Imagina't una reunió en una sala neutra, 4 parets blanques, taula, cadires, rellotge a la paret.
Hi ha 10 persones, o 20, no importa el número, el cas és k és una mostra representativa de la societat. Hi ha 1 àvia, 1 bebé, 1 infant, 1 adolescent, 1 jove d'aprox 25 anys, 2 senyores adultes (1mestressa de casa i 1 administrativa) i 2 senyors (1 comercial i 1 directiu de nivell mig) i posa-hi un ser indeterminat segons mostra de n.
A les persones no se'ls ha dit pq estan reunides ni quin és l'objecte d'estudi, simplement se'ls dóna en unes targetetes uns temes dels quals tractar. Entre aquests temes hi ha l'augment de preu del pa, la dificultat dels joves d'empancipar-se i adquirir vivenda, el misteri de les estàtues de l'illa de Pascua, la capacitat d'aprenentatge dels primats majors, estat de la política actual nacional i nous models ideals de societat.
Al començar el debat, queden pràcticament fora de joc el bebé (per no saber parlar), la mestressa de casa (la qual és considerada pels altres automàticament cuidadora del bebé i una opinió no vàlida per diferents motius personals dels altres participants), l'àvia (de la qual consideren k ha viscut altres temps i els seus coneixements no són aplicables a les qüestions actuals), l'infant, el qual consideren avispat i lúcid però intel·lectualment irrellevant i l'adolescent (per ser considerat desconectat del món, egoista i ignorant).
Tots poden participar, però només hi ha 5 veus considerables, de les quals, 3 queden acotades. Finalment, queden 2 persones, les quals poden girar en 2 dinàmiques: o la cooperació (donant-se la raó mutuament prescindint de la resta del grup) o la confrontació, buscant o no suport i aliats entre els altres participant.
L'objecte d'estudi no és cap dels temes proposats, ni les preocupacions actuals de la societat ni obtenir noves propoestes ideològiques; és simplement un anàlisi de dinàmiques de grup per constatar el k és absolutament evident però no obstant es nega en l'insconcient col·lectiu.
Les dues persones que finalitzen la discussió/diàleg/reunió són, com crec k tothom sabia, el comercial i el directiu mig. La dinàmica en la qual es trobin (enfrontament-cooperació) varia segons la seva personalitat/objectius concrets.
Pel camí s'han carregat el bebé, l'infant (tot i k donant-li sempre més la raó k a l'adolescent), el propi adolescent (el qual pot ser un adolescent rebotat k reforçarà la seva opinió que és absurd el k faci pq mai ningú li farà cas o pot ser un adolescent participatiu socialment el qual es sentirà frustrat pq menysprearàn els seus intents de fer un món més just), la mestressa de casa, que per més que sigui llicenciada universitària consideren implícitament de menor rang i amb menor capacitat intel·lectual i l'àvia (per tenir informació obsoleta o per qualsevol altre motiu; per més k sigui una iaia k faci caiguda lliure i tingui grans coneixements d'informàtica, els 2 finalistes la poden respectar, però la seva opinió no serà considerada una premissa vàlida actualment).
De les 5 persones que queden, ens mengem el ser indeterminat segons la mostra pq en aquest cas no en coneixem dades.
La senyora de mitjana edat administrativa passa a 2on terme, sigui quina sigui la seva formació i estatus laboral. Pot no tenir veu rellevant o pot associar-se amb un dels 2 senyors. En qualsevol cas, serà sempre un personatge secundari. Qui porta els cafès. Qui pren notes. Qui dóna suport a ... .
La representació de la joventut corre una sort completament diferent. I depèn gairebé per complet de si és home o dona.
Considerem k, sigui el k sigui, té estudis universitaris, viu en pis compartit amb companys i treballa del k pot mentre intenta seguir estudiant per obtenir un millor lloc de treball.
Si és home, és possible k sigui comercial, administratiu o altres branques buròcrates. Al seu pis, compartit amb altres nois majoritàriament, hi va una senyora a fer la neteja.
No importa fins a quin punt sigui intel·ligent realment o no.
Si és dona, és possible que sigui qualsevol cosa. Al seu pis compartit, per norma general, es reparteixen les tasques de neteja.
Tampoc importa fins a quin punt sigui intel·ligent.
Una de les dues opinions serà tinguda en compte com a persona jove amb estudis, i l'altra quedarà relegada a persona jove amb estudis que encara no sap prou de la vida, o qualsevol altre pretext.
Cert és k actualment s'ha avançat molt en els drets de la dona. Cert és k és una tonteria reservar un 50% de llocs al congrés per a les dones, si aquestes no ho mereixen, i altres mesures k no fomenten cap solució real.
Però també és cert k les coses encara no són iguals. K els homes mitjos faràn de contables i administració amb aires de grandesa, mentre k les dones mitjes faràn de secretàries i administració amb caire auxiliar.
K l'opinió de ma mare sempre serà secundària comparada amb la del meu pare, encara k estiguin parlant de fer pastissos.
K la meva opinió no valdrà un duro, per ser dona i jove, encara k parli amb un comercial de mitjana edat, amb una estructura de conceptes mentals sòlids com la gelatina, incapaç de mantenir una conversa coherent i k no para de barrejar peres, pomes i pinyons i pretén pesar-ho en la mateixa bossa. Pq el comercial té una xàxara absurda k encandila molta gent, el llegat de les paraules buides.
I sobretot, pq té 20-30 anys més k jo i se suposa k sap molt.
I més k res, pq és un home.
No es tracta de veure fantasmes on no n'hi ha, ni de cremar sostens ni de fer veure k tots som iguals.
Les coses, ara per ara, estàn així, i a sobre es pretén k tots podem fer el mateix, k ja no és necessària cap lluita.
Mentre zorro i zorra tinguin definicions diferents aplicats als sers humans, mentre un home sigui un heroi per anar amb vàries dones i una dona sigui una puta, de mentre, podeu anar tots a la merda, perquè encara no ens han canviat.
Ja no són tan mones, oi?
Segons la llegenda, en un d'aquells mars de Japó, 
es batallava intensament als primers segles del primer mil·leni i (ultra-resumint), un dels bàndols de guerrers conjuntament amb l'emperador, van anar a parar al fons del mar. La llegenda narra com, a partir d'aleshores, els crancs k emergien/pescaven en aquella zona tenien els rostres dels guerrers gravats a la closca; com a tal, eren considerats les seves reencarnacions.
El nostre amic Carl n'explica les causes d'aquest curiós fenòmen: al llarg dels segles, els pescadors han rebutjat i 
tirat al mar els crancs k més semblaven cares de guerrers, per superstició/respecte, mentre k es seguien engolint els crancs vulgaris. Per tant, els crancs k tenien certa similitud amb cares de samurais tenien moltes més possibilitats de supervivència (i descendència) k la resta, amb la qual cosa, aquest subtipus de cranc ha proliferat al llarg dels segles, sent ara la majoria. La seleció artificial.
Entrades
