Freaks disfressats i de tot tipus al saló del manga.

Una bonica i impressionant cua k no vaig fer.


Més freaks, aquest cop els de la feina, en un sopar d'aquests k es fan no se sap ben bé per què, i dels quals cal fugir abans de mitjanit, pq després tots es transformen degut a substàncies espirituoses.



La Balbi, recuperada després d'un any, la ampostina (o com se diguin els d'amposta) amb qui vaig compartir misèries a Lndn.

estem a octubre, i em dóna una sensació oscil·lant, però oscil·lantment positiva, gairebé màgica, amb la ferma sensació (si és k una sensació pot ser ferma) que ha de passar alguna cosa positiva. I com k els humans som així, retroactius i recargolats, k segons les expectatives ens hi posem reaccionem de forma més aviat alegro o amargada, doncs bé, estic a l'espera d'un miracle caigut del cel. K podria pendre qualsevol forma, des d'un bitllet de loteria premiat (ejem...), fins a un bon plat de pasta amb una fantàstica salsa al punt, o trobar alguna cosa k fa temps es creia perduda.
A vegades la sort pren moltes formes, i simplement, no som capaços de reconèixer-la...

És algo així com qui dia passa, any empeny. Com matar el temps. Ve a ser, simplement, anar fent.

Hi ha coses k són pura rutina, poden ser avorrides o realment desagradables. També hi ha coses k són boniques, divertides i simpàtiques. La qüestió és estar viu i poder-les viure totes.

Avui tinc son, bastanta, i tot just entrar ja tinc ganes de sortir. Tinc ganes de seguir llegint el meu llibre i estar tranquila durant un parell d'hores.

Suposo k no és reconegut internacionalment i ni tan sols a nivell de barri, però a l'explorer fan unes grans hamburgueses k, menjades amb gana, són glorioses.

un altre dilluns...


:-)

el barco se hunde...

aquí estic, com cada dia, fent d'atontada davant de gent k se presuposa k és molt llesta i k actua com a tal.
La vida és estranya, i a vegades pots saber el futur sense conèixer el passat.
Per això no en tinc ni punyetera idea de si les factures de fa 2 anys estan o no pagades, pq simplement, a mi em van dir k seiés aquí.

El cas és k com k acostumo a tenir fred als peus, no tinc ganes de tenir-los submergits gaire estona...
porti a la illa k porti això...

avui no estic massa contenta. No estic trista ni enfadada, però estic apàtica, i m'agrada encara menys...

la veritat és k no hi ha res nou a comentar... les coses van fent, dia rere dia... cap novetat fascinant...
lluitant per mantenir el pis net, k sembla una competició contrarellotge, pq quan acabes de dalt has de tornar a començar per baix...
per mantenir aliments tant a l'estómac com a la nevera, pq si només estan a l'estómac, al dia següent tindràs gana, i si només està a la nevera, la gana ja la tens...
lluitar pq els cucs gegants camaleònics k d'estranquis es mengen les meves plantes, i amb els sers milimètrics que hi habiten...
lluitar pq les mosques es mantinguin fora de casa...
intentar ser més ràpida k jo mateixa planxant k posant rentadores...
córrer per poder tenir temps d'anar al súper a comprar quelcom per omplir recipients estomacals i neverils...
afanyar-se per tenir temps...



i finalment, poder arribar a casa... aaahhhh...

jaure al sofà i espatxurrar-se llegint un llibre mentre per la tv fan anuncis de la peli k estas veient, apurant tots els moments...

buenu... moltes fotos de gresca i xerinola no tinc en aquests moments... però la veritat, és k estic contenta...

foticos

Buenuuu, temes variopintos:

Des d'una fantàstica i deliciosa paellada (oh, quin antoju k teniaaa!!!), on es pot observar clarament els k treballen, els k observen, i les aficions generals... fer el vago.

A continuació tenim un grupet d'arraplegadets ben bufons, simpàtics i eixerits, exercint els fantàstics sopars de traje de luju, al mig de la platgeta, mentre uns tractors aixafa-sorra ens volien aplastar i desmuntar el xiringuito. S'observen sers estranys, ex-jipis reconvertits, gnoms errants i altres mutacions còsmiques.

Tenim davant una de les delicioses amanides de la Laida, i un grupet de personetes demostrant una gran activitat i diversió, la mostra representativa de l'oci de la joventut: apalancar-se al sofà. Dinamisme pur.

I per últim, allò k tota l'afició esperava: la representació gràfica de la nova làmpara d'Ikea k adorna el menjador, el qual ha calguit netejar i ordenar profundament només pq la llumeta dels nassos (k tant va costar de muntar [i per la qual cosa va caler ajuda ingenieril]) no desentonés en excés.

Admireu-la, companys:

(i si tinguéssim un endoll aprop i la poguéssim connectar, ja seria la bomba, ejem!!)

l'arquitecte

sent com som una colla d'arreplegats buscavides semi-frustrats però amb aspiració d'assolir la plenitud d'una felicitat resplendent, estàvem l'altre dia una colla d'aquests sers semi-místics (pq se'n parla més que no es veuen) d'ascendència gnomística, bé, en fi, k estàvem a la platgeta sobre un suau palau flotant i deliciosos plats cuinats per mans celestials, quan per desviacions mentals gens extrevagants tenint en compte el context, un dels sers va fer una definició de déu k em va semblar molt encertada.

Déu és res, el res, la nada, pq déu és universal, i l'únic universal k aconseguim tenir és no-res, la concentració màxima per arribar a la buidor, al res, k no és ni un espai buit ni negre ni blanc, simplement és el no-ser i la no-existència. La nada.

I potser ja ho deia Sarte en "el ser y la nada" k no vaig arribar-me a llegir pq, ups, vaig extraviar, i tanta d'altra gent k no he consultat ni conegut ni llegit, però són coses k surten dels sers k formem aquest estrany i ambigu conjunt, i m'alegro d'això i del fet k el coneixement experimentat en 1ª persona és molt més grandiós i enriquidor k cap altre.

I m'agrada veure i saber que aquests duendecillos ens anem escampant i de tan en tant retrobant, cada qual més perdut, més boig, però cada dia més lúcids.


El k qüestiono, però, és una altra cosa. Diuen k déu és l'arquitecte del món. ("diuen, diuen"...). Què en pensen d'això els enginyers? ein???

(sí, aquesta era la pregunta)

el cas és k estaven despedint en David per milionèsima vegada pq el tio no para, però, oh! pànic i terror! en David no marxa. Vaja... mira k podriem dir-li k el trobarem a faltar i bla bla bla... però no hi ha manera de treure'ns-el de sobre, i es queda aquí, continuant fent de fraguel viatger, però aquí.
Les fotos les posaré quan hagi arreglat el k haig de fer, hagi planxat i netejat tot el pis i no vulgui dedicar els 5 minuts sobrants llegint un llibre. O sigui k potser d'aquí 2 o 3 setmanes estàn aquí. Que bé, oi? ;-)


Per cert, situo a la Laida com a cuinera estelar del moment, pq la seva lassanya de verdures està impressionant (per més k digui k se li desmunta, és increïble) i la salsa al pesto és increïble. L'Eli queda en 2on lloc per les empanadilles de carn estil argentí. I ma mare vol la recepta de totes les coses. Jo de mentre aniré menjant, k em diuen k haig de créixer. :-)

may the force be with you!!!

la saviesa interior

el cos és gran i savi. Al menys, el meu, el vostre no ho asseguro pas...
Si el cos et guia per un camí, el més natural és fer-li cas. Pots entrenar-te per arribar a tenir més potència o més agilitat o elasticitat. Però el cos sap els seus límits. El cos és poderós.
Aquell k va dir fa temps k "si tu cuerpo te jode, tu jódele más" va acabar prenent potents antidepressius i en un bonic centre d'internament (cas real...).
Aleshores, per més malament k em trobi, si el meu cos em diu k té gana, molta molta gana, i k vol unes hamburgueses ben sucoses, amb tot de greixos saturats, què li haig de dir jo??? K sí, és clar!!
En fi, k ja torno a estar a la feina i el meu estómac ja no em vacila, intento saciar la seva gana en la mesura k m'és possible i intento k el colesterol no em rebenti des de dins.

Mens sana in corpore sano, era així, oi?

;-)

k viene el lobo!!!

pos resulta k avui m'he quedat a caseta per les meves somatitzacions, k ja no estan al nivell de somatitzacions enteses com a conseqüències de, sinó k passen al nivell de motiu de, i com a tal, es mereixen certa meditació i k em quedi a caseta arraulida pensant en quina gana k tinc i k per favor, estómac, reietó, deixa'm menjar...

somatitzacions

m'ha passat sempre, des k recordo, per exemple, quan hi havia classes a la facultat a les 8 del matí. Un intens dolor abdominal, acompanyat de nàusees, i encara k és el matí i l'estómac està buit...

Avui ja era ben fosc a quarts de 7 del matí. Mal de panxa, mareijos... no, no vull anar a treballar. És difícil. Saps k pots caure rendit al llit i per fi estaràs bé, no hi haurà ni més dolor, ni nàusees, ni mareijos. Si segueixes dormint, a les 9 estaràs curat, perfecte de salut i a punt per un nou dia. Però massa tard per ser un dia normal... Caldrà excuses i justificacions i un petit infern personal (oh, el superjo, gràcies progenitors per crear-nos-el tant i tant elevat... [és lleugerament sarcàsric, clar. En el fons crec k en certa forma admiro els k, dia sí dia no i dia tb troben una excusa o altra per no fer el k han de fer... tot i k no deixen de ser impresentables, clar]).
L'altra opció és aguantar-te i seguir el procés d'automatització i on aquest et porti.
En aquest últim cas, acabes podrit, amb unes ganes nules de res i de tot, amb nàusees encara a les 3 de la tarda sense gairebé haver menjat res, i amb atacs de singlot k es perllonguen durant tot el dia.
Ah, k maco és tot, com m'agrada la meva feina.

Quan arribi a casa encara serà clar i m'estiraré a l'hamaca a llegir un dels llibres k divendres em van regalar (de forma optativa-obligatòria, sí, però i què?!) i jauré al meu jardí aromàtic i més endavant, potser, cultivaré un hortet i serem jipis de nou.

Mama, què viu a l'hivern? (de vegetals, em refereixo...)

I avui m'he escapat i he anat a la facultat, i he retornat a l'associ. Algun psicòpata havia tret totes les nostres fotos. 5 anys penjant fotos pq algun dropo les tregui arrencant-les amb mala llet. Aiii, inconscients... el poder segueix sent...









un tio k no fot res en tot el dia i k ha entrat amb una camisa rosa i k resulta k serà la òstia pq és jefe (k no el meu)(i k igual serà per sa germana la sòcia, ves tu a saber...) , m'acaba de fotre un rotllo impressionant sobre les seves histèries habituals... chuky power! la sonrisa psicòpata està a la cantonada!!!!!

argggggggggghhh!!

treieu-me d'aquí...

Quan em desperto encara és fosc. Vull dir que, quan m'aixeco, encara és fosc, en el sentit de "ja es torna a fer fosc", cada dia més i més abans. K per tant, el sol surt més tard.
És una de les coses k m'angoixa de l'hivern. Pura foscor. I fred. Em llevo i és fosc i ja no puc anar amb màniga curta a l'estació a esperar el tren, haig d'agafar alguna samarreta per posar-me (i k em servirà per protegir-me, junt amb un gran mocador, de l'aire acondicionat de renfe).
Clareja quan espero el tren i fa fresca. Hi ha qui comença a dur jaquetetes. Al cel no hi ha orenetes, però alguns pardalets fan saltets pel terra, tot rodons.

Aviat tornarà a ser hivern. Tornarà a ser nadal i any nou i febrer i fred, i amb una mica de sort, una nova primavera. Quantes coses poden canviar en un any? Tota aquesta franja de perduts de la mateixa o similar quinta, on estarem? A vegades fa por...

I altre cop, una altre vegada, a seguir esperant el cap de setmana...


si tan sols fes solet, d'aquell de primavera, el justet per fer la fotosíntesi i reganerar-se, créixer, viure...


aaahhh...

:-)

NO PASSARÀN

miro els meus DVDs i amb horror veig k em falten com a mínim i k ara recordi, 2 dels meus DVDs preferits.

Això és una amenaça.

Cada vegada k entri a casa vostra la registraré i us miraré malament. No m'hi deixeu entrar si no voleu. M'és igual. Però vull k tornin les meves pel·lícules, de les quals una d'elles era un regal de ma germana i vaig haver d'insistir molt pq me la regalés, i l'altra està descatalogada.

Qui m'ha robat Pulp Fiction i Closer???

mort al traidor...

(estic realment enfadada i ofesa, això no es fa, carai)

avui, les primeres paraules k he dit, han estat "merda" i acte seguit, constatant k no era un malson, o un maldespertar, "merda merda merda".

Són gairebé les 10 del matí de dilluns ves-a-saber-quin-dia, el cas és k crec k era final de vacances i s'havia de tornar a treballar... dic "crec" pq a aquestes hores només hi ha una persona al despatx, i clar, si l'horari és de 8h-15h, potser és k ens hem despistat... no pot ser k la resta de gent vingui amb 2 hores de retard... nooo... sii???

nooo...

tinc l'ull dret vermell com un tomàquet degut a fenòmens paranormals, però potser és sufucient pq em donin la baixa per llarga enfermetat... nooo??

darrera el sofà hi ha una làmpara d'Ikea k sembla un ovni o un xaiet blanc, una cosa estranya k ocupa molt espai i és ben inútil, però k dóna un toque de "modernillos" al pis... o sigui, k no encaixa ni p'atrás, però clar, com k pagar-la tampoc la vam pagar, no ens queixarem ara... però potser ens podriem queixar del dissenyador, pq serà molt fashion, però vam haver d'anar a cercar a tot un sr. enginyer industrial pq muntés aquest garbell de peces inconnexes...

mira, just són les 10h i ja som 3 a l'oficina, vaja...

i tb tinc un bonic cranc taronja de peluix, molt, molt maco. Tb és de l'Ikea, i m'agraden els bitxos tous de l'ikea. M'agrada el meu cranc i la meva granota, i tb els coixins gegants.

Vaja... ara em toca obrir consulta mentre mss. Blondie fa el cafè... seré una pèssima secretària, però els surt a compte pagar-me com a tal i tenir tarifa plana de psicòleg... arggghhh...

buenuuu, k tingueu sort ...

mai, mai havia estat tant traumàtic això de tornar de les vacances...

els meus 15 dies d'agost s'acaben, i pràcticament no he pogut anar a la platja pq el temps està fent l'idiota i fastiguejant-nos els somnis a molts miserables mediocres.

El temps està tan atontat k m'ha fumut enlaire la pluja d'estels d'agost, les tardes a l'hamaca i les ganes de fer quelcom fascinant.

No tinc ganes k s'acabin aquests 15 dies. No vull tornar-me a aixecar quan encara és fosc per anar a un lloc k no vull estar. Passar mil hores fent res de bo.

Per què no tenim cap parent llunyà a les amèriques k estigui forrat i ens passi una sucosa subvenció vitalicia?

Estic tan lluny k ni tan sols penso a endur-me la càmera per fer alguna fotico per posar al blog...

em fa mal l'esquena, necessito un massatge hidratant relaxant i tonificant, però miro la tv i ja no sé si el k desitjo és k no em faci mal l'esquena o la hidratació, tonificació i relaxació.
Hi ha iogurts amb gust de galeta, amb vitamines, amb calci, amb fruita triturada, amb fruita polveritzada, amb suc de fruita...
La pasta de dents et pot enblanquir les dents, donar-te frescor, protecció 24 hores, resistència al fred i amb una mica de sort, serà la mateixa pasta de dents qui et farà el massatge.
Però em perdo en els dubtes de si vull el massatge hidratant, tonificant o relaxant, o potser energètic, o amb l-carnitina per re-formar-me, o simplement anar a la corporació dermoestètica i k em facin nova, se suposa k arreglarem l'esquena així...

Hi ha mil opcions i totes absurdes, i se me'n fum tot plegat, només k aquests 15 dies durin una miqueta més, siusplau...

the force

què fem a la vida?

tret del site de'n Dellwood, els 15 dies i la meva opinió en veu d'altra gent:

http://www.youtube.com/watch?v=bUu5z2KuDlo&search=d%C3%ADas

Vaja... avui faig 25 anyets... significa això k ja estic més aprop dels 30, crec... potser hauria de fer com si fos una persona gran... mmmm... nono, potser no... 25 anys... què cal fer quan tens aquesta edat? hi ha qui et diria k ja va sent hora d'encarrilar la vida, tenir una bona feina, estabilitzar-se, pensar de cara el futur, tenir una casa... pensar de cara el futur significa pensar que els pròxims 40anys has d'estar treballant per la simple subsistència? la subsistència és una hipoteca? o és poder menjar? les coses canvien molt segons ho miris... si has d'estar treballant com un esclau per posseir, les coses són lletges lletges... si treballes només per menjar, significa que les coses estan malament malament... i si treballes per poder menjar i tenir un xic de temps per viure? sí, viure, ja saps, allò k et permet fer quelcom entre la feina, les estones k planxes i altres deures múltiples. Mmmmm...
hi ha universos paral·lels? en quin estàs millor/pitjor? fins a quin punt estas satisfet?

van fer un castell de focs molt bonic per la festa major de la garriga...

es pot viatjar pel temps? quines repercussions té? més universos paral·lels??

i els meus pastissos de xocolata eren realment bons, sobretot el bombó de xocolata, pq no en va quedar gens ni mica...

és millor prendre's la vida a nivell molar o mol·lecular? som un tot global del qual formo part i sento com a tal o sóc un ens individual i com a tal puc experimentar el lliure albir?

quants cops t'has sentit sobrepassat pels estímuls exteriors k es magnificaven al teu interior? però a escala 5, ja saps...

...

beautiful day

Em desperto després que el despertador hagi sonat 3 o 4 vegades. M'aixeco com puc, maleïnt el dia, el món, la gana k tinc i la calor que fa.
Intento arribar a la dutxa, però xoco contra les parets i m'hi aproximo rebotant aturdida. L'aigua surt eternament calenta i amb una desmesurada pressió, per la qual cosa costa encara més k se'm desinflin els ulls de sapo k encara no he pogut obrir.
Funciono per mecanisme automàtic, el k significa k puc fer gairebé de tot menys mantenir una conversa. No obstant, agraeixo al meu cos el suport tècnic k em presta degut a la baixa cerebral en múltiples ocasions, i k resulta gratificant saber que hi ha algú k t'acompanya (el meu cos, clar).
En fi, que en un periode de temps relativament curt em transformo en una persona espitosa i accelerada i és més, amb els ulls oberts, tot i k segueixo funcionant mode automàtic.
Sóc capaç de posar rentadores, fregar plats, plegar roba i sortir corrents de casa d'una forma més o menys presentable, esperar i agafar el tren i apalancar-me en algun raconet on perdre la consciència en un breu termini temporal.

Si Renfe totpoderos et deixa, clar. Pq ara k estem a juliol i mig món fa vacances, l'altre mig es congela dins els vagons de tan nostrada i estimada companyia ferroviària.
Oh, trenets de seients rígids i icòmodes, k fantàstic k és acompanyar-vos en la vostra glaçada travessia!!


En fi, que avui no hi ha qui hagi pogut dormitar i aprofitar la tediosa hora de transport errant matinal, tinc el refredat considerablement reforçat i continuo tenint gana.

Però quan arribi el vespre i jo posi els peus dins de casa, el món exterior desapareixerà, i jo treuré la secadora i escamparé tot de roba neta sobre el sofà, esperant k algun dia algú la planxi, em posaré uns pantalons curts i samarreta de dominguera per estar per casa i caminaré descalça, agafaré alguna cosa freda per beure de la nevera i pujaré a la terrasseta, on m'enfonsaré en una hamaca al mig de plantes tropicals i miraré els estels sobre el meu cap i tota la resta es fondrà i començaré a somriure.

FOTOS VARIES

Des del xamuscament de la casa de'n Noel per sant joan i saxofonistes de mentirijilla, passant a sopars de psicomonstres i freaks en general...

No és k estigui tremendament avorrida, perquè feina, tenir-la, la tinc.
És k no vull estar on estic.
Vull estar a l'ombreta, sota un arbre, i alimentar-me de l'aire.

Si treballem molt molt molt i tenim sort, potser, algun dia de la vida, serem uns avis feliços i benestants. O potser no, i serem uns pobres avis amb poca salut i mala fortuna, amb fills (en cas k en tinguem) k ens abandonen i una pensió miserable.
Però potser ni tan sols arribem a vells.
Hi ha més possibilitats k em caigui un test d'orquídea al cap mentre pasejo per rambla catalunya i em deixi imbècil, a k arribi a ser una àvia benestant.
No puc entendre, aleshores, l'obsessió de viure com si fóssim immortals.
Quan tingui 50 anys, i potser hagi tingut sort i estigui viva i no sigui imbècil del tot, no hauria desitjat poder passar alguna tarda d'estiu quan en tenia 20, sota l'ombra d'un cirerer? Anar a explorar el món i fer mil viatges i ser nòmada i haver vist una tortuga gegant nedant al mar? O enfilar-me a la grupa d'un ocell gegant i volar sobre d'ell atravessant l'oceà i veure a sota els bancs de peixos de colors moure's entre les corrents? O poder saltar entre els núvols, desplegar les meves pròpies ales i saltar ben amunt?
I de tot l'esmentat, què és el més factible?
Doncs mira que bé, busqueu-me allà.

I deixeu-me dormir la migdiada, siusplau.
Ja despertaré algun dia, sense presses, quan ningú em pugui molestar...

cicles

com tot en l'univers, els esdeveniments i sentiments van a tongades, i ara estic en procés de regressió.
Tinc ganes d'estar càlida i envoltada suaument, flotant en posició fetal en un espai k no sigui hostil i desaparèixer en la foscor.

Simplement, coses k passen a vegades.

Tinc la mateixa il·lusió k quan vaig començar a treballar aquí.

Però suposo k al menys ara hi ha sol al món i arribo a casa quan encara no és fosc.

...

posaria un títol ben lleig i punyent, però com k a part d'amics, freaks i sers estranys ,ho llegeix família i algú k encara pensa k sóc bona persona, intentaré no ofendre sensibilitats...

resulta k estic buscant i remenant a veure si trobo alguna cosa més interessant a la vida k fer fotocòpies. A tothom li agradaria k la nena fos psicòloga. Diuen k es cobra bé i sona bonic. A la gent li agrada més dir k la nena és psicòloga a k fa fotocòpies. Tothom diu k ara és el moment d'obrir xiringuito, k després serà massa tard. Tot i k tots correu a maleïr a la nena-doctoreta k no us recepta el k voleu, o la nena-recén-sortida-de-la-facultat k no en té ni idea del k sigui, o la nena en qüestió. El tema és queixar-se de la nena. De qualsevol nena. I li dieu a aquesta k endavant.

Doncs, passant de tots vosaltres, la nena aquesta aquí present li dóna per estudiar alguna cosa k ella realment trobi interessant i productiu. Cosa certament difícil. Alguna cosa k pugui utilitzar com a eina. Pq l'arbre no acostuma a caure sol, de normal hi ha una destral. (obviaré els terratrèmols, llamps i altres desastres naturals...).

Però, vaja! per a estudiar has de viure encara amb els papis! pq si no, sóc incapaç d'entendre com algú pot pagar 2000€ a l'any amb els fantàstics horaris de classe de dill, dim i dimec + dill, dij i algun div tarda. I quan treballes? A la pizzeria els caps de setmana??

No, no crec k això sigui factible... per altra banda, últimament les coses factibles, les coses possibles, i les coses favorables estan patint una interessant deformació pròpia d'alguna de les il·lusions òptiques de la web de'n Dellwood, i l'únic k manté la perspectiva és allò k es troba al centre, a l'ull de l'huracà: la puresa.

La cosa més blanca, més pura, més autèntica.

Allò k mai ha estat reprimit.

La bèstia. Aaaaaaghhhhhhhhhhh!!

apa, a la merda amb tot.

salut i bona setmana, k som dilluns!!! :-)



busca on es troben segons Borges els esperits lliures


després em miraré i diré k clar, k jo sóc això. I després m'enfonsaré en un puff gegant, a la terrassa de casa, al vespre, pensant com carai he arribat fins on sóc, i per què, per què, per què.

Em desperten a la matinada unes passes k corren sota la finestra de casa. Sento una veu de noi, jove, cridar.
Sandra, Sandra, dónde coño vas?! (sanglots de noia) qué coño estás haciendo?!! déjame! (sanglots) déjame! pero qué haces?!! xiuxiuejos... tu y yo hemos terminado!!! xiuxiuejos y sanglots vuelve para casa! no quiero k vayas sola de noche por aquí!! xiuxiuejos me has destrozado la vida!! me has destrozado la vida!!! lo entiendes??!! llama a (inaudible) k te pase a buscar. Coge tus cosas y vete. Me has destrozado la vida!! pero no quiero k vayas sola de noche!! es peligroso!
més xiuxiuejos, parlen, una discussió en veu baixa...
i el silenci.
El k aquí queda escrit són només paraules k no aconsegueixen plasmar el sentiment i la veritable tragèdia k hi havia en elles aquesta nit.
a no ser k ho estiguis vivint...

alea jacta est

bé, aquí sota hi ha algunes de les fotos de Tuníssia. Pensava posar-ne algunes més, però no sé pq ara no me'n deixa posar més. Ho intentaré demà, k a lo millor el servidor té complex de pilot d'Ibèria i se m'ha declarat en vaga... i si no em deixa, pos veniu a caseta a veure-les, apa.

esgotament

intento mantenir els ulls oberts, però em costa. No és son, és com una sensació de pesantor: tot és més lent, més dens, molt més pesat. És com moure's al fons marí. Hi ets, ets mous, però més et val k no tinguis pressa. Si em concentro, estic segura k sense gaire esforç puc veure peixos nedant a l'aire.

Avui he vist un somriure de il·lusió. No estic segura k il·lusió sigui la definició perfecte. Era un somriure mescla d'alegria, agraïment, i sí, també il·lusió. Com una mirada k fes "borrón i cuenta nueva". Com la senyora dijous dels vells temps.
A plaça catalunya hi ha certs personatges k es repeteixen constantment. Les manades de guiris, trileros, el k ven els ninotets k ballen amb cames de fils (milagro, milagro!?) i alguns personatges k han tingut molta menys sort k nosaltres i demanen qualsevol cosa que no sigui negativa.
Entre aquests últims, hi ha una dona que deu tenir entre 40 i 50 anys, en una cadira de rodes, a la cantonada del banc, just a l'entrada del portal de l'àngel. Té certa deformació dels ossos i la pell sembla cremada o recoberta d'algun tipus d'excemes.
Hi havia algú al costat d'ella. Una altra dona, mig ajupida, lluitant amb un objecte de plàstic. La senyora de la cadira de rodes mirava l'objecte amb els ulls ben oberts i un somriure mig obert. En aquests moments diria que sí, k era il·lusió.
La dona k lluitava amb l'objecte de plàstic aconsegueix descobrir cert caputxó i colocar el contingut als munyons que la senyora de la cadira de rodes manté apretats entre sí, per a mantenir l'objecte fix.
Passo pel costat i veig què està passant.
La senyora de la cadira de rodes té un gelat entre les mans.

Em sento com una formiga que sap que mereix ser aplastada però k intenta córrer per no ser-ho. I no obstant estic contenta, pq sé k hi ha persones molt millors k jo.

beatus ille...

proximitats

tinc pressa per sortir, i a vegades fins i tot per entrar. Si entro al metro, però, una glopada d'aire calent i emfabador farà k tingui més pressa per sortir, mentre estem apretats i tan aprop k puc veure els punts de costura del coll del traje del tio k tinc davant, cosa k em recorda el meu ídol trajat: un xaval k no conec de res, però k anava tot encorbatat, pel mig de carrer aragó, a tota velocitat amb un monopatí.
I de mentre escric, tinc pressa per sortir, però estic cansada i necessito parlar (i/o escriure) una estoneta sense k ningú em porti la contrària i em discuteixi, de la mateixa manera k a vegades truco a en Ç i em poso a parlar feliçment amb el seu buzón movistar.
Si et donen 3 minuts per parlar del k vulguis davant 2 persones més, k t'escoltaran i no diràn res en aquests 3 minuts, en desaprofitaràs 2. Pensaràs 30 segons. I els altres 30 treuràs coses de dins teu k no sabies fins a quin punt estaven clavades.
Desconèix-te, dèiem.
Fa anys, ja, de tot plegat, i ara sento com si tingués una corona de margarites i tulipans al cap que fan olor a espècies indies, i decideixo k és una paranoia preciosa, però k faig tard i he de sortir. Tota una llàstima, sincerament.

són les 7:15, vaig tard, i l'Emu continua reclamant els seus papers del cotxe, cosa k a mi em deixa bastant indiferent, mentre sento k a fora es manifesten i criden i xiulen per algun fet k des d'aquí no sóc capaç de discernir.
I mentre, l'Emu continua cridant...

ja marxo, ja marxo...

el noi itinerant

pujo al tren, k avui arriba tard, mig adormida com sempre; avui no plou aigua bruta...

Dins el tren hi ha més gent del normal, i em començo a angoixar pq no hi ha cap seient lliure al costat de la finestra, k és on recolzo el cap per adormir-se rústicament, per dir-ho d'alguna manera. Em dirigeixo al fons del vagó, k és el lloc k fa temps k prenc, pq pel mig pujava a mollet una rosseta estúpida i insoportable, k amb la seva veu de xiulet no deixava ni tan sols llegir.
I cap allà al fons del vagó veig el meu despertador amb cames, en Quim, assegut en un bonic seient al costat de la finestra. La sil-zombi s'aproxima. I el despertador-amb-cames s'aixeca i em cedeix el lloc al costat de la finestra, pq la nena pugui dormir. Oh, realment s'agraeix.
Tanco els ulls i quan els torno a obrir, al lloc on seia en Quim hi ha una iaia, k s'ha aixecat per deixar-li el loc.
Els torno a tancar (... em dóna la sensació k em passo la vida esperant i obrint i tancant els ulls... :-0 ) i em desperten, k ja hi som.

És només k ahir, al baixar unes escales, hi havia una iaia carregada amb una maleta, i tot de jovenalla al costat. K no només no ajudaven, sinó k impóssibilitaven k altre gent ho fes. I la iaia va haver de baixar les escales carregada amb la maleta.

I trobar algú k es canvia de lloc perquè tu puguis dormir, k deixa seure les iaies, k s'espera k passin els desconeguts abans d'atropellar-los i k, a sobre, està aguantant cada dia a ma germana, ei, té mèrit.

tancada en un despatx gairebé buit, on la gent k queda és completament freak ( i m'estalviaré els comentaris al respecte, però les hores del cafè haurien de ser considerades experiència professional seriosa), perdent les hores de solet exterior, privant-me de caminar descalça sobre una gespa k no existeix per aquí, i després de 3 dies sense sortir a veure els ocells del meu poble volar sobre el meu cap, considero que:

1.- ennumerar els temes dels quals parlar no fa que siguin més trascendentals, importants o significatius, però dóna cert toc d'ordre a l'assumpte, i com a ordre -> superioritat (intel·lectual o moral o el k et vingui en gana), simplement, però, queda millor. Cosa a analitzar més profundament si és un recurs utilitzat de forma conscient.

2.- avui em prenc el dia lliure mentalment, per la qual cosa, a partir de l'hora k em vingui en gana (possiblement a partir de les 14h), faré com els de Trànsit: vaga indefinida. Les meves converses es basaràn en monosílabs, el meu cos serà un zombi autòmat i em limitaré a actuar per inèrcia. Per encaixar en l'ambient, vaja...

3.- gràcies Renfe pels constants refredats. Endesa, Kleenex i jo t'estem agraïts.

4.- Núria, els donettes es desfan, però si em regales un inalàmbric et deixaré k em truquis més de 3 minutets.

i

5.- per què ningú em convida a anar a port aventura?? vaaaaaaaaaaaaa...

homenatge a les tirites

Arriba l'estiu, la calor, les hormones alterades i les nits a les terrassetes.
I amb tot plegat, les sandàlies.
Menorqiunes, esportives, a tires, de taló, velles i ràncies o flamants.
Bonics dies pre-estiuencs.
Sessió d'observació: quants dels peus ensandaliats porten tirites? els meus peus n'estan plens gràcies a les boniques sabates tunessianes (*¡"@+¡¡fuck!!*$%*&) , però... i la resta de la humanitat? és normal k cada any les sandàlies et destrossin els peus? doncs deu ser-ho, pq mitjançant un acurat treball de camp (o sigui, surto d'aquí i agafo el metro, temps suficient pq una riuada de gent anònima, a l'atzar i mostra representativa de la població d'una ciutat mitjana com és aquesta pugui ser observada pels meus ulls atents a la tonteria del dia) observo que de cada 10 peus, 6 van ensandaliats, dels quals 5 amb els dits a l'aire, dels quals uns 2 amb alguna tirita. Les variants van des del dit gros, al dit petit, a tots els dits, a sobre, als laterals... la gamma és àmplia.
Bé, doncs aquí acaba l'estudi tan rigorós. És només k, quan ens creuem, a part de dir-me k la pulsera és bonica, no em pregunteu què em passa als peus. Són les sandàlies, val??!!

Aeroport. Una altra vegada. O el temps passa molt ràpid (merda, ens fem grans?!) o últimament hi ha molt avió per aquí.

Cal buscar el xiringuito de l'agència per aconseguir els bitllets. El noi de informació titubeja quan sent el nom de la susodicha, però finalment ens indica un raconet amagat, on ens donen els preciats vals i una bonica (i inútil) guia de Tunisia.

Esperar, esperar, esperar...
L'avió no surt a l'hora k posa els bitllets, i cal esperar i esperar i esperar més encara.
Estem a l'avió i s'engeguen els motors. El motor dret fa un soroll horrorós, però per algun estrany motiu estem asseguts als seients de 1ª classe, o sigui k, si peta, morirem còmodes.
Arribem. Un guia ens separa per grups, segons les rutes a seguir. El nostre paperet posa hotel Medi Golf, i la ruta comença demà a les 7:00h. I amb aquest paperet pugem en un minibus on entren les maletes per les finestres (deixa'ls fer) i un grup de nenes no para de cridar.
Arribem a l'hotel a les 4:30h.
A veure... calculem... 4:30h... mmmm... per llevar-nos i dutxar-nos i esmorzar caldria aixecar-nos a les 6:00h... Tanco els ulls.

Els obro.
Són les 7:10h.
Pànic.
Amb una velocitat anormal ens despertem, tornem a fer les maletes i ens presentem a recepció...

massa tard
buit
ningú
el no-res

Estic per agafar el recepcionista per la solapa i secsejar-lo, culpable d'haver deixat escapar el grup i de quedar-se el nostre bono de viatge.
Hi ha dos guies a recepció k diuen k encara no ha marxat cap grup de l'hotel. K un marxa a les 7h i l'altre a les 8h. Ens diuen k anem a esmorzar.
Vull mossegar-los a tots i cridar k no, k aquí no esmorza ningú fins k no trobem el nostre grup, k els k marxen a les 8h no són del nostre grup, k no, k no, k no.
Finalment el nostre grup ens espera dins un bus a la porta de l'hotel. Són les 7:30h. Podem començar.

Visitem pedres. Més pedres i més runes. La veritat és k no recordo què vam visitar el primer dia, o sigui k ho deixaré així. Però hi havia quatre perdruscos originals i molt de sintètic del k havia estat una ciutat romana. Intentaré fer memòria.

Al vespre arribem a un altre hotel, tot mono, però que per accedir a les habitacions has de fer kilòmetres, cosa k carregant amb les maletes no acaba de ser bonic. La piscina sí k és bonica, i tothom, esgotat i assedegat, corre a llençar-s'hi.

Al vespre hi ha un sopar bereber, k et diuen k és un gran espectacle amb foc i cavalls i escorpins i dansa del ventre, i k de fet és en un xiringuito muntat per a turistes imbècils com nosaltres, però k som el seu pa. Ens miren amb la mateixa cara de fàstic amb la que mirem els guiris anglesos borratxos k vénen aquí.

L'espectacle fascinant resulta ser un tio assegut en un cavall k de tant en tant fa com si s'aixequés, un soparet, uns tios tocant instruments típics amb cara de molt mala llet, el raret de torn amb tot de botelles de coca-cola sobre el cap, 3 noies fent ballaruques i gent k fa veure k treballa coses típiques de la zona. Gairebé tots tristos o enfadats.

Tornem a l'hotel.

Dormim.

Despertem!! Oh, que bé, avui marxem més tard k les 6h... o sigui, a les 7h. Més i més kilòmetres en bus... estem baixant país avall, cap al desert. Al matí visitem oasis (mmm... no, no són com a les pel·lícules... i el k en diuen cascades en diem a la plana salts d'aigua... però el desert és el desert!). Fa molta calor, però és suportable, tot i k el sol crema i els raigs sembla k et vulguin penetrar en carn viva... la llum és encegadora, i la meva keratitis reneix amb força i no puc parar de plorar. Necessito les meves gotes. Gotes k no vaig agafar pq a bcn no em feia gens de mal. Noto una gran gamma de picors i cremors dins el meu ull. La llum em molesta per més ulleres de sol k porti, i amb els ulls tancats noto una coïssor bonica i pura. Llàgrimes. Plors.

Tanca els ulls i vola...

Visitats els oasis i comprades unes boniques arrecades i braçalet (del qual n'estic molt orgullosa, i k sobretot, si ens trobem, digueu-me k és molt maco... jooo, k em sento sola!! necessito mimitos!! k sou uns avorrits!!) en fi, deia això, bueno-bonito-barato (bueno???!!) per 3 dinars [aprox, 1,5€] col·lecció joieria tunessiana. Direcció les dunes del desert.

mmm... dunes... dunes?? on sou?? mirant a dreta i esquerra, no es veu res... i de cop, el chofer gira el volant de cop i puf, entrem al món de les dunes. El k em pregunto és pq sempre em toquen els conductors sonats i k posen la música a tot volum. Suposo k la ocasió la pinten calva [curiosa expressió, no?] . Un tio amb un turbant, una catalana i 4 basques cridant dins un jeep on sona música tunessiana i k va saltant dunes i derrapant. La sensació estranyíssima de passar sobre una duna arenosa: suau, molt suau i tou, ets sents en plan paris-dakar... i amb la sensació k hauràs de baixar a empènyer, però no, el trasto no s'encalla i podem seguir. Parada 10 min foto i altre cop dins.

En algun lloc del desert hi ha un enorme mar salat... una gran taca blanca al mig del desert. De cop, el paissatge arenós es converteix en una immensitat blanca. Parada 10 minuts i foto.

Una petita eternitat al bus i un altre hotel.

Desfer les maletes, dormir i despertar. Un altre dia.

Més bus i arribada a l'amfiteatre romà de Jem, on tot i que les parts subterrànies no van ser descobertes fins el 1920, la resta està bastant acabada, i molt reconstruida de forma poc elegant. Mireu el de Tarragona i us quedareu més satisfets. Però maco, maco. (...)

Més bus...

Les coves semienterrades a les roques de la muntanya. 1o minuts parada i foto.

La sensació d'entrar a casa d'algú. ...

Més bus

Hotel

Ja no sé on som ni a quin dia estem. Però hotel, hotel, bus i hotel...

ah, doncs ja estem a la platja.

Ens canviem d'hotel, pq el Medi Golf està al cinquè pi, i anem a parar al Melià, que és a primera fila de la platja. A primera fila d'una immensa ciutat hotelera, estil benidorm o oropesa. Bonic, el k és bonic, bé, simplement no és lleig, diguem doncs k no t é encant. L'habitació està bé, però el dia següent ens llevem congelats pq l'aire no funciona, i la meitat de coses de l'habitació no funcionen. Aiaiaiaiiiiiii...

cap a recepció. A queixar-se una miqueta. Ens donen una altra clau. L'habitació és lleugerament diferent: té una habitacioneta amb armaris i vestidor, a part del bany, un saló amb sofà, butaques i TV i terrasseta, i l'habitació en si és amb un llit enorme i escriptori. Amb molta llum. Contents com unes pasques, ens traslladem a la nova habitació... portem fetes i desfetes les maletes tantes vegades...

Divendres, primer dia de platja i... plou. Ops... Anem al marcadillo de Nabul (... en Geirge Lucas va anar agafant tots els pobles de Tunissia per trobar els noms de la guerra de les galàxies? pq Nabul= Naboo, Tatouine= Tatooine, etc... a més, k per allà al mig del desert hi ha els descorats d'una de les pelis...). Molt gran, molt maco, molta gent, moltes espècies... Però no sé, nono, no és cap cosa mística... Tot i això, sortim d'allà carregats, i amb les basques encara, tot i que amb profundes temptacions de canviar-les per alguns camells...

Els dies passen molt lentament. El dissabte fa sol i ens posem a la piscina per axixarrar-nos una mica... hi ha algú k es crema la panxa (com tants d'altres... i per tant no faré comentaris al respecte), i com k la nena es posa cremeta, amb prou feines agafa color...

ha passat un altre dia.

Diumenge plou, i anem a Tunis. Que no és cap maravella, però et pots perdre pel seu zoco (k tampoc és cap maravella).

Esperem, esperem...

Dilluns és només un dia d'espera. Tothom vol marxar ja a casa, però fins la tarda no ens recullen, i veiem marxar els de madrid i bilbao, mentre els de bcn esperem, i esperem, i més encara...

fins k arriba l'hora.

bus i recollir l'altre gent dels altres hotels. Aeroport. Més avions i més esperes. No embarquem fins a l'últim minut en k hauria de sortir el vol, i de cop, pum!, embarquem, som dalt i ens enlairem, amb un retard mínim.

Tornem a estar a 1ª classe.

Tanco els ulls i els obro. Ja estem a Bcn.

Tanco els ulls i torno a estar aquí, en aquest despatx, davant l'ordinador, acumulant papers i escrivint al blog.

Tanco els ulls i penso k aviat arribarà el cap de setmana, a qui puc portar a casa per prendre el tè amb la meva tetera i gots tunessians, on posarem la palmera k hem comprat, seure a la terrassa prenent el sol mentre les orenetes passen sobre el meu cap, i estar altre cop amb la gent k m'estimo [encara k sigueu insoportables, alguns, us sabreu reconèixer, no en dubto... ;-) ].

Obro els ulls i estic viva: tot és possible :-)

maco, pedres; pols; dunes i camells, i aixo tipic de per aqui

petons i abracades multiples; als jipis i sers estranys i a qui tingui gust de taronja

:-)

ei, tu!!!

Nuriaka, diss o diumenge has de venir a casa a regar les plantes!!!

(això és comunicació, o no?!)

;-)

no hi sóc, tornaré en una setmaneta...

autorretrats... més o menys