altres gastos k poden sorgir en un mes. Amb una mica de sort, si a principis de mes he guardat 50€, puc anar al cine o sopar fora, però res mes.

Després és quan comença el festival. És evident k la misèria que quedava ha estat programada meticulosament per tal de poder subsitir durant el mes, però... puf, un aniversari k no t'esperaves. Puf, ara hi ha qui vol celebrar l'amic invisible. Puf, la sola de la sabata s'ha independitzat i cal arreglar-ho. Puf, cal pagar la T-10 de 4 zones. Puf, un sopar de compromís per celebrar k algú marxa/torna/s'acaba tal cosa. Puf, pim, pam, paf, merda.

La visa ja treu fum, i saps k el mes k ve tornaràs a ser extremadament pobre.

És evident k no hi ha la mínima possibilitat d'estalvi.

Cada mes has de vigilar què fas, què menges, quanta aigua gastes, quan poses les calefacció, quin llum encens, quants cops compraràs el pa a 1.20 la barra, racionant, calculant, estalviant, intentant per tots els déus celestials que res no et sorprengui.

Els déus són cruels quan algo s'espatlla.

No entenc com no s'extingeix l'espècie humana, pq tenir un fill (i mantenir-lo: menjar, bolquers, escola i despeses associades, o cangur o mitja jornada, etc... no estic parlant de pijades, sinó de l'imprescindible) és gairebé pur miracle.

Hi ha gent hipotecada per 4 dècades, fins i tot més. A mi això no em sembla normal. Et diuen k el lloguer és tirar els diners, però és k jo no vull seguir pas en aquest païs si les coses van així. 40 anys d'hipoteca per una casa de pladur, un pis fosc i fred k ha triplicat el seu preu en 10 anys pq qui abans tenia, ara tingui més. No puc entendre com no hi ha una immensa crispació. El cotxe es paga a plaços, la TV, el sofà, la rentadora, els armaris, la taula, aviat pagarem el fairi i l'arròs a plaços.

La classe mitja està desapareixent. Sé que, ara per ara, molts encara en formem part. Però entenc com a desapareixent allò que està en imminent perill de desaparició. Els k cada vegada tenen menys són cada vegada més. Els k abans tenien i han pogut invertir/especular (segons els casos), ara tenen més, però són menys.

Els pringats k ara tenim de 20 a 30ipocs, k erem massa joves als voltants del 2000 per comprar-nos un lloc on caure morts, ja no podrem mai si no estem disposats a deixar-hi la pell d'una forma literal.

Els k tenen més de 65 anys i eren currantes de tota la vida, es veuen obligats a viure amb unes pensions miserables fins a extrems k fan riure, per l'atac d'ansietat k porta associat.

No té cap gràcia.

Cada qual treu diners d'on pot per sobreviure en aquesta societat. Per cert, per si no ha quedat clar, no espereu regals de nadal aquest any, farem postaletes i seran molt mones. Deia, k cada qual fa el k pot. Des de trapicheos a preparar una revolució, cremar-ho tot, per començar tots del no res. Tampoc és una idea k em convenci, però és k està tot d'un color gris brut.

Quan la quinta dels 50-60 deixi de governar-nos, haurà pujat una generació de xavals no empàtics k ens tractarà a òsties als de la meva quinta, i a la resta, tb.

No estic segura de què prefereixo. Un lent i llarg declivi cap a la misèria i l'esclavatge, o una competència ardent, k ens portarà cap a una perpètua submissió, un nou neoconservadurisme vitalment lligat a un neocapitalisme portat a l'extrem k es devorarà a si mateix.

Potser, d'aquí 100 anys, quan tots estiguem ben morts i acabats, amb les nostres idees, ideals i creences i vivències reposin sota terra, potser aleshores algú s'ingenia per fi un nou sistema, més just, més igualitari, més equitatiu. Una nova cosa k ara se'ns fa imposible de pensar pq encara no ha estat inventada, però k quan aparegui veurem en quina foscor hem estat. Pq ara creiem k ja ho coneixem tot, k tenim la veritat absoluta. Com quan la terra era plana.

Compartir

http://www.youtube.com/watch?v=t7X9MQi7uOU


Seràn des de frikis a perduts, passant per on es vulgui, però la força els acompanya.

Són grans.

Despisting

A la vida, la supervivència és qüestió de tècnica. Hi ha qui està disenyat per lluitar i per això té banyes (no m'estic referint necessàriament als humans); hi ha qui té uns músculs veloços per fugir de l'atacant, altres es fan el mort, i alguns es mimetitzen amb l'ambient per despistar el depredador.

Resulta k una dissenyadora japonesa ha tret l'últim crit en camuflatge cosmopolità. El seu hit és una faldilla k es converteix en una màquina de coca-cola.

Argumenta k, mentre k les dones occidentals aprenen moviments de defensa personal contra atacacs indesitjats, les dones japoneses (evidentment, d'on havia de ser, si no?) prefereixen fugir discretament per no muntar un escàndol.

Tenint en compte k la seva cultura és realment així, no opinaré al respecte de la faldilla, pq potser si fos japonesa em semblaria un gran invent.

La dissenyadora reconeix k no és una cosa fàcil i ràpida de posar en cas de nerviosime, i l'altre, és k això coli davant un atacant, però en fi, el Japó està ple de màquines de begudes, i potser en cas de tensió no et pares a mirar si una màquina té peus o no.

Cal dir k és evidentíssim k aquí no funcionaria, pq som uns guarros incívics, la majoria dels quals descarrega la seva frustració contra persones i/o objectes, per tant, igual no et toca el rebre com a noia, però com a màquina de coca cola, segurament t'emportaries unes quantes puntades de peu i algun grafiti ronyós.


Per altra banda, si no responeu al post anterior, m'esteu fotent l'invent enlaire. De moment he arribat a la conclusió k quan més friki és algú, més CI té, per surrealista k sembli, i tenint en compte k els nivells de frikisme estan molt, molt igualats.
Per altra banda i fora del blog, per no posar-nos en ridícul, tenim k un perfil tècnic està bastant per sobre del perfil friki.
Necessitaria un altre perfil tècnic (p. ex. pp), i fóra desitjable 2 altres persones, per anar bé k ni fóssin de lletres ni gaire frikis.


En castellà, d'això, se'n diu hacerse (de) rogar...

CI

Sabelotodos, cervellets, sàpiens i homínids vàris:

per fi les tècniques més o menys fiables per demostrar k sou la bomba, o passar discretament i ocultar-se en les tenebres...


http://www.iqtest.dk/main.swf

No és cap maravella bento, però estava boníssim (sí, clar, k haig de dir, no?).

Made in Cat

Malditos!

Sense fer distincions de països, races o règims polítics,

maleeixo a tots aquells timadors professionals,

als desgraciadíssims enxufats k vesteixen traje i corbata pq el seu germà/pare/tiet/amic és un dirigent d'una gran companyia/alcalde/conseller/etc, i per la seva tristíssima presència cobren 5.000€ al mes;

al alcaldes (i derivats) k just sortir escollits s'apugen el sou al doble, per no anar justets;

als famosetes majoritàriament amb deficiència mental i als k es passen de llestos, als k venen notícies estúpides i aquells qui les compren;

a aquells k segueixen venerant la teoria del pillín, de la picaresca tan típica d'aquesta rònega península, de la llei del més vago i el k més tima, el país on si ets un imbècil cabronet pots arribar a director general de la policia espanyola, o a megaconstructor a Marbella, a destrossar vides i territoris, pq aquí, es pot;

a aquells grans famosos i artistes, els quals tenen tants diners pq se'ls mereixen, estil jugadors de futbol arxi-milionaris, estrelles de cine k cobren el k alguns països tenen de PIB per fer una merda de pel·lícula cursi, cantants tontets amb grans multinacionals darrere, etc;

a tots els k dirigeixen el món, repartint-se els boscos, països, persones, innovacions, coneixements i indústries com si fossin un pastís de xocolata;

a l'escòria retressada regent, els quals es donen una vida de grandíssim luxe, pagant com sempre el mateixos, els k no arribem a finals de mes;



A tots ells els maleeixo, sé k res canviarà, però jo, divina dins meu, els maleeixo a romandre a un món tempestuós de misèries ineludibles de l'ànima, un món eternament fred i perillós.



Ells, k viuen sense témer el dia 10. Ells, k a dia 11 tenen els mateixos milers de diners als seus múltiples comptes. Ells, k mai temen k res se'ls espatlli. Ells, k tenen mil pijames.
Ells.




Aquells a qui caldria cremar.

Bento

El bento és el k en català en diriem la fiambrera. És l'objecte i allò que l'omple (de normal a dins hi ha menjar) que t'emportes per dinar fora, ja estiguis a la feina, al cole o d'excursió.

Però què passa quan, en lloc de viure a la nostra terra, vius en un llunyà país, culturalment diferent i on tenen diferents escales de valor.

L'únic lloc del món on hi ha una paraula, karoshi, per definir la mort per excés de treball. Un país brutalment avançat tecnològicament, però al limbo de les relacions socials. Un lloc amable on no existeix el no, cosa k et portarà maldecaps per entendre pq no et volen vendre una entrada de cine quan no n'hi ha, pq NO et diràn k no n'hi ha.

Un món estrany i sorpenent, ple de bellesa i incomprensió, un lloc al qual em podeu regalar un viatge quan vulgueu.

Retornant al bento, què passa quan ets japonès i t'endús la fiambrera? Si el bento estàndard és això

cosa k crec k cap de nosaltres s'hagi endut mai per dinar una fiambrera d'un aspecte ni remotament semblant a aquesta delicatessen, amb aquest ordre i organització, posa aleshores els recursos culinaris+culturals i troba això

bentos senzillets, factibles

bentos estranys, cucos, gores, frikis per totes bandes

Des de Totoro i el Nekobus, passant per la Kitty i les Supernenes

I aquí, les caixetes bento, normals, amb compartiments, però aparentment tan innocents com les nostres carmanyoles...

Medusses!!!

Complementant l'entrada anterior, i completament diferent a les mini-medusses boniques i fosforitos k ens posariem tots en una gran peixera al menjador, apareix això:

Medusses gegants, les Nomura Jellyfish, habituals de les zones marítimes de Xina i Japó, poden arribar a pesar 200kg i 2m de diàmetre.

Ja no són tan mones, oi?

Les meduses són mala cosa quan te les trobes a la platja.

Es veu k últimament hi ha qui aprofita la seva carn i les fa a la paella.

A mi particularment m'agrada més el k fan altres, k és simplement agafar les espècies petitones i ficar-les en una peixera.

Els peixos estàn out let.

Desgraciats

Desgraciats són aquells mancats de gràcia.

Quan algú és un desgraciat, i no s'està ultilitzant la paraula com a insult, per norma general ens referim a una persona poc afortunada a la vida.

Desgraciat, el fet de mancar completament de gràcia, és un fet dur. Es diu que al 3er món hi ha molts desgraciats, gent k no té la possibilitat de sortir del pou de misèria en el que es troba. Tercer món.. tota una definició i concepte per un altre dia.

Al nostre món privilegiat hi ha menys persones que comparteixen aquest concepte d'estar mancat de fortuna a la vida, no entesa necessàriament com a fortuna monetària, de la quan crec k tots n'estem bastant mancats, sinó fortuna entesa com a concepte ampli. D'aquesta gent tan poc afortunada en diem pobre home o pobra dona, els quals acostumen a ser persones grans (de les quals tb en tinc un post pendent), amb pocs recursos monetàris/vides tràgiques/situació vital actual decadent.



A qui va dedicat el tema, avui, és als altres desgraciats.

Desgraciat, entès com a qui li falta gràcia mental. D'aquests, la nostra societat n'és plena.

Entenem com a desgraciats aquells k, vivint en un món en el qual hi ha recursos si estires la mà, prefereixes fer la migdiada i queixar-te a fer el mínim esforç.

S'entén k el món ple de recursos és el k se'n diu primer món-societat de consum.

NO s'entén com a primer món entorns marginals, tan econòmicament com culturalment.

Qui és doncs, un desgraciat?

Molt possiblement hi ha molts candidats a l'etiqueta, però no sempre tots conpleixen els requisits.

No és un desgraciat el company de feina k et roba el projecte i el presenta com a seu. Aquest és un malparit k necessita una trobada a soles.

No és un desgraciat (mancat de gràcia mental) el quinqui k et roba la cartera, ell entra dins la primera categoria de desgraciat-pobre home, per més k a tu et foti la situació.

No és un desgraciat el nen k apallissa un altre nen i ho grava amb el mòbil. És molt possible que els seus pares sí ho siguin. El nen és algú k es mereixun correctiu educatiu de nivell superior.

Desgraciat és aquell adult k, tenint la possibilitat de pensar, aquesta gràcia divina no li entra al cap.

Desgraciat és aquell k es posa a fumar dins el vagó del metro.

Desgraciat és aquell k parla a crits en un lloc públic on no s'ha de fer i k a més, ens ofereix a tots un concert que ningú ha demanat amb les misiquetes del mòbil.

Desgraciat és aquell k, no sent un psicòpata, manca de respecte per l'altra persona. [categoria psicòpata entra dins grup de malalties)

Desgraciat és aquell k dissabte al matí, sense cap motiu, va apartar de l'autopista a una companya de classe a l'estil Ben Hur, tirant-li el seu cotxe a sobre (destrossant els 2 vehicles) i fent fora de la via a la companya, que per sort va resultar físicament il·lesa.


El món està ple de desgraciats.

Però són controlables.

El problema que que últimament s'ajunten els desgraciats i els educacionalment tarats. Els nens psicòtics. Els nens psicòpates per motius culturals (o absència de). Els nens que confonen rebeldia contra unes idees absurdes o caduques amb mala educació constant i brutal. Els adults tontets. Els adults progenitors dels nens educacionalment tarats. Els adults completament indiferents.

La por.

Pq aquesta colla de sers mentalment mutants però k socialment no es consideren malalts, són capaços de qualsevol cosa.

Et poden trencar la cara per demanar-los que no fumin a un lloc k està prohibit.

Nens de 15 anys et poden fotre una bona tanda simplement pq no els agrada la teva jaqueta i tenir algo per penjar al youtube.

Pares que vindràn a agredir-te pq et seu nen té dret a no menjar pèsols per dinar.



Benvinguts al segle XXI. La normalitat patològica és dominant.


Els humans som una espècie bàrbarament primitiva. És molt probable que destruim l'únic planeta on habitem en breu, i k pel camí, ens matem a molts de nosaltres per coses tan buides com els diners, el teritori o el poder.

El més soprenent és k, mica en mica, avancem tecnològicament.

Sembla que, en lloc de ser una societat civilitzada k evolucioni conjuntament a base d'interacció, d'esforços empàtics i la solidaritat compartida d'espècie, avancem a òsties.


Devem ser la vergonya estelar.

Sushi

Chipirons i chipirones, guaiteu això, no té desperdici:


http://www.youtube.com/watch?v=bDL8yu34fz0&NR=1