malos tiempos para la lirica...

en aquests moments tinc gana, moooolta gana...
tot i k encara em puc comprar menjar, de moment... a saber fins quan... Un pais on tothom esquiva a tothom... on ser gris es gairebe obligatori... hi ha gent estranya, be, tots, pero pots estar parlant molta estona amb una persona pq despres, en 5min, despisti totalment... acostumen a ser noies... els nois son iguals k quan venen aqui.
Ostres, es k quan estic davant l'ordinador se m'oblida el k havia d'escriure, pero al cap i a la fi, la idea es una sensacio melancolica i fosca, no trista, pero no es alegre. No es allo k surts de la feineta miserable, pero k era feineta i et donava calerons, i vas cap a casa contenta, pq pots fer-te alguna cosa ben bona per dinar. I croquetes! I mires el culebron, llegeixes els diaris, menges un gelat de postres i a la tarda vas a donar un vol pel centre, o a veure la Roser, o empipar algu, o posar-te a ordenar l'habitacio, o mirar el marujeo per la tele, o anar a la fnac a veure quins dvds tenen d'oferta, o quedar amb alguns freaks i passejar simplement... o anar al cine, o sopar al japones, o donar una volta al vespre i pensar k el mon es teu.
Pq no ho es, pq es paga.
Cada petita parcel.la, es paga. Estar content, a la resta del mon, es paga. Anar a qualsevol lloc, tiket. Anar al lavabo, 40p.
M'agradava el meu mon on ser felic era gratis.

No, no estic malament. Es nomes aquella melancolia... tan i tan logica quan es fa fosc a les 4h de la tarda.