brillant

no sabria com definir amb la mateixa intensitat l'espectacle tan brutal, tot i k brillant és el k, en principi, millor ho resumeix visualment.

Aquest cap de setmana ha estat festa major al meu bonic poble. Això significa k han tallat més carrers de l'habitual per a ús peatonal. El meu poble és un lloc on cada cap de setmana s'inventen alguna història per omplir la plaça i moure la gent. És maco.
Al ser festa major han mogut cel i terra, han fet fires, mostres, cursos, concursos, concerts, curses, migdiades populars i tot el k es pot inventar, gairebé.

Ahir al vespre van fer el castell de focs.
Jo recordo el castell de focs de les festes majors de Tona, i tirava entre molt pobre i miserable. Vaja, k hi ha particulars k s'hi deixen més per sant Joan.

També recordo un festival internacional de focs artificials a San Sebastià, a la platja. Tot molt maco, oh, sí.

Però els focs del meu poble van ser millors.
Molt millors.

Comença amb focs i llumetes i cosetes k pugen i peten. Un espectacle generós, però habitual. Comença un crescendo amb moltes llums, i més, moltíssims globus k rebenten i es transformen en colors, llums k esclaten i es converteixen en estrelles (literal, el cel cobert de formes d'estrelletes de 5 i 6 puntes) de color daurat, vermell, verd. Cohets k pugen i rebenten i de les seves restes explotades en sorgeixen novament enormes boles de llum i color i espectacle i aquestes noves estrelletes k mai havia vist, estrelles de dibuixos al cel real. Palmaretes daurades k pugen i fan una pluja d'or, milers d'espurnes al cel, algunes parlmeretes k rebenten, i les seves espurnes estallen també en centenars i milers d'espurnes d'or i brillantor.
I al mig de tot això, una immensa palmera. Una base enorme, altíssima, una explosió k ressonava amb el montseny a les espatlles. El cel negre retallat amb una silueta amb poques ganes de difuminar-se, sinuosa al mig de la foscor, tantes espurnes tan petites.
Pensava k aquí s'havien gastat la meitat dels focs, en aquesta palmera.
M'equivocava.
A Tona l'exhibició s'hagués acabat als 2 minuts. Aquí en portavem 5 d'espectacle magnífic.

Seguia un raguitzell d'explosions, molt so, molta ll'um, bombes de llum esclatant amunt, ensordint la població i acollonant al personal, jo pensant en reciclar el refugi de la guerra (petava com poques coses bones peten) simulant des de la meva freak perspectiva una invasió alienígena amb naus lluitant i explorant a l'espai, escultures zigzaguejants daurades, tb en espiral, en forma de V grogues verdes i vermelles, i després d'algunes palmeretes petites (és a dir, d'aquelles k pugen i fan una gran explosió de colors i or, però notes k no són realment, autènticament immenses), una de les grans. D'aquelles k cobreixen el cel. Immensa, des de la base fins dalt de tot. Amb una gran explosió k deixa el cel cobert. Veig algo k puja. Però què...? Ressegueix la base de la primera. És una altra megapalmera. No pot ser. Explota i veig pujar una tercera palmera. I una quarta. El cel no és només completament daurat, sinó que la capa d'or s'extén per sobre de tot el poble, fent la sensació d'explosió nuclear, pero a lo lindo, pujant primer cap amunt, aplastant-se per dalt i extenent-se per cobrir la màxima superfície, aixamplant-se, creixent-se, immensa, 5 immenses palmeres sobreposades cobrint el poble, el cel, la gent, els vilatants k flipats, aquest cop es callen els aahs i ooohs en catxondeo k hem dit tots durant l'exhibició, i simplement mirem cap amunt, al·lucinant (i com a bona maruja, pensant k demà el poble estarà cobert de cendra).
Les espurnes descendeixen lentament, sense voler marxar, el sostre ja no és negre sinó k durant una llarguíssima estona guspiregen aquests milers de milions de petits punts daurats.

L'espectacle segueix, i es fan més zigzags al cel,més batalles galàctiques i més V de colors i més explosions globus tutifruti, però tots sabem que ja ho hem culminat, que és algo màgic, i quan acaba, després de 10 minuts gloriosos com jo no recordo haver vist anteriorment, se senten aplaudiments i es veuen somriures a la cara de la gent.

M'encanta el meu poble.

Vaaaa... ja podeu començar... ;-)

L'altre dia em vaig comprar uns bitllets high class per anar a Sevilla a veure la piltrafilla aquella de Mireia, la k es mou.
Buenu, high class-high class no era, però teòricament no era una low cost, tot i k el preu era de mercadillo. El cas és k no ens van donar ni uns cacahuets, casumdena!
Vaig trobar a aquella noia a Sevilla, i em va fer caminar sense descans aproximadament tooooooooota l'estona k vaig estar en aquella ciutat, exceptuant un parell d'hores de tumbing al sofà.
La ciutat, vista la tenia (a Dios gracias!), o sigui k vam fer una cosa molt estilosa com és donar voltes a la catedral. Només ens faltava un fuet de 7 puntes i semblava k féssim una penitència.
La primera vegada k vaig anar a Sevilla em va semblar una ciutat molt maca, molt ceramicosa i enrajolada, amb patis molt macos i, buenu, maca realment.
Aquest cop havien tret els cotxes de davant la catedral, convertint-la en una zona peatonal. Però no hi havia la vidilla k jo havia vist (de fet, era cap de setmana i a l'estiu ja no quedava la moguda estudiantil que hi ha entre el curs). Era una ciutat estranya, amb edificis i places i caserios i patis molt macos, però... mmmm... no sé... li faltava un xic d'encant aquesta vegada.

El k em va quedar claríssim a la festa major de Triana, és k som dos paisos diferents i amb cultures diferents. I amb un prototip de bellesa claríssimament diferenciat. Des de la meva perspectiva (a vegades brutalment restrictiva quan em ve en gana, ja se sap, sóc bona però no tant), allò semblava la passarel·la dels horrors. Em refereixo no al fenotip k pot tenir una persona, això no és una cosa k es pugui triar, sinó a la forma de... mmm... acondicionar aquest fenotip per sortir al món exterior. En fi, coses culturals, com els kinomos al japó o els vestits de tirolès, suposo.



El cas és k ja he tornat, i com k m'he portat molt bé molt bé molt bé, però que molt bé, i la setmana k ve és el meu aniversari i s'acostuma a felicitat al nascut en lloc de a la persona que va portar al mon a la criatura (cosa curiosa, pq qui fa la feina és la mama), i resulta k la criatureta sóc jo, i com ja he dit, m'he portat molt bé molt bé, però que molt bé, ja podeu anar preparant els fantabulosos regals k m'oferireu com a ofrena a la nena nascuda el dia 1 d'agost (oséase, jo). Com k la discreció i la vergonya són útils a temps parcial, en aquests moments, fora, apa.
A les meves mans ja ha anat a parar la coseta verda petitona més maca del món, k treu musiqueta i casi casi em saluda de lo bonica k és. Es diu Pod, de cognom Nano, i com k és meu, li poso al davant I, de jo, pq últimament parlo en indi, i així li dic I-Pod-tu-fer-música, i anem convisquent alegrament ( li parlo mig anglès mig català, perquè quan sigui gran [si hi ha sort i el cuides bé, algun dia potser es converteix en un Mac] sigui bilingüe).

S'accepten somriures, postals (abstenir-se musicals, siusplau, per pietat), felicitacions verbals i per sms, mails, plantes (de les automàtiques, k avisen quan necessiten aigua), pastissos ben bons, rentadores, gespa artificial (uns 10m2), matalas (de 1.35), armaris ben grans per l'habitació i també un sofà de 3 places nou k càpigui al menjador. I bueeeeeeeeeenu, va, tb accepto una taula i cadires d'exteror per a la terrassa, va.

Jolin, el k es fa quan no es té ganes de treballar.

:-D

Regal de la Germana Gran :)

maco

Darrerament he estat pensant (sense excés d'insistència, però amb nostàlgia) en uns contes il·lustrats k teniem quan erem petites. No sé pas d'on sortien, em sona k venien d'algun aeroport, però a mi m'agradaven molt. Cada conte era protagonitzat per un ser monocroma k tenia alguna particularitat en especial; hi havia el Don Feliz (com un smile, groc, amb mans i peus), Don Gloton (vermellós, si no m'equivoco), Don Malhumor, Don Miedica, una Doña de color rosa fuscia k no recordo el nom (però portava un barret), i el més maco i simpàtic de tots, Don Pupas. A saber on paren ara aquests contes.

El cas és k l'altre dia passejava jo per una ciutat gris, bruta, k fa pudor i està plena de gent amb presses, quan en una de les seves botigues (grans, netes, i plenes de gent amb presses) vaig trobar... el Don Feliz! la Doña comesdigui! i el meu Don Pupas (blau, sempre ple de benes pq s'ha fet mal). Estava estampat en una samarreta rosa xiclet, francament horrible, però el vaig rescatar d'aquell antro i me'l vaig emportar a casa. Continua estant enganxat en aquella samarreta , però ara està en un lloc maco i el cuidaré pq no es vagi fent més pupes, i aquella samarreta horrible és ara la més maca, pq el Don Pupas ha tornat.

[per si algú vol anar a alliberar més Dons i Doñas [vaaaaaaaaaaleee, en original estan en anglès, Mr. i Ms.] la botiga aquesta és el Zara. A por ellos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!]

VENJANÇA !!!!!!!!!!

m'indigno sense mesura.

Busco llibres k sé k he de tenir però no trobo. El mateix amb els dvds. Però ara busco els llibres.

Veniu a mi.

La meva amnèsia és parcial, i tinc records borrosos sobre qui té què, però haberlos, haylos.

Veniu a mi.

En primer lloc, qui tingui El juego de Ender ja pot volar cap a casa meva. Espero rebre un allau (en l'escala proporcionada) de bona gent k s'interessa per mi i casualment em vol retornar algun llibre.

Busco tb un llibre d'algun autor d'aquests, del k se'n diu best-sellers, un llibre gruixut k és difícil de perdre, i en el qual hi ha el nom de ma germana a la primera pàgina.

Mala gent, mala gent...

I si no veniu a mi...

us maleïré, a vosaltres i a la vostra sang, als fills dels vostres fills i a tota la vostra descendència, amb un profund i terrible secret...

no temptem a la sort.

veniu a mi, k us tinc fitxats

(i esteu a punt de caure'm molt, molt malament...)

>:-(

aixxxxxxxx...

en realitat en aquests moments tinc molta feina... i a déu gràcies!!!!
després de passar gairebé 2 mesos d'un intens avorriment fent veure k treballo, per fi la noia del bombo ha agafat la baixa i tinc feina per un tubo! Fins i tot podria arribar a estressar-me, mira k bé! (si tingués aquesta capacitat, clar...). El cas és k ara estic ben distreta i per fi les 8'5hores em passen d'una forma més lleugereta, no mortal. Si tinc una immensa taula plena de papers, i els k encara em falten!! Aaaaiii, k macooo... potser algun dia em canso (bé, no és k ara estigui fascinada), però de moment em distrec i menjo bé (per dir-ho d'alguna manera).
El cas és k escriuria des de casa per no perdre temps aquí, però els de telefònica són cosins germans dels de renfe, o sigui k amb les mateixes estem (circumstàncies).

De mentre, fa calor i es va fent, rego les plantetes i em menjo les maduixetes del meu... jardí? no, terrasseta, però suficientment gran com per tenir-hi maduixetes i espàrrecs i tomaqueres mutants i fins i tot asquerosos bitxos aquàtics. Molts.

I cada dia k rento el cotxe plou. Aiii...

No tinc vacances però una bonica piscina al gimnàs, i una hamaca a la terrassa i...

millor em poso a fer feina.

Espero tenir internet aviat, de mentre aquest post és per dir k tot va bé i nar fent, en una agradable i endormiscada pseudo-rutina estiuenca...

estic a caseta còmodament i relaxada, i acabo de veure els vídeos tan entranyables k posa la miri al seu blog, i em trobo encara més millor (juju) al saber k hi ha tants freaks al món. (els k no tinguin accés, a buscar The Cee Experience al youtube)

Als matins em llevo i agafo el cotxe (el k en 6mesos gasta menys en gasolina k un bebé en pilotes de bàsquet) i vaig a treballar. Carai, sona bonic i tot. Vaig a treballar. Juju. Després em passo 8hores asseguda en una taula (o pululant) fent veure k treballo, mirant fixament una pila de papers k he posat prèviament a la taula, en un lloc k és una oficina, però de les de poble, amb fàbrica i això, i no cal anar amb traje ni fer de super-guai.

A les 17:30 surto i veig les ovelletes pasturar davant de la nau, mentre algun dels k estava dins treballant ha sortit tan puntualment com tots els altres (si l'horari diu fins les 17:30, és a les 17:30, i fi), i està donant de menjar al gat k ronroneja sempre pel jardí.

Arribo al meu poble taral·lejant algo k m'he inventat i derrapant amb el fordfi, on paro al caprabo a fer alguna cosa indefinida en la qual tardi menys de 5minuts, i si hi ha pressupost i espai al congelador, em passo per la sirena.

Derrapo una mica més i m'indigno amb els semàfors de la comarca k han anat a parar tots al meu poble i els conductors lents k m'obligaràn a menjar-me un altre vermell. Busco lloc i aparco.

Arribo a casa i són les 18h.

Són les 18h i tinc tota la tarda per davant, puc anar a la plaça a prendre algo (k no a robar, eh? fer un beure, k diuen els d'altres pobles), o puc anar al gimnàs, o estirar-me a l'hamaca, o puc passejar, o anar a la fruiteria, o quedar-me llegint un llibre al sofà.

T'imagines k la vida et robi temps (cal dormir per viure, cal treballar pq et deixin viure a algun lloc) i no obstant, encara et quedi (bastant!) temps per a tu mateix/a (o pels altres, vaaaaaaa...)?

La bomba tu!!!

(jujuju)

Hi ha dies k poso fotos i d'altres k escric.

Quan arriba el vespre i obro l'ordinador, tot allò k ha passat fins aquest moment, queda borrat o en un segon o tercer plà molt molt llunyà. És més fàcil inventar-me alguna història fascinant i transmetre com a autèntica la irreal situació creada k recordar i plasmar de la mateixa manera allò k he viscut. A vegades és com si estigués en stand by. Durant el dia faig coses k la meva ment conscient no processa, i al vespre, o a la nit, o al dia següent en capto part. En el fons m'alegro d'adonar-me'n, gairebé sempre val més tard k mai. Gairebé.

O sigui k de moment, continua la desapassionada ruta mèdica.


Ahir al matí vaig anar a Granollers i vaig tornar, ben ràpid, perdent ben bé el temps, fent un cercle complet i bonic. Per què i com són temes k no vénen el cas ni tenen cap trascendència. És, de fet, un punt k podria ometre, però com k la majoria són mals lectors i agraeixen fotos, però a mi plim, k el blog és meu i no obligo a ningú a llegir-lo, i em serveix de psicoteràpia gratis (no em cobraré a mi mateixa) pos ala, a xinxar!

Acte seguit vaig anar a l'ambulatori, on m'hi vaig esperar ben bé 3/4 d'hora (vale, només 35min més de l'hora de visita k tenia concertada, els altres 10 min els vaig posar per voluntat). Anar a la seguretat social és com dir k et vols morir lentament. No tots els llocs són iguals, hi ha algun ambulatori ben rebonic (al menys el de tona és fantàstic estil star trek, no sé, deuria tocar eleccions poc després de la construcció), però en fi, la majoria, no. Com a l'hospital de granollers, lloc tètric donde los haya, en el k esperava en un passadís abandonat a que em féssin una radiografia a la pota, veient dibuixos de nens enganxats a les parets just al costat de la sala de radiografies amb el bonic símbol de radioactiu, mentre se sentien estranyes veus sense k aparagués ningú. Situem-nos, no estem ni a tona ni a granollers. Ambulatori. Buenu, pos normalillo. Un pobre sr. gripós va esperar molt més k jo i no sé si encara està assegut allà, el pobre.

Uixxxxxxxxx, k el sopar ja està fet i això ha d'acabar aquí...

sé k no interessa a ningú, però quan em vingui en gana continuaré amb el relat de la Dra. Guai, la meva mandíbula ballarina, la meva última visita al dentista i la Dra. Zen, i l'abuelito k toca aquesta vegada a fer-nos les classes d'hipno.

>:-P

dec tenir cara de tonteta. O això o hi ha certs tipus de metges k entrenen anys a la facultat per menysprear els símptomes k té la gent. Vale, una cosa és k, per exemple, jo em maregi i digui k em moro. Noooooooooo, no em moro, és una exageració. L'altra cosa és k, per exemple, digui k em maregi i el personatge amb estudis de medicina em pregunti si n'estic segura k em marejo. K potser ha estat una cosa etèria. O no realment viscuda. O potser algun efecte para-psicològic sense causes. A pendre pel cul, home ja!
Una cosa és k la meva dentista sigui bona persona (...) i bona metge (això sí, al menys per a les meves dentetes), però d'on ha sortit la resta de freaks?
[nooooo, no m'estic morint ni em passa res estrany, només estic fent ruta mèdica aprofitant ara k tinc temps. Senzillament, acumulo totes les revisions de fa 5 anys i fins d'aquí 5 anys en aquest moment, així ja ho tinc fet, no?]
En fin pilarín, he passat uns quants dies sense comentar res de la meva ultrafascinant vida quotidiana, i sí, tinc més a comentar,però és k m'encanta ficar-me amb els metges (argh! va, va, k surti algun psicoanalista i digui k la meva frustració és ser psiquiatra!!!). Vaja, k comencen Herois i fa temps k ho volia veure. Salut!

Aquells sers estranys

Em desperto ben d'hora per anar al dentista; aquest cop no vull arribar tard i que em renyi la doctora. Arribo a sants estació i decideixo comprar una t-10 de 4 zones, així ja la tindré per la tornada, però el meu estat mental sembla no ser l'òptim i em surten 4 t-10 de 1 zona. Encara és d'hora i els sers humans no s'han emportat gaires punyalades, o sigui k em poso un somriure i vaig a les taquilles i després d'una excursioneta, sembla k aviat tindré els calerons. M'afanyo pq la dra. no em renyi.

Em planto a la sala de tortures blanca i de pago i a recepció em pregunten el meu nom i el de la dra., però no em sé el seu i per sort el meu fantàstic enginy no surt àcid encara, i me n'alegro al veure un cap que s'aixeca dins la recepció que em mira i diu "sóc jo". Buenu, de moment encara no anem malament del tot, al menys vaig a temps.

Em criden de seguida i entro, i vinga som-hi, agulla al canto, sense perdre el temps. Avui l'aviso que és possible k em maregi, i ella em diu que i què, com si es preguntés a sant de què li explico la meva vida. Prenc notes mentals mentre me la miro amb cara de "tia tia tia, k si t'ho dic et queixes i si no també", k ella interpreta correctament, i em salta amb k tot està aquí dins, senyalant el seu crani. M'abstenc molt notablement de comentar-li els meus estudis (pá qué?) i de dir-li a què em dedico en aquests moments, mentre dins meu projecto la imatge d'una platja idíl·lica i intento sentir la olor del mar i les veus de la gent gaudint, un autèntic so hipnòtic. Em començen a fer coses estranyes k no sé què són, pq jo només veig una platja. Noto algo. What will be, will be??? pos no sé, però obro els ulls i arquejo les celles, en senyal de "uep, quieto-parao!", i, com m'agrada aquesta dona, tb ho interpreta correctament i canvia el procediment (cosa estranya, pq m'estava punxant amb algo i passa a raspar-me amb algun altre algo). Torno a la platja. Bajo el mar, bajo el mar, con las sirenas, y las sardinas, bajo el mar dubí dubá... M'injecta el mateix líquid amarg que l'anterior vegada i, de la mateixa manera, em començo a asfixiar. No hi ha platja, hi ha una ametlla amarga dins el meu coll, escolant-se per la gola, m'ogefo. La dra. és llesta, veu k sóc un personatge freak i em recorda k respiri pel nas. Obro els ulls, alço les celles en posició de "ah, clar" i noto k respiro perfectament per més ametlles amargues k tingui a la boca. Vaig a la platja i em diu k no, k torni, glopegi i ala, k ja hem acabat. Me la miro pensant, carai, k bona k ets, oh oh oh, i ella em mira pensant, sí, i al menys tu avui no l'has liat tant, i les dues contentes, s'acaba la visita.

Emigro a zones càlides i em planto a la facultat, on es celebren les 8enes jornades culturals. M'aproximo a la barra k han muntat els estudiants i no veig ningú conegut. Miro pels voltants i tothom és molt feliç i jeuen a la gespa i estan contents i fan el jipi. No hi ha cares recognoscibles. Uixxxx.... M'integro i jec. En un termini breu de temps comencen a aparèixer a la convocatòria els vells dinosaures. Apareix la Roser, en Ferran després de més de 2 anys d'absència, la Maria jipi, en Manu, la Nataixa, la Paula, els Marcs, la Doa, en Jordi... Per a nosaltres és un fet històric, per absurd k sembli. Situats al bar dels iaios (pel geriàtric k té al costat, el nostre campus té de tot!), comença una interessantíssima taula rodona amb temàtica múltiple, pures vitamines pels cervells allí reunits. Entre altres, s'ofereixen diferents perspectives de tot plegat. És un dels moments en k t'adones de la utilitat de tenir amics psicòlegs; la teràpia, igualment beneficiosa, és gratuita.

M'adono que existeix la possibilitat que el meu cicle kàrmic no acabi en aquesta vida, i en part, em desconcerta.

Avui he après coses noves.

Embriagats de benestar passegem per la facultat, com si fóssim un iogur bio, renovats por dentro y por fuera.

Tots sabem que la glòria no és eterna i ens retirem a una hora sàbia.

El món segueix girant, i de moment, nosaltres també.

de dits regordets, kens i altres fets particulars

el meu dit ja no està lila, però no s'acaba de recuperar de forma normal. Està regordet, com quan a una persona li sobren uns 5 kilets, al meu dit li sobren uns gramets. Està uns mil·límetres més "ample d'ossos" del k estava en un passat saludable. Quan camino segons amb quines sabates em fa pupa i no ploro pq sóc una nena forta i valenta [ara ja treballem les regressions a les sessions d'hipnosis, tot i k és evident k la frase anterior no hi té res a veure; no em consta haver sentit res similar en ma vida]. En fi, k tinc tots els dits del mateix color, però el meu segon dit petit del peu dret (té nom aquest dit?) està més grassonet k tots els altres, i està la mar de mono, se'l veu bonic i frondós, ben alimentat... però, es quedarà sempre així? quanta gent es fixa en els peus de l'altre gent, per exemple, quan va a la platja? i a la piscina? i a la feina? i pel carrer? k sapigueu k el meu dit nou em queda la mar de bé.

---------------------------------------------------------------

El meu profe d'hipnosi és com en Ken, el noviete de la Barbie. Hipnotitzar, en sap. Té bon to de veu i experiència. El k no sap s'ho inventa, i a vegades no s'empana del k diu la gent i ho interpreta al revés, però amb l'experiència, ho dissimula prou bé. Com a profe, no té ni punyetera idea de com funciona un aparell de DVD o un ordinador, tot i k té poc més de 40 anys.

El cas és k no té una sola arruga i llueix un to de pell moreno tropical curiós per un gironí. Porta un pentinat tipus "xulín", com el k portava en Damas quan anava al cole. Jaqueta de pana i samarreta coll alt. A vegades entén malament una pregunta i adapta una teoria pq concordi, i tots flipem pq la pregunta anava en sentit contrari. És, senzillament, un tio particular. I no és mal profe.

------------------------------------------------------------

En veritat, hi havia més a exdplicar, però m'estic perdent la peli de'n Harry Potter. No és trascendental, però buenu, mira, em distrec...

;-)

300

Trescientos. Buenu, per un català de poble, d'aquests amb accent tancat, estil jo, dir trescientos significa un alt nivell de probabilitats d'ensopegar amb la c, aquesta c mestissa de z, c i s. Clar que sempre és millor dir trescientos que dieciséis.

En fi, k just ara torno del cine (el de darrera casa... m'encanta tenir-ho tot a 3 passes... poble petit i ben assortit!), de veure la cosa aquesta. K te la mires en plan persmectiva de còmic, dibuix gràfic pels més snobs, vinyetes en cinema i tot el k vulguis... però en fi, k no deixa de ser una peli pèssima, terrible, atemptant. Distreta, k ja és molt. Una mica de sang (però poc fetge, les entranyes no surten enlloc, tot i k uns quants caps voladors hi ha), molts efectes i molt croma, batalles èpiques i actors no massa bons. El rei persa és clavat a l'Apofis de Stargate, i l'arbre d'empalats és just una rèplica de l'arbre del dolor dels Cants de Hyperion, i en Leónidos o com es digui, és fantàstic, han anat a un museu i plasmat la cara de les monedes espartanes en un tio k sí, ho clava, té el perfil.

Vaja, k si algun tio s'avorreix molt i té ganes de distreure's una estona, i a canvi està disposat a pagar 6€, cap al cine.

En canvi, si alguna noia té 6€ de sobres, corrents cap al cine!!! La peli té altres alicients k no he comentat!

------------------------

A l'apartat de links s'inagura el nou enllaç pel blog de la Mireia, estil crònicas de un fràguel viajero, relats des del sud estrany i estrany. No deixeu de visitar-lo!!! [k la resta de la península és un lloc estrany i inhòspit, ho séeeeeeee, però llegint el blog des de casa no ens tiraràn pedres per ser catalans i ateus!! Mireia, els has dit k ets catalana o et fas passar per gallega? ;-) ]. (Per altra banda, també agraïria k deixéssis de canviar el nom del teu blog cada 5 minutets, ejem, més k res per no haver d'anar actualitzant el nom del link...)

Vaig al dentista i la Dra. Amable k em va atendre anteriorment s'havia convertit en un semi-gremlin post-pizza mitjanit. Resulta k he arribat 10 minuts tard i m'ha renyat.
Metges, aquests sers estranys k sempre et fan esperar mil hores, i k l'únic cop en la vida k arribes tard, et pillen i et renyen.
Metges, aquells sers malèfics k, després de múltiples tortures físiques reals i tangibles, són capaços de passar-te factura i cobrar-te una indecència.
Metges, aquells sers alienígenes k estudien esperem k amb més glòria k pena i amor a l'art a la facultat, i després passen a especialitzar-se en aberrants especialitats humanes. Com de freak s'ha de ser? Pensem, pensem, en les múltiples especialitats mèdiques... jo puc entendre un pediatra, k li agradin els nens i tal, i algunes altres branques. D'altres (cada un k pensi en la seva especialitat preferida), són completament fora de lloc. Sí, necessàries, però, qui hi va a parar per voluntat? Només puc entendre un sol motiu: la pela. Si és k la pela és la pela. Pq jo entenc k algun personatge k ha estudiat dret es mati a estudiar per ser notari, no pq tingui amor a l'art de donar fe, sinó pq cobren una pasta gansssssssa. El mateix ha de passar amb els metges, no?

El cas dels dentistes és un semi. No és excessivament repulsiu, però vaja, plantegem-ho: a qui li agradaria foradar dents amb mini-excavadores elèctiques, aspirar saliva per un tubet transparent, posar pastes estranyes a les boques alienes. O és per fotre, o no entenc això!!

Buenu, pos jo vaig amb bona fe, però gens de ganes, a k em torturin (si és k els humans som imbècils, hi anem pq paguem i pensem k és bo, pq si fos gratis no hi aniria ningú i deixariem k ens caiguéssin a trossos, o al vell sistema del cordill i l'estirón!).
M'estiro i li explico tot de frikades. Veig k s'acosta una agulla i desconecto i tanco els ullets k, total, tampoc eren imprescindibles en aquell moment. Curiosament, o ha avançat la tecnologia, o l'anterior dentista era un mal parit, pq l'última agulla d'anestesia k recordo era enoooooorme (però de verdad de la buena, més gruixuda k les habituals!!). La d'avui era normaleta, de les de vacunes normals. Una punxada (o dues, o tres, què sé jo, jo només intentava repassar les tècniques d'autohipnosis i centrar-me en els dits de les mans, ara dels peus, ara les cames... no tinc boca, no tinc boca, no tinc boca...). I, miracles de la naturalesa (per haver-me fet defectuosa per totes bandes).... estirada i tot.... atenció... passen uns minutets... i... sí!! em marejo!!!
Començo a flipar i a veure llumetes. La Dra. em torna a renyar, diu k l'hauria d'haver avisat abans (cosa k m'hagués agradat fer si no m'hagués fet obrir la boca per punxar-me mentre li explicava les frikades inicials). Veig llumetes i m'estira amb el cap avall, i la sang puja cap amunt amunt, i de mentre, em passa tot de formularis k em demanen tares actuals i presents (merrrrrrrrrda, què he tingut, com, quan, pq?, al·lèrgies? bronquitis? drogues? medicaments? poso 3 nos i 1 sí aleatòriament i alternativament a les preguntes, així vigilaràn una mica però no m'ingressaran, penso. I els frenadols conten??) i k a vegades (resssss, casi maiiii....) hi pot haver lesions permanents degudes a l'anestèsia.
Total, k al cap de poc la Dra. considera k ja ha fet efecte i comença a excavar a pinyón. Sense comprovacions prèvies, ni una punxadeta amb algun estri ni res, pimpam.
No noto res, no tinc boca, 5 dits a cada mà i 5 dits a cada peu, no noto res, no tinc boca......
Ara toca fer-me una radiografia a veure com ho portem. Però no puc tancar la boca pq hi tinc tot de coses estranyes (jarl!!! obro els ulls i hi tenia... punxes??? serà (----) la tia aquesta??!!). En fi, k no puc aguantar la placa de la radiografia de cap manera i intenten ficar-me-la gola endins i uix, perdona, segons com et vomitaré a sobre, ñij ñij ñij...
En fin pilarin, entre excavació i tortura decideix k per avui ja ha acabat i m'injecten líquid (tapa-vacíos-espiritual-dental-provisional), però deu tenir la punteria al cul i això comença a anar gola avall, amarg, molt amarg, no em fot ni cas quan començo a moure els braços i les cames, tia, k sí k t'he avisat k estic refredada i em costa molt respirar, no m'ofeguis ara, òstia!!!!! Buenu, k al final sí ha utilitzat per fi el fantàstic micro-aspirador de babes perdudes, i jo, com una imbècil i després de tot plegat, surto i vaig a recepció, demano hora per un altre dia i els abono una quantitat de pasta gansa considerable.
Com si fos una bona atracció, com si fos el dragon khan.
Humans...




I buenu, sí, i què, no és un relat bonic, ni poètic, ni lluminós, ni gaire líric, molt menys romàntic, ni intel·lectual ni t'aportarà sabiduria eterna, però ningú t'obliga a llegir-ho i sempre es pot practicar allò tan típic del nadal: dibuixar un mig somriure a la cara, aixecar les celles amb sorpresa/alegria, i dir "interessant...". A veure si aquest any cola la bola!!

Aquí van les estranyes formes sabonoses...

I aquí, una bonica aranya autòctona d'un país particular i molt llunyà (si vens d'Austràlia), color verd-fosforito i amb 7 potes, cortesia dels gegants-no-assasins-d'aranyes-però-una-mica-bruscos-a-l'hora-de-treure-els-bitxos-de-casa-però-k-respecten-molt-aquests-sers.

campanades i visions

El cas és k em pregunto si algú, en realitat, té la capacitat per entendre els missatges múltiples k emeten les campanades dels respectius campanars dels nostrats poblets i viles.

Pq hi ha campanars k dónen més i d'altres de menys prolífics, però més k menys, la majoria dóna mostres d'una verborrea incompresa.

El campanar del meu poble toca els quarts (oju, dues campanades per quart, una de més aguda i sonora, seguida d'una més greu i lleu, fent un "ding-dong" particular), i també les hores (fent els quatre quarts corresponents [és a dir, 8 campanades], seguits del mateix número de campanades que l'hora en curs). I a part d'aquestes, la varietat és infinita. Sembla k toca els caps de setmana avisant a missa, i tb a quarts de 7h de la tarda, però no podria confirmar això els dies de diari. Sé que fa un escàndol tremendo i dura aprox uns 10 minuts, i que a mesura que s'acosta al final, el to i el ritme van disminuint, molt paulatinament.

Però a part, hi ha un altre món k no sé discernir. Hi ha múltiples combinacions (la setmana passada en vaig sentir moltes de noves; o hi havia un toca-campanes nou, o he estat més per casa del k és normal [o jo flip, clar]).

El fet és k hi ha un vental tan ampli de melodies campaneres, k estic gairebé segura que n'hi ha per a potser cada cosa, encara k no sigui d'aquesta era, vaja. Potser hi ha un ritme per avisar k s'ha acabat el vi de missa, i k en porti el del colmado quan vingui. O a l'estil alarma anti-bomberdeig aeri, k queda des de la guerra civil, i k espero k estigui en desús. O avisant vinguda del bisbe de noséon. Tinc moltes idees absurdes al cap, però segur segur k alguna és certa, a part del típic BBC&RIP.

l'intríngulis de tot això és, a part de conservar tan bast i interessant patrimoni cultural, queda algú capaç d'interpretar aquests sons??? einnnn???

-------------------------------------------------------------


De forma més o menys periòdica assisteixo a classes k, per primera vegada en la meva existència, aconsegueixen mantenir l'interès 2 hores seguides (i passat aquest interval,o abans, hi ha mitja part, pq és mentida k tot és interessant! què passa, ja no es porta analitzar la capacitat humana de centrar l'atenció?? en temes lectius, aquesta no acostuma a superar els 45 minuts... ei, cada qual k faci el k vulgui [alumnes, professors, organitzadors, estat i papes i mames del món, jo només estic per corroborar que més estona és un adormiment cerebral confirmat, a no ser k cada freak es centri en algun dels seus temes fetiche, algú triarà les mates, altres la filosofia, altres llegiràn Coelho, jo prefereixo en Chewbacca, carai, quin parèntesis més breu i entenedor, oi?).
El cert és k aquestes classes són un bonic postgrau de la UB (k nooooooooooo, k no m'ho trec de la màniga ni ho imparteix un loco!) sobre la hipnosi clínica, dirigit a parsonal sanitari, en el seu 100%, psicòlegs, com a tècnica per aplicar en teràpies pel bé de la humanitat (a 100€ la consulta, qui és el k tarda gaire a curar-se?).
El tema consisteix en la part teòrica que s'explica el tema i la pràctica, aplicada a nosaltres mateixos.
La hipnosi no és màgia, ningú fa res k no vulgui fer, ni hi ha cap risc a part de fer una migdiada mentre estàs perdent els 100€, ni tindràs un patatús ni el teu cervell quedarà perdut en l'infinit. És, simplement, un estat mental de focalització de l'atenció, i això et pot permetre relaxar-te profundament, o desconectar d'una part del teu cos (molt útil en dolor crònic), o donar-te tècniques per estudiar millor, o conèixer una part de tu que normalment no deixes sortir.
És sumament interessant.
Al llarg d'aquests dies, els estudiants ens hem convertit en un grup de psicòlegs altament suggestionables, pq veiem k és sa, que és interessant, k és agradable, i k, si apliques tècniques terapèutiques pel mig, pot ser molt útil.
I podem veure k, per més anys k tingui una persona, tots continuem sent uns freaks estranys, sorprenent-nos a nosaltres mateixos.
Dins l'estat hipnòtic, hi ha l'agnòstic que es troba amb una imatge de la verge (i surt corrents), hi ha qui per relaxar-se visualitza la Doris parlant en balleno (i això el relaxa), i entre altres sers curiosos, hi sóc jo convertida en una versió mística de Bruce Lee (l'aigua ho és tot).

Com deia la tinent Kusanagi, la red es basta e infinita.

Salut!!

[les fotos de la forma orgànica sabonosa estan al caure, avui he tingut un problema tècnic ]

anades i vingudes

torno d'un lloc on se suposa k hi ha neu i hi va la gent a esquiar. En realitat no hi ha neu, hi ha aigua en bassals i bastant de fang.
vinc de monitorejar (?...) un grup de nens k en realitat eren una colla de monstruitos. Productes bàsicament d'un estrany sistema educatiu, en el qual el càstig és tan habitual k perd el poder correctiu, deixant-lo buit, sense moraleja, sense conseqüències d'aprenentatge. Personetes estranyes però amb sentit, amb bastanta falta de figures educatives referents (respecte a l'escola, a casa seva segur k són molt macos i tenen una gran família...).
Amb un temps fantàstic i un sol espatarrant, ideal per tumbar-se a la terrassa del bar a fer no res, k era la nostra única feina pels matins (a la tarda era mooooolt més dur, haviem de fer jocs, trineu i tir amb arc...).
Posant-me moreneta i sense haver de fer el dinar, ni el sopar, ni netejar, desconnectant del món k hi ha sota les muntanyes. Coneixent gent (existeix algun monitor d'esquí lleig???) i jugant.
Hi havia una noia clavada, clavada a la Janice de friends, en la forma de moure's, posició de les mans, expressió facial, gesticulacions, i oh, riure i veu. Brutal.

I bé, això és tot. En realitat no, però serà k últimament estic poc comunicativa...

Estic a casa, i dia rere dia observo les increïble formes k evolucionen preses gairebé de vida, els dos sabons líquids que vaig mesclar en el dipòsit de sabó líquid per a mans, l'un blanc, l'altre transparent. Blanc a baix, transparent per sobre. Es crea un cercle blanc k envolta el conducte per on s'aspira el sabó. Muten i es transformen. Miraré de posar fotos. La vida ens impregna. (segons el dia).

Vaig a la biblioteca del meu poble i em trobo la típica persona k ni és del poble ni és amistat, però k no pots deixar de saludar si no vols semblar altament maleducat.

No tenen massa llibres de ciència-ficció. És més, cada vegada k trec algun llibre de l'estanteria, l'haig d'arrencar, presa de l'enganxosa i llarga amistat k l'ha unit, a través del temps, als altres llibres.

Fa dies k no em funciona el telèfon ni internet. Telefònica em fa por. Estic segura k, passi el k passi, em faràn pagar.

En una setmana he buidat la nevera k tan plena tenia el diumenge. Jo també em faig por.

Espero alguna cosa estranya. És com quan quedes amb algú i arribada l'hora, no saps si heu quedat al bar o l'has d'esperar a tal lloc, i estas a tal lloc i creus k t'has equivocat. És, casi casi, com esperar l'Eli. El dia menys esperat, realment apareix.

La física quàntica em desconcerta, però quan parlo amb algú k ha trepitjat la facultat de psicologia, em sento igual.

És hora de tancar i ens fan fora dels ordinadors. Marquen amb un símbol els llibres segons el gènere temàtic al que pertànyen.

Sento veus k ressonen, i em pregunto si a la vida n'hi ha prou amb que jo sigui feliç, o també és imprescindible que els altres em reconeixin la pròpia felicitat per a ser-ho verdaderament.

Associo i dissocio, i en el fons, hi disfruto molt.

És hora de començar a aprendre, altre cop.

cicles

A vegades a algú se li acut preguntar-se quin sentit té la vida. Avui prendrem la via kàrmica.

Quin sentit té que cada cosa passi com passa? El libre albedrío existeix o és només una cosa k ens inventem per no ser preses del destí? Per què naixem així, o aquí, i no aixà o allà? einnnn??? bé, totes aquestes preguntes es poden sol·lucionar ràpidament amb respostes lògiques i gens desencertades, però fent cas omís de la navalla de Occam, què carai, anem a retorçar-nos el cervell.

El karma. Ooooommmmm (hi ha un místic k quan llegeixi això, o em dóna la raó o em diu de tot per inventar-me coses, ejem...)

Bé. La teoria aquesta (versió Sil) diu que cada ser humà, més aviat, cada ànima que es reencarna en cos humà, ha de passar per diferents etapes en la seva vida, completant cada una d'elles per poder passar a la següent, fins a completar el cicle, fins a la realització de la ànima, completa, brillant, per a que aquesta quedi alliberada de la reencarnació humana.

Això no vol dir k cada ànima esculleixi on vol néixer (uiiii, la de discusiions violentes k em recorda això lluitant amb un jipi grenyut...), sinó que aquestes animetes es reencarnarien en els cossos mortals pertinents per a tal de completar els cicles corresponents.

Dit d'altra manera, k en alguna vida o altra (donem per suposat en aquesta teoria que les reencarnacions són òbvies) tothom les ha d'haver passat canutes, realitzar-se (uix, difícil en una situació en la que rebusques entre les escombraries de la urbe per sobreviure), i anar-se reencarnant per anar superant les fases fins a alliberar la teva ànima.

Vamos, k si la lies (i mates algú, aquestes coses k es fan a vegades, o altres desastres varis) et quedes castigat a una altre reencarnació miserable. Una espècie de condicionament de reforç negatiu.

Jo, com k sóc així, rareta i tirant cap a feliçota (o inconscient, digue'n com vulguis, però en fi, sempre depèn de les variables k es considerin), considero que la meva animeta ha arribat cap a les fases finals. Això ve a ser, k si no la lio i vaig sobrevivint, el que em resultarà més fàcil en aquesta vida, és ser feliç.

O sigui, k ves tu a saber com va tot plegat a la llarga i si les coses aniràn bé o no, però resulta que no hi ha res tant pràctic com mirar-ho, en la mesura que es pugui, de la forma més optimista possible.

Salut!! :-)

veni, vidi... i aquí estic, encara

bé, aquí estic, en plena onada de fred, tancada a casa. Bé, tancada pq estava fent altres coses i no m'ha donat temps d'anar a comprar. I encara haig de netejar els vidres... mmmm...
la vida de marujilla no està gens malament. T'aixeques, esmorzes, fas feineta, vas a comprar, fas el dinar, una miqueta més de feineta, mitja part, gimnàs, sopar, sofàing i a dormir. Sísísí.
El cas és k faig més coses de les aquí descrites, però cada vegada k em poso davant un pordinador, la meva divina (ejem) inspiració, vola lluuuuuny lluny. I mira k passen cosetes, detalls dignes de ser descrits dignament i estudiats amb curosos anàlisis, però ves, cada vegada k estic davant la pantalla, me n'oblido.
L'únic k recordo, pq encara ho noto a la meva pròpia carn, és k he començat a anar al gimnàs, torno al body pump, a rebentar els meus músculs... o simplement a moure'm una miqueta, k ja toca! Bé, avui toca una master classsssss, o sigui k a veure com acaba el dia, sencers o a trossets. Amb una mica de sort, podré ficar-me després de la classe a un dels miniyakuzzis k hi ha al gimnas (k és desitjable k no hi hagi ningú, pq són taaaan petits k et dóna la sensació de ficar-te amb algú a la banyera de casa... uigh).

el dia k recuperi la memòria, a l'igual escric algo emocionant. (de mentre, s'accepten donatius, jujujuuuuuuuuuuuuuuuuuu)
[qué carajo, i lo maco k és això??]

;-)