escoria humana

Dill matí. T'aixeques, tens una mandra espantosa. T'aixeques i et costa una barbaritat. Però ho fas. Els dilluns matí són els dies de reclutament. Reclutament, com a l'exèrcit.
Recorres mig Lndn fins arribar a Marble Arch. Entres al Mc Donalds. Preguntes. Cap a la planta de baix. Comences a baixar i vas veient k no, k no estas sol.
Més aviat al contrari. Pq em trobo al mig d'una gran sala descomunal, amb tota la pudor a fregits k fa el Mc Donalds, al mig d'una marabunta humana k sembla no poder ser real. Pq a la sala hi ha més de 300 persones, apilades, apretades, dretes i assegudes, ocupant les escales, les taules, els racons.
No pot ser real.
Però ho és.
Una massa humana congregada per treballar al Mc Donalds.
Homes, dones i guiris perduts, tots allà. Mitjana d'edat, uns 30 anys. És a dir, k sóc de les jovenetes. Una feina k al nostre país és una merda integral, aquí la gent s'apila per aconseguir-la. Hindús, pakis, sudafricans, polacs i espanyols, tots drets esperant; esperant alguna cosa, algun fet. Hi ha gent k va trajeada.
Engaga-ho a la merda. És el millor k pots fer i ho saps.
Pero no.
Apareix una noia, suposada "seleccionadora". De vacú en condicions...
Apareix i crida, k si despejeu aqui, k si no empenyeu allà, k estem bloquejant els labavos pels clients... controla tu a les gairebé 400 persones k hi has fotut apilades en aquest antro.
Mentre, va repartint un full on posar 4 dades personals i si tens el permís de treball.
Recordes les imatges de quan arriba ajuda humanitària al 3er mon? Igual. Tot de mans aixecades demanant-ne un, empenyent, apretant, suplicant.
Ara dóna números, comencen al 700 i van fins el 1000 i algo, jo tinc el 888.
Més crits, aparteu-vos, deixeu espai buit, k si apileu-vos allà, k si aixo i k si allò. Crits i mala llet.
En serio cal aguantar tanta merda per una feina igual?
Esperem apilats, mentre van cridant a la massa per fer simulacres de breus entrevistes. La gent intenta acostar-se a la zona d'entrevistes, per sentir quin número avisen, però tornen a començar els crits i amenaçes k et pendran el formulari. Oh, el formulari de la feina! La gent retrocedeix.
Finalment criden el 888, k sóc jo. La gran entrevista es limita a pregntar-me d'on vinc, què hi faig aquí (Lndn) i quan de temps m'hi quedaré. Vinc de Bcn (Spain, do you know, gili?), vull learn inglixxx, i em quedaré molt, molt poc pel k estic veient.
Oh, però això és el k volen! Un contracte de merda!
O sigui k surto del Mc Donalds amb el preciat full blau, k recita: k si no et truquem avui a partir de les 18h, no et trucarem pas, i k no et pots tornar a presentar a la seleccio fins al cap de 3 mesos.

Oh, k bé!
És una experiència mística.
Ser tractat com una pura merda i la gent desitjant una feina de lo mismo.
T'imagines k em truquin? Feina? Hamburgueses?
Fins a quin punt necessitem això?
Fins a quin punt necessites una feina com aqueta?
Pq potser és millor alguna altra feina miserable, mentre tractis amb persones.
Els empleats k ja treballaven al Mc D passaven pel mig com esquivant caques de vaca gegants.
Arribats aquí, el Dcthln és glòria.
Arribats aquí, ser pobre i feliç és glòria.
Arribats aquí, no hi ha com donar-los les gràcies i anar cap a un altre lloc.

Si és k ni la seva sal no sala, ni el seu sucre endolça!! En quin país viuen k estan contents de pertànyer a tot aquest grup? Potser serà per això k arribats als 40 ja no poden riure...

O sigui k ves a pastar, k jo aniré al museu de la ciència, salut i força, ja ens trobarem a l'infern, i allà fregiràs tu les hamburgueses.