l'argentí k anava per informàtic i la crisis global

M'assec al sofà i em preparo per deleitar-me amb un dels moments del dia, el meu tè calentó després d'una comilona.

Com k sóc gafe i murphy no descansa, piquen el timbre. Miro la pantalleta i veig un senyor k, amb poques ganes, diu algo de control de audiencia o similar.

Penso en el meu tè i penso en el senyor. L'obro.

Puja un senyor de mitjana edat, 50 llargs, suèter d'antanyo groc, portàtil tàctil penjat al coll, argentí.

No sé quant de temps fa que té aquesta feina, però se'l veu estressat.

Sé que és una feina de merda. K anar casa per casa, segons les k t'han tocat pel mostreig aleatori i aconseguir k t'obrin no és tan fàcil. K paguen potser 6 o 10€ per enquesta realitzada, i k duren una eternitat i és possible k l'enquestat t'encasti a tu a la paret mentre treballes.

O sigui k paciència, pq avui en dia tenir una feina decent és un privilegi, i crec k tots hauríem d'intentar no putejar el cambrer amargat, la caixera borde o el forner k es pensa k et fa un favor venen-te el pa. La meva teoria és comença amb un somriure, i si segueixen bordes, després sí, a cascar-los, com a la resta de la humanitat, però la immensa majoria de vegades, un somriure és millor k la vaselina.

Total, k amb el senyor a la porta i jo visualitzant la meva tassa de tè refredant-se, comença l'enquesta. Bla bla bla bla, i ell marcant les respostes a la pantalla tàctil. Pantalla k el senyor tocava com si fos de paper, amb una velocitat k el windows no pot assimilar, i clar, edavant, enrere, reiniciem l'enquesta, bla bla bla, enrere, enrere, pausa, bla bla bla, s'ha penjat, bla bla bla, perdona dijiste? bla bla...

El senyor em diu k mai havia vist ningú amb tanta paciència, cosa k demostra k la majoria de la gent és borde del cagar, pq jo em limitava a deixar k un senyor fes la seva feina. M'explica k ell, al 67, va fer enginyeria informàtica allà a argentina. K, al acabar, va aconseguir k l'enxuféssin a una feina, on hi havia un ordinador tan gran com la planta de baix del corte inglés de pl. cat (nota: el k jo estic explicant en unes línies, en argentí són més de 5-10 min de monòleg, això sí, mentre l'ordinador es penja, endavant-enrere). Deia k ell havia de picar codi (en normal: fer el programa d'inici) per tal k la bèstia funcionés. Total, k el dia k havia d'arrencar el tema, va fer un pufff! estrepitós. K s'havia oblidat unes cometes al codi. Igual sona com, ai quin despiste, però qualsevol persona k sàpigua un mínim d'informàtica sap k això és una burrada (i per thor, prova-ho abans de la inaguració!!!). Vaja, k a partir d'aquell dia va decidir k la informàtica no estava feta per a ell.

A la vida hi ha males decisions i decisions pèssimes. Ojito!

Evidentment, quan vaig poder recuperar la tassa, el tè estava petrificat.

___________________________________________________________

Corro per casa cridant, amb la boca ben oberta ensenyant les dents, aixecant els genolls mentre corro i amb els braços enlaire, agitant les mans, per fer-ho més dramàtic.

En realitat, no ho faig, però ningú sap k no ho faig, a l'estil Schrödinger, no et deixaré obrir pas la porta per comprovar-ho.

Resulta però k estic alarmada. No pas pq hagi tornat a tocar-me la moral el gat caganer de la veïna, no. Aquest té el 100% de possibilitats de tenir un accident si el torno a veure pel terrat.

La crisis global (k vol dir TOT, pst, oju k és serio) em té preocupada.

Ara ja puc començar a buidar les 100 garrafes d'aigua k tenia acumulades pel gran perill de sequera, però no estic segura si reomplir-les d'arròs, per allò de la crisis alimentària, o de gasolina, per l'augment del preu del barril i els temibles 136$.

Mentre cuatro emet un pseudo-doc dient k el món s'acaba si el brent arriba als 100$ i jo veig k estem per sobre, ja k estic cridant, aixecant els genolls, ensenyant les dents i amb el braços enlaire en senyal d'alarma, decideixo k també m'estiraré els cabells.

Vull començar a cavar un búnker, per allò dels zombies, però el veí de sota no hi està d'acord.

El món ja no s'espera a fer el gran canvi al 2012, sinó k els humans avancen la data i posaràn en marxa el LHC (diosssss, dime k sabes lo que es el gran colisionador de hadrones o no te junto), d'aquí a exactament 67 dies, 19 hores, 18 minuts i 37 segons en el moment en k escric això.

Mentre vaig fent saltets i cridant per casa, vaig a la cuina a buscar unes culleretes per treure'm els ulls.