Talles i preus
Fa 12 anys
8.7.06
4.7.06
esgotament
4.7.06
intento mantenir els ulls oberts, però em costa. No és son, és com una sensació de pesantor: tot és més lent, més dens, molt més pesat. És com moure's al fons marí. Hi ets, ets mous, però més et val k no tinguis pressa. Si em concentro, estic segura k sense gaire esforç puc veure peixos nedant a l'aire.
Avui he vist un somriure de il·lusió. No estic segura k il·lusió sigui la definició perfecte. Era un somriure mescla d'alegria, agraïment, i sí, també il·lusió. Com una mirada k fes "borrón i cuenta nueva". Com la senyora dijous dels vells temps.
A plaça catalunya hi ha certs personatges k es repeteixen constantment. Les manades de guiris, trileros, el k ven els ninotets k ballen amb cames de fils (milagro, milagro!?) i alguns personatges k han tingut molta menys sort k nosaltres i demanen qualsevol cosa que no sigui negativa.
Entre aquests últims, hi ha una dona que deu tenir entre 40 i 50 anys, en una cadira de rodes, a la cantonada del banc, just a l'entrada del portal de l'àngel. Té certa deformació dels ossos i la pell sembla cremada o recoberta d'algun tipus d'excemes.
Hi havia algú al costat d'ella. Una altra dona, mig ajupida, lluitant amb un objecte de plàstic. La senyora de la cadira de rodes mirava l'objecte amb els ulls ben oberts i un somriure mig obert. En aquests moments diria que sí, k era il·lusió.
La dona k lluitava amb l'objecte de plàstic aconsegueix descobrir cert caputxó i colocar el contingut als munyons que la senyora de la cadira de rodes manté apretats entre sí, per a mantenir l'objecte fix.
Passo pel costat i veig què està passant.
La senyora de la cadira de rodes té un gelat entre les mans.
Em sento com una formiga que sap que mereix ser aplastada però k intenta córrer per no ser-ho. I no obstant estic contenta, pq sé k hi ha persones molt millors k jo.
beatus ille...
Avui he vist un somriure de il·lusió. No estic segura k il·lusió sigui la definició perfecte. Era un somriure mescla d'alegria, agraïment, i sí, també il·lusió. Com una mirada k fes "borrón i cuenta nueva". Com la senyora dijous dels vells temps.
A plaça catalunya hi ha certs personatges k es repeteixen constantment. Les manades de guiris, trileros, el k ven els ninotets k ballen amb cames de fils (milagro, milagro!?) i alguns personatges k han tingut molta menys sort k nosaltres i demanen qualsevol cosa que no sigui negativa.
Entre aquests últims, hi ha una dona que deu tenir entre 40 i 50 anys, en una cadira de rodes, a la cantonada del banc, just a l'entrada del portal de l'àngel. Té certa deformació dels ossos i la pell sembla cremada o recoberta d'algun tipus d'excemes.
Hi havia algú al costat d'ella. Una altra dona, mig ajupida, lluitant amb un objecte de plàstic. La senyora de la cadira de rodes mirava l'objecte amb els ulls ben oberts i un somriure mig obert. En aquests moments diria que sí, k era il·lusió.
La dona k lluitava amb l'objecte de plàstic aconsegueix descobrir cert caputxó i colocar el contingut als munyons que la senyora de la cadira de rodes manté apretats entre sí, per a mantenir l'objecte fix.
Passo pel costat i veig què està passant.
La senyora de la cadira de rodes té un gelat entre les mans.
Em sento com una formiga que sap que mereix ser aplastada però k intenta córrer per no ser-ho. I no obstant estic contenta, pq sé k hi ha persones molt millors k jo.
beatus ille...
28.6.06
proximitats
28.6.06
tinc pressa per sortir, i a vegades fins i tot per entrar. Si entro al metro, però, una glopada d'aire calent i emfabador farà k tingui més pressa per sortir, mentre estem apretats i tan aprop k puc veure els punts de costura del coll del traje del tio k tinc davant, cosa k em recorda el meu ídol trajat: un xaval k no conec de res, però k anava tot encorbatat, pel mig de carrer aragó, a tota velocitat amb un monopatí.
I de mentre escric, tinc pressa per sortir, però estic cansada i necessito parlar (i/o escriure) una estoneta sense k ningú em porti la contrària i em discuteixi, de la mateixa manera k a vegades truco a en Ç i em poso a parlar feliçment amb el seu buzón movistar.
Si et donen 3 minuts per parlar del k vulguis davant 2 persones més, k t'escoltaran i no diràn res en aquests 3 minuts, en desaprofitaràs 2. Pensaràs 30 segons. I els altres 30 treuràs coses de dins teu k no sabies fins a quin punt estaven clavades.
Desconèix-te, dèiem.
Fa anys, ja, de tot plegat, i ara sento com si tingués una corona de margarites i tulipans al cap que fan olor a espècies indies, i decideixo k és una paranoia preciosa, però k faig tard i he de sortir. Tota una llàstima, sincerament.
són les 7:15, vaig tard, i l'Emu continua reclamant els seus papers del cotxe, cosa k a mi em deixa bastant indiferent, mentre sento k a fora es manifesten i criden i xiulen per algun fet k des d'aquí no sóc capaç de discernir.
I mentre, l'Emu continua cridant...
ja marxo, ja marxo...
I de mentre escric, tinc pressa per sortir, però estic cansada i necessito parlar (i/o escriure) una estoneta sense k ningú em porti la contrària i em discuteixi, de la mateixa manera k a vegades truco a en Ç i em poso a parlar feliçment amb el seu buzón movistar.
Si et donen 3 minuts per parlar del k vulguis davant 2 persones més, k t'escoltaran i no diràn res en aquests 3 minuts, en desaprofitaràs 2. Pensaràs 30 segons. I els altres 30 treuràs coses de dins teu k no sabies fins a quin punt estaven clavades.
Desconèix-te, dèiem.
Fa anys, ja, de tot plegat, i ara sento com si tingués una corona de margarites i tulipans al cap que fan olor a espècies indies, i decideixo k és una paranoia preciosa, però k faig tard i he de sortir. Tota una llàstima, sincerament.
són les 7:15, vaig tard, i l'Emu continua reclamant els seus papers del cotxe, cosa k a mi em deixa bastant indiferent, mentre sento k a fora es manifesten i criden i xiulen per algun fet k des d'aquí no sóc capaç de discernir.
I mentre, l'Emu continua cridant...
ja marxo, ja marxo...
22.6.06
el noi itinerant
22.6.06
pujo al tren, k avui arriba tard, mig adormida com sempre; avui no plou aigua bruta...
Dins el tren hi ha més gent del normal, i em començo a angoixar pq no hi ha cap seient lliure al costat de la finestra, k és on recolzo el cap per adormir-se rústicament, per dir-ho d'alguna manera. Em dirigeixo al fons del vagó, k és el lloc k fa temps k prenc, pq pel mig pujava a mollet una rosseta estúpida i insoportable, k amb la seva veu de xiulet no deixava ni tan sols llegir.
I cap allà al fons del vagó veig el meu despertador amb cames, en Quim, assegut en un bonic seient al costat de la finestra. La sil-zombi s'aproxima. I el despertador-amb-cames s'aixeca i em cedeix el lloc al costat de la finestra, pq la nena pugui dormir. Oh, realment s'agraeix.
Tanco els ulls i quan els torno a obrir, al lloc on seia en Quim hi ha una iaia, k s'ha aixecat per deixar-li el loc.
Els torno a tancar (... em dóna la sensació k em passo la vida esperant i obrint i tancant els ulls... :-0 ) i em desperten, k ja hi som.
És només k ahir, al baixar unes escales, hi havia una iaia carregada amb una maleta, i tot de jovenalla al costat. K no només no ajudaven, sinó k impóssibilitaven k altre gent ho fes. I la iaia va haver de baixar les escales carregada amb la maleta.
I trobar algú k es canvia de lloc perquè tu puguis dormir, k deixa seure les iaies, k s'espera k passin els desconeguts abans d'atropellar-los i k, a sobre, està aguantant cada dia a ma germana, ei, té mèrit.
Dins el tren hi ha més gent del normal, i em començo a angoixar pq no hi ha cap seient lliure al costat de la finestra, k és on recolzo el cap per adormir-se rústicament, per dir-ho d'alguna manera. Em dirigeixo al fons del vagó, k és el lloc k fa temps k prenc, pq pel mig pujava a mollet una rosseta estúpida i insoportable, k amb la seva veu de xiulet no deixava ni tan sols llegir.
I cap allà al fons del vagó veig el meu despertador amb cames, en Quim, assegut en un bonic seient al costat de la finestra. La sil-zombi s'aproxima. I el despertador-amb-cames s'aixeca i em cedeix el lloc al costat de la finestra, pq la nena pugui dormir. Oh, realment s'agraeix.
Tanco els ulls i quan els torno a obrir, al lloc on seia en Quim hi ha una iaia, k s'ha aixecat per deixar-li el loc.
Els torno a tancar (... em dóna la sensació k em passo la vida esperant i obrint i tancant els ulls... :-0 ) i em desperten, k ja hi som.
És només k ahir, al baixar unes escales, hi havia una iaia carregada amb una maleta, i tot de jovenalla al costat. K no només no ajudaven, sinó k impóssibilitaven k altre gent ho fes. I la iaia va haver de baixar les escales carregada amb la maleta.
I trobar algú k es canvia de lloc perquè tu puguis dormir, k deixa seure les iaies, k s'espera k passin els desconeguts abans d'atropellar-los i k, a sobre, està aguantant cada dia a ma germana, ei, té mèrit.
21.6.06
21.6.06
tancada en un despatx gairebé buit, on la gent k queda és completament freak ( i m'estalviaré els comentaris al respecte, però les hores del cafè haurien de ser considerades experiència professional seriosa), perdent les hores de solet exterior, privant-me de caminar descalça sobre una gespa k no existeix per aquí, i després de 3 dies sense sortir a veure els ocells del meu poble volar sobre el meu cap, considero que:
1.- ennumerar els temes dels quals parlar no fa que siguin més trascendentals, importants o significatius, però dóna cert toc d'ordre a l'assumpte, i com a ordre -> superioritat (intel·lectual o moral o el k et vingui en gana), simplement, però, queda millor. Cosa a analitzar més profundament si és un recurs utilitzat de forma conscient.
2.- avui em prenc el dia lliure mentalment, per la qual cosa, a partir de l'hora k em vingui en gana (possiblement a partir de les 14h), faré com els de Trànsit: vaga indefinida. Les meves converses es basaràn en monosílabs, el meu cos serà un zombi autòmat i em limitaré a actuar per inèrcia. Per encaixar en l'ambient, vaja...
3.- gràcies Renfe pels constants refredats. Endesa, Kleenex i jo t'estem agraïts.
4.- Núria, els donettes es desfan, però si em regales un inalàmbric et deixaré k em truquis més de 3 minutets.
i
5.- per què ningú em convida a anar a port aventura?? vaaaaaaaaaaaaa...
1.- ennumerar els temes dels quals parlar no fa que siguin més trascendentals, importants o significatius, però dóna cert toc d'ordre a l'assumpte, i com a ordre -> superioritat (intel·lectual o moral o el k et vingui en gana), simplement, però, queda millor. Cosa a analitzar més profundament si és un recurs utilitzat de forma conscient.
2.- avui em prenc el dia lliure mentalment, per la qual cosa, a partir de l'hora k em vingui en gana (possiblement a partir de les 14h), faré com els de Trànsit: vaga indefinida. Les meves converses es basaràn en monosílabs, el meu cos serà un zombi autòmat i em limitaré a actuar per inèrcia. Per encaixar en l'ambient, vaja...
3.- gràcies Renfe pels constants refredats. Endesa, Kleenex i jo t'estem agraïts.
4.- Núria, els donettes es desfan, però si em regales un inalàmbric et deixaré k em truquis més de 3 minutets.
i
5.- per què ningú em convida a anar a port aventura?? vaaaaaaaaaaaaa...
15.6.06
homenatge a les tirites
15.6.06
Arriba l'estiu, la calor, les hormones alterades i les nits a les terrassetes.
I amb tot plegat, les sandàlies.
Menorqiunes, esportives, a tires, de taló, velles i ràncies o flamants.
Bonics dies pre-estiuencs.
Sessió d'observació: quants dels peus ensandaliats porten tirites? els meus peus n'estan plens gràcies a les boniques sabates tunessianes (*¡"@+¡¡fuck!!*$%*&) , però... i la resta de la humanitat? és normal k cada any les sandàlies et destrossin els peus? doncs deu ser-ho, pq mitjançant un acurat treball de camp (o sigui, surto d'aquí i agafo el metro, temps suficient pq una riuada de gent anònima, a l'atzar i mostra representativa de la població d'una ciutat mitjana com és aquesta pugui ser observada pels meus ulls atents a la tonteria del dia) observo que de cada 10 peus, 6 van ensandaliats, dels quals 5 amb els dits a l'aire, dels quals uns 2 amb alguna tirita. Les variants van des del dit gros, al dit petit, a tots els dits, a sobre, als laterals... la gamma és àmplia.
Bé, doncs aquí acaba l'estudi tan rigorós. És només k, quan ens creuem, a part de dir-me k la pulsera és bonica, no em pregunteu què em passa als peus. Són les sandàlies, val??!!
I amb tot plegat, les sandàlies.
Menorqiunes, esportives, a tires, de taló, velles i ràncies o flamants.
Bonics dies pre-estiuencs.
Sessió d'observació: quants dels peus ensandaliats porten tirites? els meus peus n'estan plens gràcies a les boniques sabates tunessianes (*¡"@+¡¡fuck!!*$%*&) , però... i la resta de la humanitat? és normal k cada any les sandàlies et destrossin els peus? doncs deu ser-ho, pq mitjançant un acurat treball de camp (o sigui, surto d'aquí i agafo el metro, temps suficient pq una riuada de gent anònima, a l'atzar i mostra representativa de la població d'una ciutat mitjana com és aquesta pugui ser observada pels meus ulls atents a la tonteria del dia) observo que de cada 10 peus, 6 van ensandaliats, dels quals 5 amb els dits a l'aire, dels quals uns 2 amb alguna tirita. Les variants van des del dit gros, al dit petit, a tots els dits, a sobre, als laterals... la gamma és àmplia.
Bé, doncs aquí acaba l'estudi tan rigorós. És només k, quan ens creuem, a part de dir-me k la pulsera és bonica, no em pregunteu què em passa als peus. Són les sandàlies, val??!!
13.6.06
13.6.06
Aeroport. Una altra vegada. O el temps passa molt ràpid (merda, ens fem grans?!) o últimament hi ha molt avió per aquí.
Cal buscar el xiringuito de l'agència per aconseguir els bitllets. El noi de informació titubeja quan sent el nom de la susodicha, però finalment ens indica un raconet amagat, on ens donen els preciats vals i una bonica (i inútil) guia de Tunisia.
Esperar, esperar, esperar...
L'avió no surt a l'hora k posa els bitllets, i cal esperar i esperar i esperar més encara.
Estem a l'avió i s'engeguen els motors. El motor dret fa un soroll horrorós, però per algun estrany motiu estem asseguts als seients de 1ª classe, o sigui k, si peta, morirem còmodes.
Arribem. Un guia ens separa per grups, segons les rutes a seguir. El nostre paperet posa hotel Medi Golf, i la ruta comença demà a les 7:00h. I amb aquest paperet pugem en un minibus on entren les maletes per les finestres (deixa'ls fer) i un grup de nenes no para de cridar.
Arribem a l'hotel a les 4:30h.
A veure... calculem... 4:30h... mmmm... per llevar-nos i dutxar-nos i esmorzar caldria aixecar-nos a les 6:00h... Tanco els ulls.
Els obro.
Són les 7:10h.
Pànic.
Amb una velocitat anormal ens despertem, tornem a fer les maletes i ens presentem a recepció...
massa tard
buit
ningú
el no-res
Estic per agafar el recepcionista per la solapa i secsejar-lo, culpable d'haver deixat escapar el grup i de quedar-se el nostre bono de viatge.
Hi ha dos guies a recepció k diuen k encara no ha marxat cap grup de l'hotel. K un marxa a les 7h i l'altre a les 8h. Ens diuen k anem a esmorzar.
Vull mossegar-los a tots i cridar k no, k aquí no esmorza ningú fins k no trobem el nostre grup, k els k marxen a les 8h no són del nostre grup, k no, k no, k no.
Finalment el nostre grup ens espera dins un bus a la porta de l'hotel. Són les 7:30h. Podem començar.
Cal buscar el xiringuito de l'agència per aconseguir els bitllets. El noi de informació titubeja quan sent el nom de la susodicha, però finalment ens indica un raconet amagat, on ens donen els preciats vals i una bonica (i inútil) guia de Tunisia.
Esperar, esperar, esperar...
L'avió no surt a l'hora k posa els bitllets, i cal esperar i esperar i esperar més encara.
Estem a l'avió i s'engeguen els motors. El motor dret fa un soroll horrorós, però per algun estrany motiu estem asseguts als seients de 1ª classe, o sigui k, si peta, morirem còmodes.
Arribem. Un guia ens separa per grups, segons les rutes a seguir. El nostre paperet posa hotel Medi Golf, i la ruta comença demà a les 7:00h. I amb aquest paperet pugem en un minibus on entren les maletes per les finestres (deixa'ls fer) i un grup de nenes no para de cridar.
Arribem a l'hotel a les 4:30h.
A veure... calculem... 4:30h... mmmm... per llevar-nos i dutxar-nos i esmorzar caldria aixecar-nos a les 6:00h... Tanco els ulls.
Els obro.
Són les 7:10h.
Pànic.
Amb una velocitat anormal ens despertem, tornem a fer les maletes i ens presentem a recepció...
massa tard
buit
ningú
el no-res
Estic per agafar el recepcionista per la solapa i secsejar-lo, culpable d'haver deixat escapar el grup i de quedar-se el nostre bono de viatge.
Hi ha dos guies a recepció k diuen k encara no ha marxat cap grup de l'hotel. K un marxa a les 7h i l'altre a les 8h. Ens diuen k anem a esmorzar.
Vull mossegar-los a tots i cridar k no, k aquí no esmorza ningú fins k no trobem el nostre grup, k els k marxen a les 8h no són del nostre grup, k no, k no, k no.
Finalment el nostre grup ens espera dins un bus a la porta de l'hotel. Són les 7:30h. Podem començar.
Visitem pedres. Més pedres i més runes. La veritat és k no recordo què vam visitar el primer dia, o sigui k ho deixaré així. Però hi havia quatre perdruscos originals i molt de sintètic del k havia estat una ciutat romana. Intentaré fer memòria.
Al vespre arribem a un altre hotel, tot mono, però que per accedir a les habitacions has de fer kilòmetres, cosa k carregant amb les maletes no acaba de ser bonic. La piscina sí k és bonica, i tothom, esgotat i assedegat, corre a llençar-s'hi.
Al vespre hi ha un sopar bereber, k et diuen k és un gran espectacle amb foc i cavalls i escorpins i dansa del ventre, i k de fet és en un xiringuito muntat per a turistes imbècils com nosaltres, però k som el seu pa. Ens miren amb la mateixa cara de fàstic amb la que mirem els guiris anglesos borratxos k vénen aquí.
L'espectacle fascinant resulta ser un tio assegut en un cavall k de tant en tant fa com si s'aixequés, un soparet, uns tios tocant instruments típics amb cara de molt mala llet, el raret de torn amb tot de botelles de coca-cola sobre el cap, 3 noies fent ballaruques i gent k fa veure k treballa coses típiques de la zona. Gairebé tots tristos o enfadats.
Tornem a l'hotel.
Dormim.
Despertem!! Oh, que bé, avui marxem més tard k les 6h... o sigui, a les 7h. Més i més kilòmetres en bus... estem baixant país avall, cap al desert. Al matí visitem oasis (mmm... no, no són com a les pel·lícules... i el k en diuen cascades en diem a la plana salts d'aigua... però el desert és el desert!). Fa molta calor, però és suportable, tot i k el sol crema i els raigs sembla k et vulguin penetrar en carn viva... la llum és encegadora, i la meva keratitis reneix amb força i no puc parar de plorar. Necessito les meves gotes. Gotes k no vaig agafar pq a bcn no em feia gens de mal. Noto una gran gamma de picors i cremors dins el meu ull. La llum em molesta per més ulleres de sol k porti, i amb els ulls tancats noto una coïssor bonica i pura. Llàgrimes. Plors.
Tanca els ulls i vola...
Visitats els oasis i comprades unes boniques arrecades i braçalet (del qual n'estic molt orgullosa, i k sobretot, si ens trobem, digueu-me k és molt maco... jooo, k em sento sola!! necessito mimitos!! k sou uns avorrits!!) en fi, deia això, bueno-bonito-barato (bueno???!!) per 3 dinars [aprox, 1,5€] col·lecció joieria tunessiana. Direcció les dunes del desert.
mmm... dunes... dunes?? on sou?? mirant a dreta i esquerra, no es veu res... i de cop, el chofer gira el volant de cop i puf, entrem al món de les dunes. El k em pregunto és pq sempre em toquen els conductors sonats i k posen la música a tot volum. Suposo k la ocasió la pinten calva [curiosa expressió, no?] . Un tio amb un turbant, una catalana i 4 basques cridant dins un jeep on sona música tunessiana i k va saltant dunes i derrapant. La sensació estranyíssima de passar sobre una duna arenosa: suau, molt suau i tou, ets sents en plan paris-dakar... i amb la sensació k hauràs de baixar a empènyer, però no, el trasto no s'encalla i podem seguir. Parada 10 min foto i altre cop dins.
En algun lloc del desert hi ha un enorme mar salat... una gran taca blanca al mig del desert. De cop, el paissatge arenós es converteix en una immensitat blanca. Parada 10 minuts i foto.
Una petita eternitat al bus i un altre hotel.
Desfer les maletes, dormir i despertar. Un altre dia.
Més bus i arribada a l'amfiteatre romà de Jem, on tot i que les parts subterrànies no van ser descobertes fins el 1920, la resta està bastant acabada, i molt reconstruida de forma poc elegant. Mireu el de Tarragona i us quedareu més satisfets. Però maco, maco. (...)
Més bus...
Les coves semienterrades a les roques de la muntanya. 1o minuts parada i foto.
La sensació d'entrar a casa d'algú. ...
Més bus
Hotel
Ja no sé on som ni a quin dia estem. Però hotel, hotel, bus i hotel...
ah, doncs ja estem a la platja.
Ens canviem d'hotel, pq el Medi Golf està al cinquè pi, i anem a parar al Melià, que és a primera fila de la platja. A primera fila d'una immensa ciutat hotelera, estil benidorm o oropesa. Bonic, el k és bonic, bé, simplement no és lleig, diguem doncs k no t é encant. L'habitació està bé, però el dia següent ens llevem congelats pq l'aire no funciona, i la meitat de coses de l'habitació no funcionen. Aiaiaiaiiiiiii...
cap a recepció. A queixar-se una miqueta. Ens donen una altra clau. L'habitació és lleugerament diferent: té una habitacioneta amb armaris i vestidor, a part del bany, un saló amb sofà, butaques i TV i terrasseta, i l'habitació en si és amb un llit enorme i escriptori. Amb molta llum. Contents com unes pasques, ens traslladem a la nova habitació... portem fetes i desfetes les maletes tantes vegades...
Divendres, primer dia de platja i... plou. Ops... Anem al marcadillo de Nabul (... en Geirge Lucas va anar agafant tots els pobles de Tunissia per trobar els noms de la guerra de les galàxies? pq Nabul= Naboo, Tatouine= Tatooine, etc... a més, k per allà al mig del desert hi ha els descorats d'una de les pelis...). Molt gran, molt maco, molta gent, moltes espècies... Però no sé, nono, no és cap cosa mística... Tot i això, sortim d'allà carregats, i amb les basques encara, tot i que amb profundes temptacions de canviar-les per alguns camells...
Els dies passen molt lentament. El dissabte fa sol i ens posem a la piscina per axixarrar-nos una mica... hi ha algú k es crema la panxa (com tants d'altres... i per tant no faré comentaris al respecte), i com k la nena es posa cremeta, amb prou feines agafa color...
ha passat un altre dia.
Diumenge plou, i anem a Tunis. Que no és cap maravella, però et pots perdre pel seu zoco (k tampoc és cap maravella).
Esperem, esperem...
Dilluns és només un dia d'espera. Tothom vol marxar ja a casa, però fins la tarda no ens recullen, i veiem marxar els de madrid i bilbao, mentre els de bcn esperem, i esperem, i més encara...
fins k arriba l'hora.
bus i recollir l'altre gent dels altres hotels. Aeroport. Més avions i més esperes. No embarquem fins a l'últim minut en k hauria de sortir el vol, i de cop, pum!, embarquem, som dalt i ens enlairem, amb un retard mínim.
Tornem a estar a 1ª classe.
Tanco els ulls i els obro. Ja estem a Bcn.
Tanco els ulls i torno a estar aquí, en aquest despatx, davant l'ordinador, acumulant papers i escrivint al blog.
Tanco els ulls i penso k aviat arribarà el cap de setmana, a qui puc portar a casa per prendre el tè amb la meva tetera i gots tunessians, on posarem la palmera k hem comprat, seure a la terrassa prenent el sol mentre les orenetes passen sobre el meu cap, i estar altre cop amb la gent k m'estimo [encara k sigueu insoportables, alguns, us sabreu reconèixer, no en dubto... ;-) ].
Obro els ulls i estic viva: tot és possible :-)
8.6.06
5.6.06
ei, tu!!!
5.6.06
Nuriaka, diss o diumenge has de venir a casa a regar les plantes!!!
(això és comunicació, o no?!)
;-)
(això és comunicació, o no?!)
;-)
1.6.06
28.5.06
21.5.06
tropicalitats
21.5.06
Atenció benvolguts compatriotes!!
Reserveu-vos el diumenge i estigueu preparats, pq aquest diumenge, arriba...
Reserveu-vos el diumenge i estigueu preparats, pq aquest diumenge, arriba...
la mega-festa-tropical!!!
Així k ja ho sabeu!!
Estigueu preparats!!
Més info en pròxims butlletins!
17.5.06
Alegria
17.5.06
Avui estic especialment contenta. No és ben bé per cap motiu en concret, és només k les coses, així en general, avui k fa sol, són més boniques.
Al matí m'he adormit al tren, cosa k ha fet k arribés a Bcn amb certa tortículis, però una mica més descansada. M'he menjat uns donuts k generosament em va donar ma germaneta gran, i he enfilat camí del lloc on treballo.
Crec k tenia bastanta feina aquest matí, però tampoc l'he deixat del tot de banda, o sigui k n'he fet una mica, i de mentre, recuperava un amic k feia temps k no veia, via msn.
Maco.
I he anat a dinar tot xino-xano, m'he fet un bon tiberi mentre veia friends i he tornat cap al despatx, on, un cop avançada la feina, via msn he retrobat un altre company recent arribat de l'altra punta del mon, i tb m'ha fet molta il·lusió.
Maco, maco.
Semblarà un dia normal i estúpid, però no ho és.
Avui la gent somriu més i està amable. No del tot, bé, avui al matí hi havia uns nervis generalitzats, però fins i tot el jefe no m'ha cridat gaire. El mateix jefe k, ara, just abans de marxar, m'ha demanat el mail per enviar-me un correu molt graciós de l'Artur Mas dient mentides. És gent estranya, però m'agrada també.
I quan surti d'aquí anirem a veure un partidet k no estic segura k guanyi el barça, però més k res, avui estic contenta.
Ha fet sol i la gent somreia, i jo somreia i he fet contentes algunes persones, i altres persones m'han fet contenta a mi, i entre alegria i jipisme desbordant, hem treballat una mica i tot.
És perfecte, no??
:-)
Al matí m'he adormit al tren, cosa k ha fet k arribés a Bcn amb certa tortículis, però una mica més descansada. M'he menjat uns donuts k generosament em va donar ma germaneta gran, i he enfilat camí del lloc on treballo.
Crec k tenia bastanta feina aquest matí, però tampoc l'he deixat del tot de banda, o sigui k n'he fet una mica, i de mentre, recuperava un amic k feia temps k no veia, via msn.
Maco.
I he anat a dinar tot xino-xano, m'he fet un bon tiberi mentre veia friends i he tornat cap al despatx, on, un cop avançada la feina, via msn he retrobat un altre company recent arribat de l'altra punta del mon, i tb m'ha fet molta il·lusió.
Maco, maco.
Semblarà un dia normal i estúpid, però no ho és.
Avui la gent somriu més i està amable. No del tot, bé, avui al matí hi havia uns nervis generalitzats, però fins i tot el jefe no m'ha cridat gaire. El mateix jefe k, ara, just abans de marxar, m'ha demanat el mail per enviar-me un correu molt graciós de l'Artur Mas dient mentides. És gent estranya, però m'agrada també.
I quan surti d'aquí anirem a veure un partidet k no estic segura k guanyi el barça, però més k res, avui estic contenta.
Ha fet sol i la gent somreia, i jo somreia i he fet contentes algunes persones, i altres persones m'han fet contenta a mi, i entre alegria i jipisme desbordant, hem treballat una mica i tot.
És perfecte, no??
:-)
11.5.06
Help! I need somebody! Help!!
11.5.06
Em falten els números 1, 2, 3 i 4 de Last Order, i no em sentiré completa fins k no els tingui!! No crec pas k després em senti realitzada per complet, però segurament em sentiré més satisfeta.
Necessito sentir com Gally torna a la vida, com el dibuix es fa cada cop més fluid fins a arribar gairebé a la liquidesa, et traspassa la pell i es fica dins teu, mentre una estranya història de ciborgs domina la teva ment.
Necessito aquests còmics.
Amics, familiars, companys, esteneu les ramificacions, volem junts i agermanats... (m'avorreixo cosa fina, es nota?). Vaja, k si algú veu algun dels números 1, 2, 3 i 4 de Gunnm Last Order (format comic-book), aviseu, siusplau!!
:-) la força estarà amb vosaltres!
Necessito sentir com Gally torna a la vida, com el dibuix es fa cada cop més fluid fins a arribar gairebé a la liquidesa, et traspassa la pell i es fica dins teu, mentre una estranya història de ciborgs domina la teva ment.
Necessito aquests còmics.
Amics, familiars, companys, esteneu les ramificacions, volem junts i agermanats... (m'avorreixo cosa fina, es nota?). Vaja, k si algú veu algun dels números 1, 2, 3 i 4 de Gunnm Last Order (format comic-book), aviseu, siusplau!!
:-) la força estarà amb vosaltres!
6.5.06
2.5.06
"LA" boda
2.5.06
Aquest passat diumenge vaig tenir el plaer d'assistir a la boda més dolça a la que he anat mai.
Tenia aquell sabor tan familiar, tant plaent, agradable, allò amb què has crescut.
Se'ns va casar la Laidatxu. La Laida i l'Albert, ara de Calldetenes.
Parelleta bonica i agradable on les hagi. Jo, és k realment són tan macos!!! I estaven molt i molt rebonics! Ja sé k no m'està quedant un comentari prou detallat ni emotiu, però és k em resulta difícil. Tot era tan al seu lloc en cada moment, tan ben disposat, tan adequat...
no comentaré més, pq no em surt el k encaixaria, però quan pugui, relataré i posaré les fotos!
Tenia aquell sabor tan familiar, tant plaent, agradable, allò amb què has crescut.
Se'ns va casar la Laidatxu. La Laida i l'Albert, ara de Calldetenes.
Parelleta bonica i agradable on les hagi. Jo, és k realment són tan macos!!! I estaven molt i molt rebonics! Ja sé k no m'està quedant un comentari prou detallat ni emotiu, però és k em resulta difícil. Tot era tan al seu lloc en cada moment, tan ben disposat, tan adequat...
no comentaré més, pq no em surt el k encaixaria, però quan pugui, relataré i posaré les fotos!
18.4.06
misteris espelusnants
18.4.06
això és, esdeveniments sorprenents i poc habituals, k es surten dels paràmetres casolans de treballar-dormir-treballar-dormir-carrefour-treballar-dormir, k ocórren en moments poc afalagadors i que tenen sequeles k toquen la moral.
Imagina't k vas a dormir. Estas a caseta, ambient càlid i familiar, agradable, soneta, bona nit i tanques el llum.
Però en aquesta casa no hi ha ningú més. Se suposa. I apagues tots els llums i vas a dormir en un llit graaaan, fred...
I de cop, sents k piquen a la porta. A la porta de la TEVA habitació. De dins la casa on se suposa k NO hi ha ningú. Ningú viu. Ni mort...
PÀNIC. Cal obrir els ulls, i els llums, no importa en quin ordre, cal asserenar-se, sang freda, però no vols sentir fred per res del món, pq ja has vist el sexto sentido y los otros i al final de la escalera, i l'últim k vols és tenir una lleugera sensació de fred, una esgarrifança o, oh pànic immortal, treure vapor d'aire per la boca...
però no hi ha ningú, i no saps si això és bo o dolent, perquè SAPS del cert que els cops han sonat, i k han estat DINS la casa...
però tens GRANS estudis com per assegurar-te a tu mateix k no, k no passa res, k t'estas emparanoiant, i finalment, tanques els ulls, k no els llums, i dorms, esgotada l'energia...
La ment humana és sàvia i oblida allò desagradable.
Però imagina k vas a dormir, k ja no estas sola, k estàs a caseta, la tevabonica i dolça caseta k ja té cortines a l'habitació i un bonic moble de l'IKEA al menjador, i de sopetón, llambregada mental: se senten uns cops a la porta. PÀNIC nuclear, abismal. Ha estat l'altre qui els ha sentit. No és la primera vegada. Algun ens pica la porta de casa, repetitivament, reiteradament, en diferents ocasions, sense semblar ser obsessiu. Només per mantenir el TERROR. AAAAAAAAAGGGGGGGGGHHHHH!!! misericòrdia, senyor!!!! NO; EL GANIVET NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!! AUXXXXXXXXXXXXXXXXILIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!!
(escena amb sang i ganivets)
O imagina k l'últim paràgraf és una anada de castanya, però que sí existeixen aquests cops a la porta (no cops casuals, sinó quan estàs picant amb els nusets de la mà a una porta de fusta: toc toc toc toc), k són a hores intempestives de la nit, k se senten clarament i no són casuals, i el k és més bonic, se senten DINS de casa.
Tu et quedaries a dormir allà?
Jo tampoc, aquesta setmana em trobareu a casa la Núria.
Salut i força, k mentre no vinguin els caçafantasmes, jo no torno!
13.4.06
13.4.06
uouooooooooo, estic descarregant les fotos, però no em dóna temps a posar-les al blog, ho faré al vespre!!!!!
de mentre, sobretot, no us perdeu la sèrie V, k ja han parit els mutantes aquests mescla d'humans i lagarto, cosa fina!!! i quina carona més cuca el cara-làtex-mini-lagarto!!!
fascinant...
de mentre, sobretot, no us perdeu la sèrie V, k ja han parit els mutantes aquests mescla d'humans i lagarto, cosa fina!!! i quina carona més cuca el cara-làtex-mini-lagarto!!!
fascinant...
7.4.06
no ho puc resistir
7.4.06
ahir vaig invaïr el blog de ma germana amb tot de frikades...
no vaig poder sortir a temps de l'oficina, ja que va venir l'informàtic a arreglar l'ordinador d'una paia, i vam sortir a les 20:30h, cosa k em va fastiguejar bastant (i a l'informàtic més, pq vam estar tot el dia donant-li la brasa...)
En fi, k el post d'ahir al nuriaka blog feia referència al millor àngel de combat de tots els temps haguts i per haver, a un ser gran, mitològic, i k consti k el món està ple de frikis com jo, o més.
Només volia posar aquí algunes imatgetes, pq el blog aquest està un xic mancat de fotos, i mentre no descarregui les de la despedida, aquí va això:
(per comentaris i històries, veure nuriaka.blogspot.com) 
[no puc pujar les imatges de Gunnm, per la qual poso imatges vàries i indefinides, k així soles no tenen gràcia ni context, però pels freaks són trossets de cel. A quin públic pensaves k anava dirigit aquest blog??!]
volia posar més imatges i més variades, però resulta k al llarg dels anys, allò k eren pàgines molt concorregudes s'ha convertit en lloc web decrèpits, i el 70% no funciona ja. Mal assumpte, la gent s'ha transformat a un tema seriós? ningú té temps per actualitzar els seus temes? o ja no són els "seus" temes?
quants anys han passat?
quants més n'han de passar?
quina confusió...
tindré temps avui per anar a comprar els meus còmics???
6.4.06
retards...
6.4.06
en fi, més val algun dia k mai, ja se sap, si és algun dia significa k encara estàs viu, tot i k moltes vegades, realment, no saps què significa això ni cap on carai et porta...
el cap de setmana passat vam fer la super-despedida de soltera de la Laida. LA LAIDA ES CASAAAAAAAAAAA!!!!! pos sí, la nostra Laidatxu es casa, mira tu, senyal k ja ens comencem a fer vells, no? o potser només ens fem grans, però en qualsevol cas, en acaben fotent fora a coces de la dolça juventut. O sigui k ja en tenim una al bote, espero k algun dia em dóni temps per posar les fotos!! Entrenyable, bonic.
[entrenyable: d'entranyes, una cosa interna, k et pertany, i sense saber perquè, forma part de tu i com a tal l'estimes]
I el diumenge va tocar un asado argentí (aquest dia també, val més tard que mai... això d'arribar a les 15h és perfeccionable!), megabò, i les empanadilles de l'Eli, lo mejorcito!!! (tb tinc fotos, k tb van arribar tard, però algun dia, algun dia les posaré...). Agradable, molt dolç.
El calvari és de dilluns a divendres, quan veus k la realitat és una distorsió dels teus malsons i en formes part, i encara que corris, et segueix.
La glòria és quan arriba dissabte, els amics floreixen i pots, per fi, riure a cor k vols i tornar al teu món.
Gràcies.
el cap de setmana passat vam fer la super-despedida de soltera de la Laida. LA LAIDA ES CASAAAAAAAAAAA!!!!! pos sí, la nostra Laidatxu es casa, mira tu, senyal k ja ens comencem a fer vells, no? o potser només ens fem grans, però en qualsevol cas, en acaben fotent fora a coces de la dolça juventut. O sigui k ja en tenim una al bote, espero k algun dia em dóni temps per posar les fotos!! Entrenyable, bonic.
[entrenyable: d'entranyes, una cosa interna, k et pertany, i sense saber perquè, forma part de tu i com a tal l'estimes]
I el diumenge va tocar un asado argentí (aquest dia també, val més tard que mai... això d'arribar a les 15h és perfeccionable!), megabò, i les empanadilles de l'Eli, lo mejorcito!!! (tb tinc fotos, k tb van arribar tard, però algun dia, algun dia les posaré...). Agradable, molt dolç.
El calvari és de dilluns a divendres, quan veus k la realitat és una distorsió dels teus malsons i en formes part, i encara que corris, et segueix.
La glòria és quan arriba dissabte, els amics floreixen i pots, per fi, riure a cor k vols i tornar al teu món.
Gràcies.
28.3.06
hey girl, hey boy
28.3.06
pos res, aquí estic, treballant intensament... molt, molt, un no-parar.
I no tinc fotos, pq no faig res fascinant, però intentaré fer quelcom ultraguai aquest next weekwnd pq poguem tots gaudir amb oig i harmonia. (Tots? qui? pq si no em piro al quinto pino ningú llegeix el blog... snif... calen migracions per moure la vostra sensibilitat??? m'avorreixo... tinc gana... i encara em queda amanida d'arròs per dinar i sopar... és molt còmode, però porto 3 dies menjant el mateix. Al menys és sa, no? i demà cuinaré alguna altra cosa que em duri 3 dies més, i així ja haurem passat la setmana. És fascinant... arriba el dilluns i has de tornar a esperar al divendres per tornar a tenir vida pròpia. De dilluns a divendres. I després passen molt ràpid dos dies i a tornar a esperar. Quantes hores em passo a casa? quantes hores em passo sola a casa? aquest cap de setmana cal amortitzar-lo. ...
encara tinc gana...
I no tinc fotos, pq no faig res fascinant, però intentaré fer quelcom ultraguai aquest next weekwnd pq poguem tots gaudir amb oig i harmonia. (Tots? qui? pq si no em piro al quinto pino ningú llegeix el blog... snif... calen migracions per moure la vostra sensibilitat??? m'avorreixo... tinc gana... i encara em queda amanida d'arròs per dinar i sopar... és molt còmode, però porto 3 dies menjant el mateix. Al menys és sa, no? i demà cuinaré alguna altra cosa que em duri 3 dies més, i així ja haurem passat la setmana. És fascinant... arriba el dilluns i has de tornar a esperar al divendres per tornar a tenir vida pròpia. De dilluns a divendres. I després passen molt ràpid dos dies i a tornar a esperar. Quantes hores em passo a casa? quantes hores em passo sola a casa? aquest cap de setmana cal amortitzar-lo. ...
encara tinc gana...
20.3.06
...
20.3.06
porto un estres inspoorrrrrrrrrrrrrrrrrrrtable!!! (...)
En fi, gent de món, com k sempre s'acaba la bateria de la meva càmera, no hi ha fotos de la calçotada celebrada aquest last weekend, però en fi, feu-vos a la idea que va ser tan fantàstica com la paellada, amb l'alicient de veure com es cremava la mateixa barbacoa i sense que ningú, estranyament, avisés als bombers per l'intens fum que desprenia el tema.
Però res, k s'acosta setmana santa (o jo ho veig així, o ho vull veure així, o ho necessito veure així...), i tot és moooooolt car i no està el fron per brioixos.
O sigui, k necessito que totes aquestes personetes rodamons que correu per aquí, em doneu un cop de mà: idees d'on anar, o llocs barats i bonics on hagueu estat, cosetes k inspirin pau i amor i siguem tots jipis... o no. En fi, material, k segur k en teniu, pq últimament l'únic k es queda a casa sóc jo fent de maruja mentre tots esteu de camp i platja.
Balnearis, cases rurals, hotelets amb encant, poblets bonics... vaaaaaaaaaaa, porfaplisosea, cablejeu-me!
(boniques les expressions castellanes traduïdes. És com a la xarxa d'albergs, k són tan nostrats, en lloc de dir el cost de la nit, de l'estada, o dels dies, t'ho deixen ben clar amb una bonica i nostra expressió: pernoctació. Clar i català)
Salut! :-)
En fi, gent de món, com k sempre s'acaba la bateria de la meva càmera, no hi ha fotos de la calçotada celebrada aquest last weekend, però en fi, feu-vos a la idea que va ser tan fantàstica com la paellada, amb l'alicient de veure com es cremava la mateixa barbacoa i sense que ningú, estranyament, avisés als bombers per l'intens fum que desprenia el tema.
Però res, k s'acosta setmana santa (o jo ho veig així, o ho vull veure així, o ho necessito veure així...), i tot és moooooolt car i no està el fron per brioixos.
O sigui, k necessito que totes aquestes personetes rodamons que correu per aquí, em doneu un cop de mà: idees d'on anar, o llocs barats i bonics on hagueu estat, cosetes k inspirin pau i amor i siguem tots jipis... o no. En fi, material, k segur k en teniu, pq últimament l'únic k es queda a casa sóc jo fent de maruja mentre tots esteu de camp i platja.
Balnearis, cases rurals, hotelets amb encant, poblets bonics... vaaaaaaaaaaa, porfaplisosea, cablejeu-me!
(boniques les expressions castellanes traduïdes. És com a la xarxa d'albergs, k són tan nostrats, en lloc de dir el cost de la nit, de l'estada, o dels dies, t'ho deixen ben clar amb una bonica i nostra expressió: pernoctació. Clar i català)
Salut! :-)
10.3.06
matant les hores...
10.3.06
és l'hora que és i jo estic al despatx, matant les hores, el temps, l'alegria i la il·lusió. Fa estona que no queda ningú, però jo haig de ser-hi.
Matant les hores mates els dies, i les setmanes, i si segueixes et menges els mesos i devores els anys, i abans que no te n'adones, ja ets massa gran. Massa gran per permetre't de fer allò que feies abans. Has de tornar a esperar, matar més hores i més anys per tal de fer-te més gran, aleshores podràs dir que ets gran, però tens un esperit jove. Si no és el cas, ets un criatura.
Quanta gent nova has conegut aquesta setmana? quants somriures sincers t'han dedicat? quin va ser l'últim llibre que et van regalar que et va fer posar la pell de gallina? quan va ser l'últim cinefòrum que et va fer vibrar?
quan?
quan jo n'era petitet...
Tinc plans per aquest cap de setmana. No m'espereu, no hi sóc.
Matant les hores mates els dies, i les setmanes, i si segueixes et menges els mesos i devores els anys, i abans que no te n'adones, ja ets massa gran. Massa gran per permetre't de fer allò que feies abans. Has de tornar a esperar, matar més hores i més anys per tal de fer-te més gran, aleshores podràs dir que ets gran, però tens un esperit jove. Si no és el cas, ets un criatura.
Quanta gent nova has conegut aquesta setmana? quants somriures sincers t'han dedicat? quin va ser l'últim llibre que et van regalar que et va fer posar la pell de gallina? quan va ser l'últim cinefòrum que et va fer vibrar?
quan?
quan jo n'era petitet...
Tinc plans per aquest cap de setmana. No m'espereu, no hi sóc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
