misteris espelusnants

això és, esdeveniments sorprenents i poc habituals, k es surten dels paràmetres casolans de treballar-dormir-treballar-dormir-carrefour-treballar-dormir, k ocórren en moments poc afalagadors i que tenen sequeles k toquen la moral.

Imagina't k vas a dormir. Estas a caseta, ambient càlid i familiar, agradable, soneta, bona nit i tanques el llum.
Però en aquesta casa no hi ha ningú més. Se suposa. I apagues tots els llums i vas a dormir en un llit graaaan, fred...
I de cop, sents k piquen a la porta. A la porta de la TEVA habitació. De dins la casa on se suposa k NO hi ha ningú. Ningú viu. Ni mort...
PÀNIC. Cal obrir els ulls, i els llums, no importa en quin ordre, cal asserenar-se, sang freda, però no vols sentir fred per res del món, pq ja has vist el sexto sentido y los otros i al final de la escalera, i l'últim k vols és tenir una lleugera sensació de fred, una esgarrifança o, oh pànic immortal, treure vapor d'aire per la boca...
però no hi ha ningú, i no saps si això és bo o dolent, perquè SAPS del cert que els cops han sonat, i k han estat DINS la casa...
però tens GRANS estudis com per assegurar-te a tu mateix k no, k no passa res, k t'estas emparanoiant, i finalment, tanques els ulls, k no els llums, i dorms, esgotada l'energia...

La ment humana és sàvia i oblida allò desagradable.

Però imagina k vas a dormir, k ja no estas sola, k estàs a caseta, la tevabonica i dolça caseta k ja té cortines a l'habitació i un bonic moble de l'IKEA al menjador, i de sopetón, llambregada mental: se senten uns cops a la porta. PÀNIC nuclear, abismal. Ha estat l'altre qui els ha sentit. No és la primera vegada. Algun ens pica la porta de casa, repetitivament, reiteradament, en diferents ocasions, sense semblar ser obsessiu. Només per mantenir el TERROR. AAAAAAAAAGGGGGGGGGHHHHH!!! misericòrdia, senyor!!!! NO; EL GANIVET NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!! AUXXXXXXXXXXXXXXXXILIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!!
(escena amb sang i ganivets)



O imagina k l'últim paràgraf és una anada de castanya, però que sí existeixen aquests cops a la porta (no cops casuals, sinó quan estàs picant amb els nusets de la mà a una porta de fusta: toc toc toc toc), k són a hores intempestives de la nit, k se senten clarament i no són casuals, i el k és més bonic, se senten DINS de casa.

Tu et quedaries a dormir allà?

Jo tampoc, aquesta setmana em trobareu a casa la Núria.


Salut i força, k mentre no vinguin els caçafantasmes, jo no torno!

uouooooooooo, estic descarregant les fotos, però no em dóna temps a posar-les al blog, ho faré al vespre!!!!!
de mentre, sobretot, no us perdeu la sèrie V, k ja han parit els mutantes aquests mescla d'humans i lagarto, cosa fina!!! i quina carona més cuca el cara-làtex-mini-lagarto!!!
fascinant...

no ho puc resistir

ahir vaig invaïr el blog de ma germana amb tot de frikades...
no vaig poder sortir a temps de l'oficina, ja que va venir l'informàtic a arreglar l'ordinador d'una paia, i vam sortir a les 20:30h, cosa k em va fastiguejar bastant (i a l'informàtic més, pq vam estar tot el dia donant-li la brasa...)
En fi, k el post d'ahir al nuriaka blog feia referència al millor àngel de combat de tots els temps haguts i per haver, a un ser gran, mitològic, i k consti k el món està ple de frikis com jo, o més.
Només volia posar aquí algunes imatgetes, pq el blog aquest està un xic mancat de fotos, i mentre no descarregui les de la despedida, aquí va això:

(per comentaris i històries, veure nuriaka.blogspot.com)


[no puc pujar les imatges de Gunnm, per la qual poso imatges vàries i indefinides, k així soles no tenen gràcia ni context, però pels freaks són trossets de cel. A quin públic pensaves k anava dirigit aquest blog??!]









volia posar més imatges i més variades, però resulta k al llarg dels anys, allò k eren pàgines molt concorregudes s'ha convertit en lloc web decrèpits, i el 70% no funciona ja. Mal assumpte, la gent s'ha transformat a un tema seriós? ningú té temps per actualitzar els seus temes? o ja no són els "seus" temes?
quants anys han passat?
quants més n'han de passar?
quina confusió...

tindré temps avui per anar a comprar els meus còmics???

retards...

en fi, més val algun dia k mai, ja se sap, si és algun dia significa k encara estàs viu, tot i k moltes vegades, realment, no saps què significa això ni cap on carai et porta...

el cap de setmana passat vam fer la super-despedida de soltera de la Laida. LA LAIDA ES CASAAAAAAAAAAA!!!!! pos sí, la nostra Laidatxu es casa, mira tu, senyal k ja ens comencem a fer vells, no? o potser només ens fem grans, però en qualsevol cas, en acaben fotent fora a coces de la dolça juventut. O sigui k ja en tenim una al bote, espero k algun dia em dóni temps per posar les fotos!! Entrenyable, bonic.

[entrenyable: d'entranyes, una cosa interna, k et pertany, i sense saber perquè, forma part de tu i com a tal l'estimes]


I el diumenge va tocar un asado argentí (aquest dia també, val més tard que mai... això d'arribar a les 15h és perfeccionable!), megabò, i les empanadilles de l'Eli, lo mejorcito!!! (tb tinc fotos, k tb van arribar tard, però algun dia, algun dia les posaré...). Agradable, molt dolç.

El calvari és de dilluns a divendres, quan veus k la realitat és una distorsió dels teus malsons i en formes part, i encara que corris, et segueix.
La glòria és quan arriba dissabte, els amics floreixen i pots, per fi, riure a cor k vols i tornar al teu món.

Gràcies.

hey girl, hey boy

pos res, aquí estic, treballant intensament... molt, molt, un no-parar.
I no tinc fotos, pq no faig res fascinant, però intentaré fer quelcom ultraguai aquest next weekwnd pq poguem tots gaudir amb oig i harmonia. (Tots? qui? pq si no em piro al quinto pino ningú llegeix el blog... snif... calen migracions per moure la vostra sensibilitat??? m'avorreixo... tinc gana... i encara em queda amanida d'arròs per dinar i sopar... és molt còmode, però porto 3 dies menjant el mateix. Al menys és sa, no? i demà cuinaré alguna altra cosa que em duri 3 dies més, i així ja haurem passat la setmana. És fascinant... arriba el dilluns i has de tornar a esperar al divendres per tornar a tenir vida pròpia. De dilluns a divendres. I després passen molt ràpid dos dies i a tornar a esperar. Quantes hores em passo a casa? quantes hores em passo sola a casa? aquest cap de setmana cal amortitzar-lo. ...
encara tinc gana...

...

porto un estres inspoorrrrrrrrrrrrrrrrrrrtable!!! (...)

En fi, gent de món, com k sempre s'acaba la bateria de la meva càmera, no hi ha fotos de la calçotada celebrada aquest last weekend, però en fi, feu-vos a la idea que va ser tan fantàstica com la paellada, amb l'alicient de veure com es cremava la mateixa barbacoa i sense que ningú, estranyament, avisés als bombers per l'intens fum que desprenia el tema.

Però res, k s'acosta setmana santa (o jo ho veig així, o ho vull veure així, o ho necessito veure així...), i tot és moooooolt car i no està el fron per brioixos.
O sigui, k necessito que totes aquestes personetes rodamons que correu per aquí, em doneu un cop de mà: idees d'on anar, o llocs barats i bonics on hagueu estat, cosetes k inspirin pau i amor i siguem tots jipis... o no. En fi, material, k segur k en teniu, pq últimament l'únic k es queda a casa sóc jo fent de maruja mentre tots esteu de camp i platja.
Balnearis, cases rurals, hotelets amb encant, poblets bonics... vaaaaaaaaaaa, porfaplisosea, cablejeu-me!

(boniques les expressions castellanes traduïdes. És com a la xarxa d'albergs, k són tan nostrats, en lloc de dir el cost de la nit, de l'estada, o dels dies, t'ho deixen ben clar amb una bonica i nostra expressió: pernoctació. Clar i català)

Salut! :-)

matant les hores...

és l'hora que és i jo estic al despatx, matant les hores, el temps, l'alegria i la il·lusió. Fa estona que no queda ningú, però jo haig de ser-hi.
Matant les hores mates els dies, i les setmanes, i si segueixes et menges els mesos i devores els anys, i abans que no te n'adones, ja ets massa gran. Massa gran per permetre't de fer allò que feies abans. Has de tornar a esperar, matar més hores i més anys per tal de fer-te més gran, aleshores podràs dir que ets gran, però tens un esperit jove. Si no és el cas, ets un criatura.

Quanta gent nova has conegut aquesta setmana? quants somriures sincers t'han dedicat? quin va ser l'últim llibre que et van regalar que et va fer posar la pell de gallina? quan va ser l'últim cinefòrum que et va fer vibrar?

quan?

quan jo n'era petitet...

Tinc plans per aquest cap de setmana. No m'espereu, no hi sóc.

carnaval, carnaval...!!!

Nens k van de nenes, nenes que van del mateix k sempre... el carnaval té algunes coses noves (?) i moltes de conegudes... m'agrada.

Dissabte

Estrés, presses, ràpid cap aquí, cap allà, corrents, anem tard...
Recollim a més gent i nem amb el trasto mòbil. Pugem, carreguem, descarreguem...
Finalment arribem a Bcn, on trobar lloc per aparcar és degut a la gràcia divina, i com k aquesta no existeix massa, et quedes llaaaaaargues estones buscant lloc, fins k algú marxa i per fi, amb sort, pots aparcar.
Estrés, ràpid, és tard.
I de cop, t'hi fiques.
Entres al mig de la multitud.
Una increïble sensació de calma, de pau.
El dia és tebi, no fa fred i encara hi ha solet.
Una immensa columna de gent avança per gran via, pausadament, passejant, juntets però sense estar aplastats. Estàs al mig de Barcelona i tothom al teu voltant parla en català. Passejant a peu per gran via, sota un solet de tarda en una catalunya que sembla existir.
No hi ha presses, no hi ha estrés, estem en un petit núvol, i simplement deixes que el teu cos i cervellet descansin en un suau coixí de pau interior.
L'esdeveniment transcorre tranquil, sense aldarulls, sense presses ni corregudes.
Avis ("'el boti boti boti, espanyol qui no boti!' no és vàlid pels jubilats, eh!!"), pares amb nens, jovenalla i gent de tot tipus, tranquils, anar passant.

Semblarà absurd, però va ser un petit trosset de cel. Aguantar cada dia la hispanitat de Bcn i k al arribar a casa al vespre, cansat i exhaust sentis per la TV algun desgraciadet comentant que es censura el castellà, va crispant els ànims. Trobar-te al mig de tanta gent, tanta pau, tant tranquil, simplement, era agradable.

L'Aram es pira!!

L'Aramet se'n va una temporadeta a la Índia... a meditar i fer cosetes d'aquestes de jipis... esperem que sigui prudentet i torni sencer...!!

abre los ojos

notes el vent fred del matí mentre esperes, pq esperes, com cada dia, k arribi el tren, mentre el maleït vent no deixa de bufar, i tu, esperes.
Espero.
I espero sense més impaciència que la usual.
Espero i noto alguna cosa.
Estrany. No passa res.
No, encara està aquí.
Sacseja el cap, que marxi.
Fa fred però ja no el noto.
El Golum em crida.
Em cirda dins meu.
M'absorbeix.
És la mateixa imatge que a Trainspotting, quan l'Ewan es col·loca, i del xute que porta és absorbit pel terra, en les seves pròpies profunditats.
Profund, pq em perdo dins mi mateixa, natural pur i sa si ho vols. Sense drogues.
Però m'enfonso.

El tren ha marxat.













Mig minut després k el treni arrenqui de l'estació, jo ja estic bé, però és massa tarda.
Massa no és suficient.


El meganen em porta a l'ambulatori. Tb ha perdut el tren, aguantant al golum.
Aconseguim el justificant mèdic.
Un altre dia per fer de maruja.

Ordeno el pis, frego i el puleixo, mentre espero k vingui la mama, que quan arriba, ni està prou net, ni prou ordenat, ni prou polit, o sigui k s'hi posa a la que em despisto.


Aaaahhh...
en fi, aquí estic, al sofà, tranquila, simplement, anar fent.




La meva perspectiva, neta, clara i ordenada, des del sofà.
El k estic pensant, la boníssima fideuà k vam fer la setmana passada.
La vista k la perspectiva té de mi (...), des de la seva dimensió en la qual els humans movem els objectes, però no som visibles. Estic al sofà, amb el cap sobre el coixí blau, però los otros no me ven, pero me intuyen...

més val tard que mai

aquí, fent no res tal com mana un diumenge... a part, clar, de continuar fent el marujeo típic i neteja i ordre i... uf, tot el k no es pot fer entre setmana...

oh, hem aconseguit conectar el joc bèstia d ela play, l'eye toy, k cansa com un diable!!! wow, més val k entreni, pq feia mesos k no movia el cul!! m'ofego! arrrggghhhh!

en fi, k tinc algunes fotos més de london... ja fa temps, però en fi, k les tinc ara... (i ejem, en tinc més k encara s'han de revelar...)



al museu de cera i d'altre de per allà... però ara k m'hi fixo, falten fotosd k vaig escanejar i no tinc al cd.. uiiiii, quin caos...

apa, vaig a planzar, posar la rentadora, fregar els plats i marujeos varis... per tenir temps a jugar, jejejeeeeeeeeeee


salut!

(sí, la enana rossa és la Buffy!!)

Nivells

Comences fent paellades...

i la cosa evoluciona cap al tema barbacoa... ja només ens falta cantar en Georgie Dann... el cas és k encendre un foc a l'exterior, després de 2 dies seguits plovent i baixes temperatures... no és fàcil, no.

I com s'arregla això? Amb mmolta voluntat dominguera, alcohol, pistoles de calor i xixa, molta xixa per posar a la barbacoa!!

A la vostra salut!!

(agraïments a la Sandra i en Noel per aguantar-nos... no és tan fàcil!)

avenços i fotos!!!

Pos ara estic a caseta, després de dormir 12 hores... així van les setmanes, tota morta de son, i els divendres caure esgotada a les 8 del vespre, fixa't, és la única manera d'aixecar-se d'hora el dia següent... caure adormit i fet puré.

Avui ha nevat, diuen. L'excursió del dia era anar a Vic, però ves a saber tu com estan les carreteres...

Estic escrivint des de casa, des del meu superordinador, apalancada al sofà... ja ens funciona internet i les connexions inalàmbriques... és fantàstic. El menjador és cada dia més bonic i ordenat, cosa misteriosa i agradable. Les cortines ja estan a mida, tots els mobles organitzats, una planteta penjant del sostre... és maco viure així... només el cap de setmana, clar, pq els altres dies no hi ha temps ni per saber on vius: arribes, sopes i a dormir, no fos cas que hi hagués sort i poguéssim llevar-nos a les 7. Nono, ha de ser abans, estres, estres!!!

Al vespre baixaré les fotos de la paellada, k va ser sorprenentment bona. Sí!

I apa, vaig a explorar això del tema neu k diuen k hi ha.

Jipi, no tinc les pelis k demanaves, no sé, mmmm... segur k a un videoclub les deuen tenir...

apa apa, després, més!

salut!



apa apa, algunes fotos!!

paellada i nevada del carajo a Vic i rodalies... sortir de la Garriga i trobar neu, passar per la c-17 a 25 km/h, kedar semicolgat a Tona... mmm..., k bonic!!

NO TINC TEMPS ARA, NI NORMALMENT INTERNET...
NOMÉS DIR K ESPERO AVIAT ES RESOLGUIN AMBDÓS EFECTES.... i k aquells k han rebut la senyal, la "llamada", es comuniquin amb l'emissor.
salut

i ja que hi som,

BON ANY!

Puresa

Torno a tenir fred als peus. El meu panelló del dit petit del peu esquerre em molesta. Porto unes estúpides sabates que són tan incòmodes com fredes. I lletges, ja k hi estic posada...
Però no permetrem, jo i les meves múltiples personalitats recorrents, k les coses segueixin per aquest camí...
NO!
Me'n vaig!
Sí!
M'en vaig a l'Illa!
Yeah!
Vaig en busca i captura d'unes fantàstiques botes, descomunals, brutals, tremendes, grandioses, fantàstiques i fabuloses. Botes multiusos, k aparentin ser mones i siguin recòmodes, k pugui semblar nena-maca però pugui patejar a algú en cas necessari. Botes anti-panellons.
Sí, estic decidida a encaminar d'una altra manera la meva vida...
el camí de la càlida comoditat.
I mitjons, em compraré mitjons negres i jaquetes, i jerseis i i i....................................

aaaah... :-)

mama, és broma, només vaig a mirar, NO em compraré RES. Nooooo, què vaaaa...

P.D. el títol no té res a veure, però he oblidat la idea inicial...

dinars familiars...

sense comentaris...

Surcoman's power

Reuneixes a un grup de psicòlegs pringats i el k resulta és un jolglorio.
És el més semblant al paradís de coneixo.
Una colla de personatges particulars, units per allò k manca: la serietat.

Estic en procés d'aprendre com es pengen els vídeos. De moment, fotos en una qualitat pobre i una explicació mediocre, però qualsevol està per fotorreportatges entre carcajades...

i us asseguro k, al despertar, encara tenia en surcoman al cap...

núvols

Retorn a la ciutat on el fred intens ve a ser una coseta càlida càlida, dolça dolça...
Okupant una casa i dormint en un catre malestant, mentre torna a començar tot el procés de construcció. Altre cop...
Però torno a estar a la terra on es pot ser feliç sent pobre.

Primer pas: agafo el carnet de l'Europolis de ma germana i em regalo 2hores del més autèntic i fantàstic dels balnearis. Hidromassatges, piscinetes, sauna, banys de vapor d'eucaliptus, banys de llums relaxants, fregues de gel i passatges de contrastos d'aigua gelada (i no, no cobro comissió, catxis, per dir com mola aquest gimnàs!). Un-dos-tres, la meva esquena reneix i ja vaig començant a semblar jo altre cop.

Segon pas: em disfresso de profexional executif i vaig a la caça del lloc de treball perfecte. Aquell, vaja, en el qual es treballi poc i es cobri molt. És un pas k haig de perfeccionar, vaja.

Tercer pas: comprovar el congelador. Es busquen croquetes. Tendres, sucoses i ben grosses. Me les menjaré amb molt de gust i plaer després i només després d´haver saborejat les fantàstiques costelletes de xai k m'esperen a la nevera.

Quart pas: recuperar-me del megagripasso, cosa k estic aconseguint... deixant fet puré a tothom k passa pel meu costat... ejem, ho sento...

Cinquè pas: quedar amb tota la colla de jipis, freaks i altres monstres k corren per aquestes contrades. I sense por, eh!!

oh! les costelletes de xai em criden! ara k ja puc, miraré de començar a penjar tot de fotos... en un altre moment, ejem!!

salut!!! :-)

flotant en un núvol...