Cròniques, IVª part. Sensorialitats

Sento un soroll, identifico, sona el despertador. Instintivament, abans d'obrir els ulls, es mou la mà dreta, k per norma general es mou sola en busca de l'aparell transmisor de l'escàndol matiner. Però sempre pots escollir el k fas, i avui escullo, avui desitjo percebre. Pot semblar estúpid, gairebé sempre estem percebent estímuls, et preguntes per què avui ha de ser un dia diferent. Perquè pots percebre de forma conscient allò que normalment acceptes com a rutina inconscient.
Sento un soroll, l'identifico com a despertador. La meva mà dreta es mou instintivament, però noto el tacte dels llençols entre els meus dits; és un cotó blanquejat i usat, però no vell, i té un tacte familiar agradable. Aixeco la mà i puc notar com talla la cortina d'humitat calenta que forma l'ambient, es posa sobre el meu telèfon que és el k emet el soroll, noto el plàstic tebi, apreto, la pell del meu dit s'enfonsa contraposant-se a la tecla que he apretat. Silenci. Sóc conscient com estic al límit de la meva consciència, en aquell punt que puc escollir entre si anar-me'n o retornar, si caure a les mans de Morfeo o despertar, si anar a aquell mon on tot és possible o començar la realitat. És com quan t'hipnotitzen, k et diuen k t'adormiràs quan conti fins a tres, i quan sents el "3", pots escollir entre ser seu, o estar perdut en tu. Igual. Jo tinc tendència a perdre'm, al cap i a la fi ve a ser el mateix.
Torna a sonar el despertador als 10 minuts, i accelero el procés, via gandula: faig aixecar a la Marta pq es dutxi primera mentre ronronejo una mica més.
Baixem a esmorzar, i l'horrible suc de pinya sintètic es descomposa a la meva boca (gràcies a la meva fantàstica elecció del dia conscient) en aigua i pols edulcolorant i saboritzant, un fastiguet k ràpidament em fa sentir una mica pitjor.
És dilluns, decidim anar a les coves del drac. Les coses han canviat molt des de fa 10 anys, i ara hi ha muntanyes de guiris per tot arreu. Després d'una estoneta de cua, entrem, la suor baixa pel front, les galtes, el coll, l'esquena, i puc notar com cada goteta llefiscosa em recorre, però no per això les multituds k m'apreten sembles estar disconformes amb la nostra proximitat.
La meva decisió no sembla avui encertada, les muntanyes de turistes fan via ràpida per dins les coves, t'aplasten, et molesten, criden, fan fotos, destrossen tot el k podia haver de místic a les coves... Però passats 10 minuts desapareixen, guardats en una caixa de sabates, perquè les seves ànsies de primerencs els han privat d'observar la cova en calma i ara fa més de mitja hora que s'esperen en una gran sala, on quan els últims arribem, començarà un concert.
El concert comença mentre darrera meu, un nen no para de parlar en veu alta, motivat pel seu pare, del mateix CI. Per sort, el concert és breu i la tortura de no haver-lo disfrutat el més mínim acaba.
La tarda transcorre tranquil·la dins una apacibilitat a la que em podria acostumar sense cap dificultat. És com apagar el cervell i ser feliç. Aigüeta tèbia per calmar el cos i l'ànima. Notar com llisca per la pell, suau.
És de nit, tot és confús, però quan em trobo estic al mig del mar, més aigua càlida, però terriblement fosca, i els meus circuits sensorials s'exhalten, m'avisen. Nonono! Aigua fosca no! Tensió, adrenalina i cames ràpides, per més tropical k sigui la platja no m'agrada l'aigua fosca.
Però no deixa de ser un món dolç en el k tot és possible, i penso que seria fantàstic poder-ne formar part, estar sempre amb el cervellet desconnectat i no parar de somriure; ser feliç així. Sempre que siguis capaç de creure't que no hi ha res més endavant, clar.